LA CAMPANA DE VIDRE
Sylvia Plath
per Neus Fernández Benito
Un laberint ple de lirisme i clarobscurs
S’acosta el Dia Internacional del Llibre i en resposta a l’esdeveniment oferim una recomanació literària d’una de les figures poètiques nord-americanes més influents del segle XX: La campana de vidre, de l’aclamada poeta confessional, Sylvia Plath.
El 1963, Sylvia Plath (1932-1963) va publicar la seva primera i darrera novel·la sota el pseudònim de “Victoria Lucas”. Aquest clàssic modern, de caràcter semiautobiogràfic, mostra una prosa lírica plena d’imatges, i ens endinsa dins la ment turbulenta d’una protagonista, que se sent, precisament, atrapada dins l’aire enrarit i opressor d’una campana de vidre. Un relat colpidor que narra la davallada emocional que pateix l’alter ego de l’autora, l’Esther Greenwood, una jove de 19 anys amb una prometedora carrera universitària que, tot i tenir-ho tot per triomfar, cau irremeiablement en una tristesa erma i paralítica.
La protagonista s’esquerda com pintura seca entre els dits d’un lector aprensiu que l’acompanya en les seves desventures. Ens veiem abocats a seguir la vertiginosa ment de l’Esther en un laberint ple de lirisme, però també d’ombres. Com l’Ariadna a l’encalç del cordill vermell, l’acompanyarem pel laberint, fugint del Minotaure, que no serà res més que una imatge llòbrega i distorsionada d’ella mateixa, en un camí iniciàtic que marcarà la seva entrada a l’edat adulta. Metàfores descarnades, oníriques, to satíric i serietat impersonal que descriu fets plens de virulència. Una prosa brutal, senzilla, però amb floritures repletes d’una bellesa fosca. Novel·la feridorament biogràfica, d’on brota el dolor, però també una honestedat que interpel·la directament al lector: el mirall directe a l’interior d’una dona plena d’inquietuds i contradiccions. Plath contempla el món de la bogeria amb una mirada clara i racional. Perquè al final, el lector es pregunta si és més boig el que deshumanitza el dolor, o el que es deixa abraçar per ell.
Sylvia Plath fa una barreja de narrativa lírica, diàleg curt i molta introspecció que se sustenta mitjançant retrospeccions congruents. El desordre cronològic justifica el curs confús de la seva ment trastornada i ens ajuda a entendre com ha arribat a l’atzucac que l’eclipsa. La protagonista sustenta les seves emocions presents en records passats, com si justifiqués constantment les seves sensacions al lector. Pensaments plens d’aspresa, fruit de la tristesa d’una noia jove que no aconsegueix trobar el seu lloc al món ni reafirmar la seva identitat al marge de la societat. L’Esther no és una protagonista afable, i és en les seves arestes on podem veure un personatge rodó, perfilat, de carn i ossos, que respira i ens parla. L’obra, de tints confessionals configurats per la narració en primera persona, evoca les seves cares contradictòries sense intermediaris. Els personatges secundaris aniran desfilant per la història sempre des de l’òptica dura i perfilada de la protagonista, sense escapar de la seva mirada crítica i acusadora, d’on en creixeran descripcions esperpèntiques en clau d’un humor acerat. Plath desbrossarà l’enfocament de la vida quotidiana com a biòleg que amb tenalles dissecciona un insecte desagradable. És en aquests fragments més descriptius de La campana de vidre on podem observar la seva faceta més àmpliament coneguda com a poeta, que radica en el simbolisme del detall.
L’escriptora nord-americana posseïa una mirada molt particular, desvinculada de la seva època coetània, que queda plasmada en tinta segelladora al llarg d’aquesta opera prima narrativa. L’obra cristal·litza en pilars fonamentals com la sexualitat i la puresa, la depressió, la feminitat i la meritocràcia, qüestions avançades al seu temps.
L’Esther té la necessitat de viure intensament a través de la sexualitat i el creixement professional com a manera de retrobar-se a si mateixa, més enllà del món al qual destinaven les dones als anys 50, que era el de la llar, la maternitat i el matrimoni. El matrimoni és vist com la castració de les seves aspiracions, la maternitat com una llosa, i viu la feminitat que imposava la societat des de la repulsió, ja que sumia, en certa manera, a totes les dones en les seves pròpies campanes de vidre. No vol renunciar a l’amor, però veu l’amor com un pou que empareda la identitat femenina. La pressió social i el complet rebuig a la mediocritat l’encaminen de manera irremeiable a la cerca de la perfecció absoluta; tot i així, el bloqueig de saber que no pot ser perfecta, la condueix a l’ataràxia, i la buidor, a la depressió.
“Veia els dies de l’any estesos davant meu com una sèrie de capses blanques, resplendents, i separant una capsa de l’altra hi havia el son, com una ombra negra. Però, per a mi, la llarga perspectiva d’ombres que separava una capsa de la següent, de sobte, havia desaparegut, i veia un dia i un altre i un altre fulgurant davant meu com una ampla avinguda blanca infinitament desolada.”
El tema de les malalties mentals serà eix vertebrador de la novel·la. La protagonista sent com incurable la seva situació, i és que als anys 50 la psicologia era una ciència jove i inexperta, d’eines rudimentàries i procediments desnaturalitzats. La crítica a l’estigma social que carreguen els malalts de trastorns mentals és retratada amb amargor. L’autora ens endinsa dins un univers que coneixia molt bé, abocant part de la seva vida entre aquestes pàgines. De tota manera, com brins d’herba, ens regala moments d’esperança: “Vaig respirar fondo i vaig escoltar el vell clam del meu cor. Sóc, sóc, sóc”. La metaliteratura també hi és present, i és en les inseguretats de l’Esther com a escriptora, quan veiem el desdoblament paral·lel que deixa entreveure la veu de l’autora.
L’ambició literària de Plath mai va ser culminada en vida, i va guanyar el Pulitzer per la seva obra poètica de manera pòstuma. Si bé molts cops s’ha posat més sobre la taula la seva biografia, tenint una fama extraliterària marcada per la depressió clínica, les teràpies amb electroxocs i el seu posterior suïcidi a l’edat de 30 anys, Plath va ser una de les poetes més influents del segle XX i aquesta obra, La campana de vidre, un clar exponent de la seva fina prosa plena de lirisme, fruit d’una ment no només plena de sensibilitat, sinó també de talent.