Els Grans Optimistes
Rebecca Makkai
per Gemma Bravo
No miro sèries en general , des de fa temps per motius diversos. El que justifica més aquesta autoexclusió és la incompatibilitat amb estudiar, treballar i voler continuar llegint narrativa, a banda d’articles i apunts de lectura obligada.
El segon quadrimestre del grau m’ha dut a procrastinar més del que m’hauria de permetre, i a encantar-me després de sopar amb el comandament de la tele sense decidir-me a tancar-la.
I així . sense voler-ho, ha sigut que m’he quedat enganxada a alguns fragments de la sèrie britànica It’s a sin, que ens mostra un grup de nois al Londres de principis dels anys vuitanta i la sotragada que els va provocar l’arribada del virus de la SIDA.
M’ha interessat molt, tant que crec que finalment veuré sencera aquesta minisèrie gràcies a 3Cat. I ho ha fet perquè temps enrere vaig llegir un llibre que em va semblar meravellós: Els grans optimistes de la Rebecca Makkai, publicat per Edicions del Periscopi.
La novel·la de Makkai, sense ser un melodrama, fa un emotiu i bonic homenatge a totes aquelles persones que van perdre la vida amb una malaltia estigmatitzada, a la Nova York dels vuitanta, estroncant la vida d’una generació que començava a viure lliurement la seva sexualitat.
Al llarg de les pàgines de Els grans optimistes es reconstrueix una història que ens va arribar esbiaixada i sovint tendenciosa, i treu de l’ostracisme el virus del VHI, els malalts i els familiars, i posa de manifest com va ser de devastadora pel col·lectiu gai. Però, en contraposició amb la crueltat de la situació, la narració ens endinsa en aquest moment històric a través dels vincles emocionals de l’ésser humà, abraçant els supervivents i reconfortant els que van perdre els seus éssers estimats.
És una novel·la necessària, com ho és la sèrie It’s a sin , perquè els que hi érem allà de passada i miràvem cap on ens fèien mirar, ens hi enfrontem de cara.