per Pau Orteu
Exèrcits en pràctiques: el gran fracàs de l’OTAN
Després d’un viatge en camió a través dels camins de terra de la Vall del Panjshir, un grup de 40 efectius de l’exèrcit nacional afganès arriba a un petit poble ramader on es sospita activitat talibana. És la primera operació planificada, dirigida i portada a terme íntegrament per personal afganès sense ajuda externa i tant els oficials afganesos com els observadors americans i anglesos estan nerviosos. Després de discutir davant d’un mapa desplegable de la zona, els oficials ordenen a les unitats que assegurin el poble, és a dir, que eliminin o expulsin els sospitats talibans que s’hi refugien. Els soldats rasos avancen pel poble sense seguir cap tipus de formació, entrant fusell en mà a les cases i pujant a terrats d’edificis per mantenir la zona sota control. De sobte se sent un tret i tots els soldats del poble comencen a disparar cegament als camps del voltant del poble creient que hi ha tiradors amagats entre la vegetació. Al combat s’hi sumen tropes antitancs que disparen dos míssils a uns arbustos i un grup de suport que proporciona foc de supressió a una zona amb herba alta. Al cap d’uns minuts, els oficials ordenen l’alto el foc, ningú ha vist directament els talibans i no hi ha cap baixa confirmada, els soldats han disparat al veure que els altres també disparaven. En acabar el tiroteig, un home de la policia local recull els casquets de bala del terra per vendre’ls al basar local com a ferralla mentre els oficials tornen a mirar al voltant buscant l’enemic. Un cop han confirmat que no hi ha ni rastre de talibans al poble, els oficials constaten mirant amb uns prismàtics i fent unes trucades per ràdio que s’han equivocat de poble, l’objectiu real de la missió és un poble encara més petit que es troba a un quilòmetre de distància. Els observadors de l’OTAN estan visiblement decebuts, han confiat en la capacitat de les forces locals per assolir els objectius de l’operació i ara han de fer un informe sobre el fracàs d’aquesta als seus superiors.
Actualment, l’OTAN es pot considerar l’aliança estratègica més poderosa del món, amb objectius, interessos i participació directa o indirecta a la gran majoria de conflictes polítics i armats del món, fins al punt que alguns poden caure en la temptació de considerar l’OTAN com una espècie de policia mundial que protegeix els valors del capitalisme, la democràcia i els drets humans arreu del món, depèn a qui preguntis, clar.
Aquest paper obertament intervencionista de l’OTAN i en concret del seu indiscutible membre hegemònic, els Estats Units, han provocat la intervenció armada de forces de l’OTAN a diverses guerres a la segona meitat del segle XX. En aquest article no pretenc analitzar les causes de la intervenció armada a cap conflicte, ni justificar o condemnar de cap manera les decisions de l’OTAN, sinó subratllar una qüestió sovint ignorada quan s’estudien aquestes guerres, la relació de les forces de l’OTAN (normalment les forces armades dels Estats Units) amb els exèrcits locals amb qui en teoria comparteixen interessos. Presentaré diversos casos històrics en ordre cronològic, descrivint la relació entre dos exèrcits, que tot i ser sempre diferents, comparteixen una mateixa característica inquietant, tots ells van fracassar d’una manera o altra.
El primer cas es tracta d’una de les guerres més estudiades de la segona meitat del segle XX, la guerra de Vietnam. Des del punt de vista actual, gràcies a la visió imposada per pel·lícules, sèries, llibres i altres mitjans, la guerra de Vietnam és vista com un conflicte entre les forces armades dels Estats Units i Vietnam del Nord, i tot i que és tècnicament veritat, s’ha deixat en segon pla de manera injusta el tercer participant del conflicte, les forces armades de Vietnam del Sud, l’anomenat ARVN, que en teoria n’era el protagonista, amb els Estats Units jugant un paper auxiliar. A l’inici del conflicte les forces de l’ARVN eren les encarregades de fer front a l’enemic comunista de Vietnam del Nord, amb certa presència de supervisors i “consellers militars” americans, que duien a terme tasques purament formatives o estratègiques. Aquest intervencionisme gradual iniciat únicament amb formació i equipament és una de les principals vies d’entrada de l’OTAN als conflictes i l’inici de la majoria de les relacions entre les forces occidentals amb els exèrcits autòctons. A poc a poc, mitjançant el subministrament d’equipament militar i la formació per utilitzar-lo, es va portar a terme la creació d’un nou exèrcit en temps rècord, però amb un elevat preu a pagar, la dependència de les forces de l’ARVN del material i coneixement americà. Tanmateix, aquesta dependència va augmentar de manera proporcional a l’involucrament americà no només en tasques consultives, sinó amb missions de combat.
A partir d’aquest moment l’ARVN va quedar rebaixat a tasques de manteniment de l’ordre en zones ja ocupades, essencialment relegant el càrrec de l’ARVN com a exèrcit nacional per utilitzar-lo com a policia militar, mentre l’exèrcit dels Estats Units portava a terme les missions de combat de primera línia. De tant en tant, en un exercici més relacionat amb la moral i la propaganda que amb l’estratègia militar, es feia participar en alguna unitat de l’ARVN conjuntament amb unitats americanes, tot i que sempre vigilats per oficials americans que comandaven les unitats formades per soldats vietnamites. Aquesta simbiosi va portar-se a terme de manera certament satisfactòria fins que les forces americanes van veure’s obligades pel pes de l’opinió pública nord-americana a rebaixar el seu nivell d’implicació, abandonant les forces de l’ARVN, que havien sigut destinades a tasques purament policials, a la seva sort contra un enemic altament motivat i endurit pel combat, condemnant la República de Vietnam del Sud a la inevitable derrota a causa de la dependència que aquesta tenia amb l’exèrcit dels Estats Units.
El segon cas històric és més recent i segueix un patró similar a l’anterior, tot i que amb particularitats pròpies del context del conflicte. La invasió americana d’Afganistan va durar oficialment dos mesos i deu dies, tanmateix, la part més dura del conflicte seria la posterior, la de mantenir l’ordre al país després de la derrota dels talibans. L’ocupació americana d’Afganistan duraria vint anys, des del 2001 fins a la retirada dels Estats Units l’any 2021, i va suposar desafiaments inèdits a les forces de la coalició de l’OTAN, ja que a la tasca de contra insurgència s’hi sumava una tasca més difícil que lluitar contra qualsevol exèrcit o grup terrorista, la de construir des de zero un país amb valors democràtics occidentals. El govern de la jove República d’Afganistan va ser dissenyat, entrenat i imposat per l’exèrcit dels Estats Units sense tenir en compte les estructures tradicionals de govern local o els costums de la població, creant una gran discrepància entre la capital, amb un govern de caràcter occidental, i les zones rurals del país, en les quals l’autoritat eren les assemblees d’ancians dels pobles i els talibans en alguns casos. En aquest clima polític enrarit, els Estats Units van iniciar un esforç que ells van denominar nation building, és a dir, la construcció d’una nació, sovint a través de generoses aportacions econòmiques o d’equipament, així com entrenament per les forces armades i policials.
Malgrat l’esforç econòmic, no tot es soluciona amb diners, ja que l’influx de grans quantitats de finançament va generar problemes de corrupció i dificultat d’assimilació a l’economia del país, que no podia absorbir una quantitat tan elevada de diners a tan curt termini. A més a més, tot i disposar de bon equipament, les forces afganeses presentaven una generalitzada falta de disciplina, casos recurrents de corrupció i un problema amb les drogues, amb el cultiu d’opi essent una de les principals activitats econòmiques del país i tolerada per part de l’exèrcit local.
D’altra banda, un baix número tropes afganeses tenien experiència en el combat o un entrenament decent a causa de un paternalisme excessiu per part de les forces de la coalició. Com amb l’ARVN, les poques operacions realitzades amb participació afganesa, però sempre amb lideratge americà, eren poc més que sessions de propaganda. A vegades les operacions eren iniciades per unitats afganeses però acabades per tropes de l’OTAN per culpa de la incompetència dels efectius, observats sovint disparant sense motiu contra objectius no militars, desorientant-se en el camp de batalla o extorsionant a la població civil. Dins del sistema policial i militar del país hi havia un problema sistèmic d’abús de menors en comissaries i en bases militars així com freqüents denúncies de cultiu de cànnabis o opi dins les mateixes instal·lacions militars. Totes aquestes infraccions i males praxis es van portar a terme sota la supervisió i amb el consentiment de les forces de l’OTAN, que van prioritzar l’existència d’una república pseudodemocràtica i un exèrcit aliat a l’establiment d’un govern veritablement democràtic que respectés els drets humans bàsics.
A part de les infraccions sistemàtiques dels drets humans, l’exèrcit de la República d’Afganistan era immensament dependent en les ajudes materials i monetàries dels Estats Units, fins al punt de no poder portar a terme operacions sense el subministrament de combustible dels Estats Units o no saber organitzar ofensives significatives sense assessorament extern, malgrat que la incompetència era de l’exèrcit autòcton, l’exèrcit assessor va ser el culpable en permetre-la i no corregir-la amb l’objectiu polític de mantenir un fràgil statu quo que permetia cert control americà sobre el govern, una situació subòptima però preferible a un govern talibà, segons el punt de vista de l’OTAN.
Aquest fràgil equilibri va col·lapsar catastròficament l’any 2021 arran de la retirada de les forces americanes després de vint anys d’ocupació. En una ràpida ofensiva, els talibans van arribar a la capital, Kabul, després de prendre la majoria de les províncies del país de les incompetents i poc motivades forces del govern. L’arribada dels talibans a Kabul es va produir mentre s’estava portant a terme la retirada, obligant les forces de l’OTAN a organitzar una dramàtica evacuació massiva en pocs dies. Mentrestant, el govern d’Ashraf Ghani col·lapsava, donant pas a un nou govern de talibans. Aquest és un altre cas de la perillosa poca professionalitat dels exèrcits que en teoria haurien de complementar les forces de la coalició, però que, a causa de corrupció i mal entrenament, esdevenen poc més que exèrcits paràsits, incapaços de continuar funcionant sense la tutela d’un exèrcit d’ocupació estranger.
Es poden posar més casos històrics que, a més a més, recomano al lector que investigui pel seu compte, com la intervenció francesa al Sahel o la gestió incompetent de l’exèrcit de l’Iraq, entrenat pels Estats Units, però resulta més interessant analitzar un cas que encara es troba en desenvolupament i que servirà per determinar si l’OTAN ha après dels seus errors i té la capacitat de construir un país i un exèrcit competent i autosuficient o si encara li queda aprenentatge forçós per realitzar, o si, malgrat tots els esforços, aquesta és una tasca impossible. Aquest cas es tracta d’Ucraïna, una guerra encara en desenvolupament i amb moltes opcions possibles pel seu futur.
Prèviament a la guerra, l’exèrcit ucraïnès consistia d’unes forces armades purament post-soviètiques, tant en equipament com en la doctrina. Es va produir un canvi sobtat amb la invasió russa d’Ucraïna el febrer de 2022, amb l’OTAN veient en perill un futur membre de l’aliança. Aquesta sensació de perill imminent en territori Europeu va mobilitzar ràpidament les forces de l’OTAN, que van aportar quantitats immenses de munició, de nou equipament i d’intel·ligència militar. Aquests subministraments van ser rebuts amb el que podria considerar-se a un xoc anafilàctic quan es realitza el trasplantament d’un òrgan, ja que el nou material occidental no encaixava amb les estratègies, estructures logístiques i formació dels efectius ucraïnesos, provocant confusió i mal ús de l’equipament. Aquesta situació va conduir a dos fets clau, presents també en els casos històrics anteriors: la reestructuració de les forces armades ucraïneses per adaptar-se a models occidentals i l’entrenament dels efectius amb equipament occidental. Si comparem l’OTAN amb una droga, en aquest moment és quan es dona l’addicció, ja que a partir d’aquest moment es produeix un període de dependència en material, assessors, intel·ligència militar i manteniment per part de l’OTAN.
Tot i això, es poden observar certes diferències respecte del Vietnam i Afganistan, pel fet que s’ha donat un menor grau d’implicació a causa del perill de l’escalada de tensions amb Rússia, per tant, fins ara, oficialment, no hi ha consellers militars ni tropes sobre el terreny, cosa que tot i semblar subòptim en un primer moment, realment juga a favor de l’autonomia a llarg termini de l’exèrcit ucraïnès, ja que els obliga a executar totes les tasques amb personal propi sense delegar-les en tropes estrangeres, un dels punts dèbils tant de l’ARVN com de l’exèrcit de la ja inexistent República d’Afganistan. Pel que fa al personal, l’exèrcit ucraïnès progressa bé cap a l’autosuficiència, tot i que és immensament dependent en ajuts i enviaments d’equipament militar d’occident. Queda per veure quina estratègia seguiran l’OTAN i el govern d’Ucraïna, si poden reconstruir la seva base industrial des de zero o si permeten un altre cas d’addicció crònica als ajuts econòmics i als enviaments constants d’armes estrangeres. Haurà après, finalment, l’OTAN com ajudar a altres països sense convertir-los en veterans de guerra invàlids?
