I DEL CEL VAN CAURE POMES

Nariné Abgarian

per Maria Sanplà

Aquest és un llibre que em va captivar des del primer moment. “Un divendres, tot just després del migdia, qual el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, l’Anatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se”. Vaig entrar sense reserves dintre de la història que ens explica dolor, amabilitat i ingenuïtat tot alhora. Com un personatge més, jo també m’hi sentia allà a Maran. El fet, que passi al poble de Maran (poble inventat) a Armènia no em va ser cap dificultat, al contrari. Tot allò que s’explica al llibre em resulta desconegut i conegut alhora. Sí que vaig fer servir paper i bolígraf per relacionar personatges, al cap i a la fi, anem coneixent diferents habitants d’aquest poble armeni, que en realitat podria ser qualsevol poble destinat a passar dures proves de supervivència. El llibre té història, llegenda, vida i complexitat i no et permet marxar lluny si no vols perdre detalls imprescindibles que serveixen per lligar tota l’obra. Des del títol, fins al final de l’obra em vaig sentir immersa dintre de la cultura armènia, amb un llibre amb format de rondalla, hi vaig conèixer les menges de festa, les aromes de les flors, les supersticions, les llegendes, en fi la vida armènia que a través de la ficció passa a ser immortal. Nariné Abgarian em sedueix amb un text ben escrit, amb una molt bona traducció de Marta Nin reconeguda amb aquesta obra pel Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Un llibre per als qui ens agrada viure moltes altres vides, sense reserves.