per Margarita Marzo
Aquest és un llibre inclassificable, a mig camí entre el reportatge periodístic, les memòries, l’autoficció, la reflexió filosòfica, la història… També és un llibre sobre el poder transformador de la literatura, sobre la complexitat de les consideracions ètiques, sobre l’atzar; i és també una carta d’amor als pares i a l’illa de Tasmània. I tots aquests elements i molts altres, aparentment inconnexos, estan trenats amb una naturalitat sorprenent i meravellosa. D’una història en surt una altra, i d’aquesta una altra més, i encara una altra i una altra, i totes juntes, encara que al principi pugui no semblar-ho, tenen sentit i coherència.
El llibre comença amb el viatge que l’autor fa –mig per feina, mig per necessitat personal- al camp de presoners d’Ohama, al Japó, on el seu pare havia estat empresonat durant la II Guerra Mundial. Paradoxalment, la bomba sobre Hiroshima, que va matar milers de persones, va permetre que el pare de Flanagan sobrevisqués.
Aquesta bomba havia estat imaginada el 1914 per H.G. Wells en la seva novel.la El món alliberat. La va poder escriure perquè es va retirar a Suïssa fugint de la dona de qui s’havia enamorat, la periodista Rebecca West. Una història d’amor tòrrida, escandalosa i problemàtica que va donar impuls creatiu a un Wells en hores baixes.
L’obra va rebre males crítiques i aviat va caure en l’oblit, però el 1933, el científic Leo Szilard, que l’havia llegit, recordant la bomba descrita per Wells, va tenir la idea de produir una reacció nuclear en cadena. Poc després Szilard la va patentar i la va oferir al govern britànic. No li van fer cas i es van riure d’ell. Però la seva insistència davant grans científics de l’època com Fermi i Einstein, van conduir al que més tard es va conèixer com a Projecte Manhattan. El resultat d’aquests experiments, com tots sabem, va ser la creació de l’arma més mortífera i destructiva que el món havia vist mai. Aquella bomba anomenada “Little boy”, va provocar la mort instantània de 40.000 persones, que aviat arribarien a les 200.000. i a la destrucció massiva del territori. El Japó es va rendir incondicionalment i la guerra es va acabar. Els presoners van ser alliberats. Archie Flanagan va tornar a casa seva, a Tasmània. Estava exhaust, malalt i l’experiència viscuda l’havia canviat per sempre . No queda clar si algun dels seus avantpassats era aborigen o si tots ells eren colons britànics que van arribar a l’illa a principis del segle XIX, la majoria presidiaris o guàrdies per vigilar-los. Però el que és segur és que van viure el genocidi del poble tasmanià i del paradís natural que era Tasmània abans d’arrasar-ho tot per a convertir-ho en pastures i plantar eucaliptus. La inclinació de l’ésser humà a la destrucció sembla irremeiable. Archie Flanagan va tenir sis fills. Richard, el cinquè, va néixer l’any 1961. Contra tot pronòstic, va tenir clar des de molt petit que volia ser escriptor, qui sap si influït per les històries que li explicava la seva àvia Mate. L’any 2022, amb 64 anys, li van diagnosticar una demència en fase inicial. Segons els metges, tenia 12 mesos abans que el seu cervell comencés a oblidar.
Va escriure La pregunta número 7 en aquests dotze mesos, per deixar constància de qui era, d’on venia, de la cadena de casualitats que fan que passin les coses.
El diagnòstic, per sort, va resultar erroni, però en un exemple més de gloriosa serendipitat, ens va deixar aquest llibre formidable, on cadascuna de les múltiples capes amb què està construït es llegeix com un relat apassionant.
La pregunta número 7
Richard Flanagan
Libros del Asteroide, 2025