El Lloc
Annie Ernaux
per Margarita Marzo Gascón
El descobriment d’Annie Ernaux li dec a la Glòria Farrés, durant un cicle de lectures franceses que va impartir a la Llibreria Dòria. Això va ser un any o dos abans que li donguessin el Nobel, quan Ernaux era totalment desconeguda per mi i, m’atreviria a dir que també pel públic en general, excepte a França, on ja havia rebut tota mena de premis i reconeixements.
En aquella ocasió vam llegir Els anys, que em va deixar estupefacta no només pel que explicava sinó sobretot per com ho explicava i encara més per la pertorbadora sensació que, malgrat la diferencia d’anys, de país, d’experiències personals, l’autora, bo i parlant d’ella, estaba parlant de mi i de tota una generació.
Ara, Angle Editorial acaba de publicar El lloc, escrita onze anys abans però on trobem, em sembla, tots els trets que caracteritzen la seva escriptura posterior.
A El lloc, la narradora –o sigui la mateixa Ernaux-, que acaba de perdre el seu pare, sent la necessitat de parlar d’ell i del món que representa: extracció social més que modesta –inferior, diu ella-, agricultor sense terra, després obrer, i finalment petit comerciant d’un café épicérie en un poblet de Normandia. El lloc és aquest café, però és també el lloc que ocupa la seva família en l’escalafó social.
La protagonista, amb aptituds naturals per l’estudi, amb fam de lectures i saber, assisteix a la Universitat, es relaciona amb altres estudiants, obté a una plaça de professora, es casa amb un jove de familia petit burgesa. Un ascens que li permet accedir a un món del qual el seus pares –el seu passat- ja no en formen part. “Em vaig introduir dins d’aquesta mitat del món per a la qual l’altra mitat no és més que un decorat”.
La d’Ernaux és una literatura híbrida, que transita fluidament entre la biografia, les memòries, el dietari, l’assaig sociològic. Ella ho defineix com a autosociobiografia, que em sembla una etiqueta molt justa. Decodifica una situació viscuda i ho fa amb una prosa que alguns han qualificat de “poc literària”. Però aquest estil volgudament pla, neutre, objectiu, com el d’un cronista o un notari és la forma com l’autora vol evitar que el lector cregui que està llegint una novel.la, que està novel.litzant unes vides, que està fent literatura. Vol fugir de tota nostàlgia, sentimentalisme, embelliment del passat o posicionament ideològic; vol que parlin els fets.
Això, naturalment, és un truc de prestidigitador: la selecció d’aquests fets, de les frases-sentència tantes vegades repetides, de les fotografíes familiars, que il.lustren moments destacats o anodins, els mil i un detalls descrits com qui no vol la cosa, enfilant escrupolosament un record darrere l’altre, rescaten de la memòria un retrat tan acurat, tan colpidor, tan sincer i honest, que el lector se sent arrossegat per tot allò que el text transparenta: amor, nostàlgia, reconeixement, consciència de clase. En el discurs d’acceptació del Nobel, Ernaux va dir que escriu per “fer present la forma d’existir dels meus, per comprendre les raons meves i les de fora que m’havien allunyat dels meus orígens. I per fer-ho, calia trencar amb el bell-escriure, amb la bella-frase, per exhibir i comprendre l’esquinçament que em travessava”. Com ha dit en alguna altra ocasió, escriu per venjar la seva raça i el seu sexe. Escriptura social i feminista sense escarafalls ni impostacions. I crec que El lloc és també una forma d’expiació per la vergonya d’haver sentit vergonya