La Campana de Vidre
Sylvia Plath
per Farners Burguera
Sovint és difícil saber delimitar on està la línia que separa l’artista del seu art, on acaba el personatge i comença l’autor? Al llarg de la història grans escriptors s’han aprofitat d’alter egos per introduir-se dins de la història i camuflar en literatura el que veritablement és una autobiografia ficcionada. D’exemples n’hi ha molts. Per Bukowski, ho va ser Hank Chinaski. Per Bolaño, Arturo Belano. I per Sylvia Plath, Ester Greenwood; la protagonista de ‘La Campana de Vidre’ (Edicions del Periscopi, 2019).
Deia la periodista Kelly Coyne per un magazín literari de la ciutat de Los Angeles, que mentre Esther Greenwood naixia, la seva escriptora moria. I és que la història d’aquesta jove promesa consumida per les ganes de ser excepcional, no és més que un retrat esfereïdor de la malaltia mental de Plath, que li va prendre la vida el mateix any que es publicava la seva primera i única novel·la.
Llegir ‘La Campana de vidre’ és com baixar molt lentament per unes escales de cargol, que ens porten des d’una pròspera redacció situada a la Nova York dels inicis dels anys cinquanta fins a un manicomi per dones de Chicago. Entre còctels, feses i esdeveniments socials amb les altes esferes, a poc a poc la protagonista perd el control de la seva vida; i els lectors anem baixant per una espiral que mareja, desorienta i porta a les portes de la bogeria.
A ‘La campana de vidre’ Plath aconsegueix fer racional allò que només creix en els espais més foscos de les nostres entranyes, i que només podem viure des de la irracionalitat més profunda.
Sylvia Plath és indiscutiblement un dels grans talents de la poesia nord-americana del segle passat, referent del moviment de la poesia confessional. En la seva obra a través de Greenwood reflecteix les frustracions feministes de l’època i l’angoixa provocada per voler tenir una identitat pròpia en una societat que espera que facis el contrari. I com aquestes ganes de destacar es corrompen quan no existeix una vocació clara.