Cor Pirinenc
Lluís Calvo
per Andreu Carretero Serra
Un dels molts plaers que té la lectura és trobar-te amb sorpreses, que un llibre no sigui com els altres quant a la seva forma i què s’hi relata. És a dir, que sigui ambiciós, de qualitat i rar. Això és el que em va passar quan en vaig descobrir un a la molt recomanable llibreria Muntanya de Llibres de la capital osonenca: Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra (Lleonard Muntaner, Editor. Mallorca 2022), d’en Lluís Calvo i Guardiola (Saragossa, 1963), poeta, escriptor i assagista, un autor que fins fa poc m’era del tot desconegut. El llibre ja porta dues edicions en un sol any després d’haver guanyat el premi Jacint Verdaguer a la Fira del Llibre de Muntanya de Vic. I no és fortuït que el nom del premi sigui el del nostre gran poeta nacional: d’alguna manera, l’epopeia que s’hi narra és hereva de Canigó.
Un part de la sorpresa és que Calvo adopta la forma poètica d’escriure en vers una narració en 6.133 versos protagonitzats per uns personatges antiherois que s’enfronten a una travessa pel Pirineu, dels peus de l’Aneto, a Benasc, fins al Cap de Creus (el llibre aporta un mapa detallat amb el recorregut). Els dos personatges, el filòleg Fontalba i el biòleg Gotanegra, són prou antagònics com perquè el lector hi empatitzi ràpidament. Pro què els va empènyer al valerós prodigi? / L’esport? No pas. Un repte insòlit? Fred. / El fàstic de la vida? Menys encara / (mal que, més tard, la fosca accentués / alguns motius, i el dol d’amor fos flama).
El mateix autor hi apareix just al Preludi per donar notícia de l’encàrrec: Tu, Calvo, hauries de gestar el relat. / Ets escriptor i pots descriure els tràngols, / els rastres, les raons i els ets i els uts / de tot plegat. No és cert? Fes-ne novel·la, / o encara molt millor: contalla en vers. / Tu pots donar-li el toc precís, amb traça. I per què en vers? Com confessa l’escriptor, va ser seguint una recomanació d’un amic: “Fes un poema llarg. Els catalans s’exciten amb els poemes llargs. I em va semblar un bon consell. I vaig anar cap al meu món més immediat i allò que em defineix: el Pirineu, la natura, el camí, el viatge.”
El llibre està dividit en catorze cants i un preludi, tots amb mètrica i molts d’ells amb rima. El final de cada cant enllaça amb el següent adreçant-se al lector: Si vols, amic o amiga, conèixer les proeses / dels nostres dos herois, admira les grandeses / dels seus camins futurs. Al cap d’un breu respir / (una jornada escassa) reprendran el trajecte. / Pro no vull dir-t’en res que en traeixi l’objecte, / ni delatar-ne el gir. // Plegats farem , sens dubte, un llarg itinerari. / Tot just ara, a l’inici, no puc fer-ne inventari. / Però et dic, abrivat, que el mot és un galop / que cap a tu em durà, si no me’n fas desaire. / El cant segon, precís, serà també rimaire. / Llegeix-lo: ja és a aprop.
Com bé assenyalà Sebastià Benassar, convé destacar que en aquest caminar dels personatges pel Pirineu hi ha un altre dels reptes importants del llibre, el lingüístic: hi ha una mescla de modernitat i d’antigor quan parlen els pagesos i els pastors o les padrines que es van trobant. També hi ha prou dosi d’èpica i d’homenatge a la tradició literària nostrada, començant per Canigó, però també per moltes obres més que Calvo coneix molt bé i que ens presenta i reivindica a l’assaig que acompanya el poemari, dedicat a la literatura pirinenca.
A més dels dos protagonistes i algun secundari recurrent, és molt remarcable un personatge femení encantador amb qui es troben i fan junts una part del viatge. Així queda definida: Exhibia, l’Alberta, una bellesa abrupta, / d’espiga assolellada i de feréstec greny, / de ràfega salvatge i d’impossible seny. / Qui era, o què encarnava, els engrandia el dubte. / Si a cops semblava feble, sols ho era a contrapèl. / Adés era vinassa, i tot d’una aiguamel. I enmig, un passatge eròtic: I després, que he de dir-vos? Grinyols, gemecs, cridòries / i esgarips ben aguts. I aquell catric-catrac / aquell sonor bum-bum, que culminà en les glòries / de l’amor exaltat. I enmig, tot de parrups, / clapits i aüc salvatges i un torn de llargs xarrups.
Per acabar, res millor que els versos que encaren el final: Amor, partença, dol, joia i tristesa, / desig i mort, miratge, somni i por: / aquí ho trobareu tot, amb gran llarguesa: / Déu i el diable, l’ombra i la claror.