Dies de ràdio, anys de memòria

per Rosa Vila

Cent anys de ràdio, donen per molt, des d’aquell 1924, quan es van fer les primeres emissions de la SER, amb o sense llibertat d’informació, amb o sense monopolis estatals. Però el que ningú dubta és la importància de la ràdio en moments claus de la història, com el de la nit del 23F del 1981 per l’intent del cop d’estat que ha quedat  amb el sobrenom de La noche de los transistores”

Sobre les ràdios de la nostra vida: un exercici com un altre de memòria històrica.

De la mateixa manera que, a una certa edat ens ve de gust mirar enrere per recuperar les cançons o les pel·lícules que ens han marcat, avui, amb l’excusa de celebrar a la menuda l’aniversari radiofònic, us faig una proposa, destinada als nascuts com jo a la postguerra, sobretot si sou dels que vàreu viure en una casa on el braser, les espelmes i la ràdio eren imprescindibles:

QUÈ ENS HA QUEDAT DEL QUÈ ESCOLTÀVEM?

De petits? De mitjans? El que sonava a casa? Els partes oficials,suposadament informatius?, les misses de cada festiu?, els toros i el futbol de les tardes dels diumenges?

Les vostres mares eren de les que estaven enganxades a les radionovel·les, com El Coyote?, els serials tipus Ama Rosa d’en Sautier Casaseca? Què recordeu del reguitzell de promocions dels vencedors de la guerra, per a tenir la gent entretinguda?. Ells en deien, o callaven, destinades a modistes (com la meva mare i la tia) i obreres (com l’altra tia)?  Seguíeu algun dels enredos domèstics tipus Matilde, Perico y Periquin?, els consultoris sentimentals, amorosos, dissenyats (ara ho sabem) per perpetuar els valors religiosos del nacionalcatolicisme?  A casa éreu de concursos com Avecrem llama a su Puerta, d’en Soler Serrano?, i  de programes d’humor tipus Tip y Top,  o el de Pepe Iglésias, El Zorro?

No podem oblidar, només faltaria, els programes destinats a causes solidàries com Ustedes son formidables  de l’Alberto Oliveras, o la popular Campaña Benefica de Radio Nacional  dels senyors Dalmau i Viñas del 1949 al 1974  (destinada a recaptar diners per a hospitals, orfenats i asils),  amb la cantarella Queridos ninos y niñas, amados del corazón, aquí el señor Dalmau y el señor Viñas: ya comienza la audición. Tinc una foto del dia que els hi vaig portar els estalvis de tot un any de la meva guardiola “La Mula Francis”. Devia ser abans de la Primera Comunió, perquè recordo que el senyor Dalmau, mentre em feia preguntes davant d’un micròfon,  m’estirava la trena que em tallarien per sempre després de la comunió. No em va agradar que es prengués aquella llibertat, però no vaig protestar .

Estaveu enganxats a “Matilde, Perico y Periquin“, un programa Cola-Cao para ninos y mayores? I a les històries de “Tambor”, (1955-1972) d’Armando Matias Guiu,  para todos los niños de España, i emeses en castellà, és clar, des de l’estudi Toresky de Radio Barcelona per a tota la Cadena SER. M’agradaria recuperar-ne el Cienpies maravilloso, i altres que potser vosaltres recordeu millor que jo.

I quant ens tornen la ràdio pública en català? Al 1976, fa quaranta-vuit anys, a  Ràdio 4, al 100,8 de l’FM, amb allò de  “L‘emissora que pensa i parla en català”, produïda i editada per joves professionals compromesos.

“Va ser poc més d’un any després de la mort del dictador, en plena Transició,  per la decisió política del govern, Adolfo Suárez a qui interessava que una de les emissores  públiques de RTVE emetés íntegrament en llengua catalana, cosa que el catalanisme va decidir no deixar perdre, tot i la precarietat dels mitjans, que va suplir amb la il·lusió i l’entusiasme dels joves professionals. El que sí s’ha demostrat és que va ser una eina important de la llengua i cultura.

“Tot plegat estava succeint mentre pels carrers i places del país començaven a canviar un munt de coses: des de la substitució dels noms de les vies urbanes, fins a la ‘contestaciò’ als projectes dels alcaldes encara fidels a l’antic règim, que no perseguien altra cosa que aprofitar els darrers buits legals per portar l’aigua al seu molí. Escoltar una emissora que parlés tot el dia en català era ja un incontestable fet audible, un fet sonor, un fet entranyable, vinculant, arrelat a l’espina del fet cultural”, Son paraules de Pere Font, autor del llibre “Ràdio 4. La primera en català”. Col·legi de Periodistes, Barcelona, 2004.

Des d’aleshores en vaig ser molt seguidora. La tenia sintonitzada a casa i al cotxe: m’era fidel i jo li era fidel. Encara existeix, tot i haver estat en alguns moments en la corda fluixa pel finançament insuficient, diuen. Se li deu l’honor d’haver estat la primera en català.

EMISORES DE COMPANYIA I PROXIMITAT

Ràdio Mataró (1922-1978), inicialment Ràdio Maresme, es va recuperar com a Mataró Ràdio; Ràdio Argentona, que acaba de fer quaranta anys, com altres emissores públiques properes. Són les ràdios locals que també m’han fet créixer. Primer per onda mitjana, després amb FM, i ara, des de tampoc fa tant temps, per les xarxes digitals,  plataformes, satèl·lits, apps i tot allò que ens permet escoltar milions d’emissores de tot el món, incloses les de proximitat.

Tanco, de moment, els records de la gran companyia radiofònica amb l’agraïment als professionals, inclosos l’estol de voluntaris, que m’han fet créixer en coneixements i esperit crític, tant en dictadura com en democràcia.   Que per molts anys i bona ràdio a tothom.

Rosa Vila