Francesca Albert Salom

per Emili Amargant Parnau

La Quica Albert

“Pero, ¿Son ustedes letrados”

Mossèn Jaume Masvidal

El dilluns dia 31 d’agost de 1970, una carta certificada i amb acusament de rebut va ser lliurada a la rectoria d’Argentona. El remitent era el Ministerio de Información y Turismo. Delegación Provincial de Barcelona.

D’això se’n diu començar bé la setmana.

            Mossèn Jaume Masvidal va signar la tarja de color rosa i el llibre de certificats. Dues firmes que acreditaven l’acceptació de la tramesa. El carter, el senyor Molina, gairebé se li va disculpar per haver hagut de lliurar-li aquell sobre tan amenaçador.

            —Alea jacta est —va pensar el clergue— Amb el Consell de Redacció que tinc a la revista, era cosa d’avui, de demà o de demà passat que els del Sanedrí em cridessin a capítol.

            I fregant-se suaument el cap amb el dit anular, se’n va anar cap al despatx, es va asseure a la seva taula, va encendre el primer Ducados del dia, va agafar l’obrecartes i va tallar la part superior del sobre. Curosament, procurant no fer-lo malbé. Un cop obert, en va treure un paper amb l’escut espanyol a l’esquerra i un segellat de tampó a la dreta on figurava la data i el registre de sortida: 27-AGO-1970 i 11870, respectivament. Pintaven bastos!

            Va fer una pipada llarga i, després de treure el fum pel nas, començà la lectura d’aquell text jurídic. Se li eriçà la pell. A la segona línia ja avisava que se instruye expediente administrativo sancionador. Anaven forts!

Com tots els comunicats de caràcter oficial, era  enrevessat, més aviat espès i difícil de pair. Tot i que ell era un bon teòleg i sabia fer comprensibles alguns misteris insondables, fins a la tercera lectura no va treure l’aigua clara d’aquella comunicació.

            Per dir-ho succintament, en aquella espècie de ban s’acusava la revista Crit d’haver tingut la gosadia de publicar un article demoníac: “¿Evette, te has drogado?”. Una entrevista –real o fictícia- on es feia una “verdadera apología” del consum de drogues. Per acabar-ho d’adobar, l’autor d’aquell interviu no rebatia, en nom de la sacrosanta moral hispana, cap de les afirmacions que feia la drogoaddicta en qüestió, “lo cual puede suponer transgresión de las limitacions establecidas para la libertad de expresión por el articulo 2º…”. Vol dir –i encunyo una frase de l’època- “no es pot confondre la llibertat amb el llibertinatge” i aquella entrevista –real o fictícia- era procaç, dissoluta i perversa.

Quan el consell de redacció s’havia reunit per llegir els articles que es publicarien en el número de Festa Major, el mossèn ja va tenir la sensació que l’“¿Evette, te has drogado?”  desentonava. Que s’havia escrit amb ànim d’escandalitzar i que, segurament, feriria susceptibilitats. Tal com ho pensava ho va dir, afegint que Crit havia d’estar a partir un pinyó amb els tiris i els troians i que la seva missió havia de ser necessàriament constructiva. Ho va fer amb un to emfàtic i amb una dosi de retòrica innecessària.  Una peroració que resultà llarga, molt llarga i que va rematar amb un:

            —És necessari esvalotar el galliner? Realment, cal?

            Hi va haver un gran rebombori: si comencem a autocensurar-nos anem malament; que ja no vivim en temps de panxacontentisme i que era la primera vegada que un consiliari tallava les ales a un articulista. L’autor d’aquell text tan controvertit, en Pep Arenas, gairebé el va titllar d’inquisidor.

            Mentre escoltava, impàvid, aquell memorial de greuges, els ulls de mossèn Jaume buscaven els de la Quica Albert, la nova directora de la publicació i que estrenava el seu càrrec, justament, en aquella reunió tan convulsa. Intentava establir-hi contacte visual. Li volia preguntar, amb un esguard entre còmplice i persuasiu, “no et sembla que tinc raó?”. Les mirades no es van arribar a trobar per un fet evident: la Quica tenia el cap abaixat i a trenta quilòmetres de distància. El seu pensament era al convent de les monges agustines de Barcelona. “Que hauria dit mossèn Rafel del contingut d’aquest article?”. I es va respondre: “Res. Entenia que Crit era una eina a través de la qual la joventut podia i s’havia d’expressar i aquesta idea la defensava a capa i espasa”. Mossèn Rafel era un sant baró i en aquells moments -i en d’altres que anirien venint- l’enyorava.

            Quan la flamant directora va retornar, el sarau continuava. Quin debut! Algú havia de temperar aquell pandemònium. Ho va fer en Carles Riera, l’ex- director.

            —Mossèn, Crit és poca cosa, però la seva pretensió és important. Vol ser un exponent de la vida comunitària de la vila. Plantejar i discutir els problemes vius d’aquesta petita societat que és Argentona. El nostre anhel, mossèn, és l’aspiració a viure en el nostre temps

Aquest raonament de factura impecable, el carisma de la persona que el formulava i el poc temps que feia que el rector era a Argentona on, encara, s’hi sentia en fals, van fer possible que la discussió s’acabés.

            —Efectivament, la qüestió de les drogues anava camí de ser un dels múltiples problemes del nostre temps —va pensar el clergue— però avui per avui, afecta la vila? És una preocupació dels meus feligresos? He confessat  lladres, jugadors, bevedors, promiscus i promíscues, però drogoaddictes, ni un. No estem fent passar l’arada davant dels bous?

El cervell se li començava a omplir de premonicions desagradables. El pap, ja feia temps que el tenia ple dels seglars massa motivats i postvaticanistes i dels insurrectes d’última fornada. De la intel·liguèntsia local en pes, vaja!  

La revista va aparèixer a finals de juliol. Va ser un número gruixut de 32 planes. Tenia les seccions habituals i un dossier de 7 fulls de color rosa que s’intitulava “Temps d’estiu” i que contenia cinc articles unànimement acceptats, entre el quals “Joves toxicòmans i adults hispànics” de Frederic Boix i el lluciferià “¿Evette, te has drogado?”.

“Les drogues, breu notícia.

¿Evette, te has drogado?”

Entrevista: Josep Arenas.

Las drogas se consumen, y los drogadictos están ahí, del mismo modo que estamos tu y yo. Sin que nos demos cuenta.

Nos interesan porque no les vemos, no les adivinamos, y porque —seguramente— lo que sabemos de ellos es poco.

Quizá alguna vez hayáis tenido el deseo de conocer a alguno de estos. Yo también. Y tuve realmente ocasión de ello con una alegre y hermosa muchacha llamada Evette. La conocía desde hacía tiempo, pero nunca hasta aquella tarde se me había ocurrido preguntarle:

—¿Te has drogada alguna vez?

Me mira silenciosa unos instantes… y al fin contesta.

—Sí, pero no una vez, sinó muchas, sí muchas; he estado largo tiempo “fumando” cada día.

—¿Qué tipos de drogas conoces?

—Están las que se fuman, que son infinidad de tipos: marihuana de muchas variedades y marcas, “Hash” —¡que es fabulosa!— y muy diversos tipos en los que cada uno tiene distinto matiz; por ejempo de “Hash” hay uno negro que te deja atónita. Luego también está la pastilla, o sea el ácido, que es el llamado L.S.D. Aparte estan las aditivas —heroína, cocacina, kifi— pero éstas son perjudiciales, yo no he tomado ni pienso tomar nunca si Dios quiere.

—¿Cuales has tomado?

—Ya te digo, fumar, he estado dos años seguidos fumando marihuana, “Hash”, y otras más raras; y no pasa nada, no creas. Es muy falso eso que dicen que cuando has tomado una vez la necesitas, ¡pero que muy falso!. Yo he estado ahora un año sin fumar y como si nada. Claro que, si me invitasen no lo rechazaría, nunca lo hago; jamás he comprado ninguna droga, siempre me han invitado.

—Seguramente serà inenarrable el efecto de las drogas.

—¡Oh, no! No creas. Cuando uno fuma siente como una gran calma, un bien estar. Aunque todo depende de con quien fumas, si son gente que no lo hacen para impresionar, gente experimentada, resulta que con solo la mirada te compenetras magníficamente con aquella persona, no tienes necesidad de hablar, los dos “estáis en algo” (expresión que significa estar bajo el efecto de una droga que se fuma) y os entendéis.

—¿Y los efectos del L.S.D.?

—El “ácido” es mucho más intenso; es fabuloso. Cada pastilla es un “viaje” distinto. Tu cuerpo adquiere una gran sensibilidad. Todos los sentidos están al máximo. Es interesante  porque ayuda a conocerte a ti mismo; en las alucinaciones de cada viaje te sale todo aquello que está oculto en tu cerebro, todo lo que olvidas, lo que no quieres pensar. No creas, es duro porque te hace reconocer tus defectos. Es después de cada viaje que has de ir examinando cada alucinación para mejorarte. Yo creo que tanto mayores como menores deberían probarla, porque si no te conoces a ti mismo, cómo quieres conocer a los demás. Todo està hecho para el uso y no para el abuso, y la droga si se sabe tomar es buena. Aunque yo no he dicho a nadie que la tome, explico mi experiencia, cada uno haga lo que quiera.

—¿Cuánto tiempo dura un “viaje”?

—Media pastilla de ácido unas diez horas intensas, y luego 6 ó 7 que estás como medio alucinada.

—Cuántos has hecho?

—En total habré hecho unos veinticinco viajes.

—¿Se le nota en el físico a quien se ha drogado?

—No. Bueno, si tú lo has hecho, sí lo notas.

—¿Tus padres lo saben?

            —Al prinicipio, no, pero luego se lo conté. Me dijeron que como ya soy mayor hiciera lo que quisiera y cuando hiciera una cosa la hiciera bien hecha.

            —Tu dices que fumar marihuana no es perjudicial, entonces ¿por qué està prohibida en Estados Unidos?

            —En USA todas las marcas de tabaco tienen ya preparadas las cajetillas y el papel para vender marihuana igual que venden cigarrillos. Lo que sucede es que los efectos de la droga son mucho mejores que los del alcohol, se iría por tierra el negocio de éste y como que quienes han de aprobar la ley son los grandes capitalistas, se hundirían ellos mismos.

………………

            —Bueno, no sé por qué te cuento a ti todo eso. Aquí en España nadie sabe que he “estado en algo” o he tenido “viajes”. Ni siquiera lo sospechan.

            Evette —para ti una desconocida, amigo lector— va a trabajar a Puerto Rico, su país, después de pasar por Ibiza a donde piensa volver a vivir esta vida más perceptible, latida instante tras instante, en la que descubre a cada momento la deslumbrante belleza de las cosas.

            —Evette, ¿estás en lo cierto?”.

Mentre encenia el segon Ducados del dia, mossèn Jaume va estar a punt de despenjar l’auricular del telèfon.

            —Poseu-me amb el 245, amb la impremta Arenas, si us plau.

            —De seguida, mossèn.

            Es va imaginar la conversa que tindria amb en Pep.

            —I ara què, gran senyor? —li preguntaria.

            No ho va fer. Aquesta mena de trucades no es poden fer de bursada. Contra ira, temprança.

            “Por otra parte el Trabajo a que se refiere el cargo anterior, cae fuera del objeto propio y específico para el que fue autoritzada la edición del Periódico CRIT…”.

Era de calaix. Crit havia nascut com a suplement de la Hoja Diocesana i el seu contingut tenia uns fonaments —el pensament cristià— i unes parets mestres —la vida que bategava en el recinte parroquial—. Considerava que s’hi podrien afegir, sense prendre mal: col·laboracions puntuals de lletraferits; alguns articles de fons ponderats i equànimes, això sí; notícies sobre les activitats culturals, festives  i de poc compromís més enllà de la sagrera i seccions fixes que parlessin de cinema, de llibres o de música, per què no?, però sense opinions dogmàtiques i fora del test que comprometessin la imparcialitat del butlletí. CRIThavia de ser com una pel·lícula de Walt Disney o com el NO-DO, apta per a tots els públics.

—I tinc dret a exigir-ho —va pensar— Al capdavall, l’empresa editora és la Parròquia i la Parròquia soc jo.

També li va quedar clar un altre fet: aquells papers ciclostilats que s’anomenaven Crit, encara que estiguessin aixoplugats sota el capell eclesial, no tenien butlla.

—Qui ens deu haver denunciat? —es demanà retòricament.

La revista s’havia començat a editar l’any 1965. Li constava que el seu antecessor, mossèn Rafel Martí, havia rebut telefonades extemporànies i un bon nombre de visites de persones zeloses de l’statu quo que devien ser com Salomés demanant el cap de sant Joan Baptista. Una patuleia de carques queixosos per alguns articles publicats i, sobretot, pel tarannà dels seus autors. A la vila, en aquella època, tothom es coneixia i se sabia el peu que calçava. Malgrat tot però, cap vigía de occidente havia tirat endavant una denúncia i ara, sí?

—Qui em deu haver denunciat?

Aquestes situacions l’incomodaven. I si van per ell? I si és el nou mossèn Griera? No té ni el control absolut de la parròquia ni sap interpretar la idiosincràsia genuïna de la vila. No coneix tots els cenacles. En qualsevol moment pot trepitjar en fals i enfonsar-se perquè hi ha una part del subsol argentoní que, ara per ara, no té catalogat.

Sap que li diuen en Vivo cantando, però fins a cert punt li fa gràcia. A mossèn Pere Batlle li deien Peret gitano i a mossèn Joan Lluís Gonzàlez, mossèn Biscuter. El que el preocupa és la sospita d’una conxorxa contra la seva persona o contra el seu tarannà que —potser— troben massa aperturista.

—No fa gaire més de mig any que soc aquí i ja m’han agafat de cap d’esquila? Qui? Per què?

Té el ramat una mica esgarriat.

Quica Albert

A casa de la Quica no tenien telèfon.

Al pic del migdia, just a l’hora que les mestresses de casa es barallen amb els fogons i van parant la taula, mossèn Jaume va tustar les ventalles, obertes de bat a bat, de Can Coca del Molí.

            Abans que algú de la casa preguntés “qui hi ha?”, digués “ja vinc” o l’anés a rebre a peu de portal, aquella visita tan extemporània ja era a dins.

            —Bon dia tingueu, Anna.

            —I ara, mossèn Jaume!

            I es va haver de mossegar la llengua per no preguntar: “on va a aquestes hores?”

            Què devia voler? No érem en temps de salpàs i a Can Coca ni hi havia malalts per visitar ni els calia rebre exhortacions perquè eren feligresos de ronyó clos, uns parroquians devots i convençuts.   

            El visitant no va fer el típic comentari recurrent sobre la calor que feia; tampoc va obrir conversa amb el santoral del dia: “Avui és sant Ramon Nonat, el darrer dia d’agost i sembla que era ahir que beneïa els càntirs. Com passa el temps!”. Tot i que hauria estat cortès i adequat un “quina bona olor que fa el guisat que prepareu, és fricandó, oi?”, també s’ho va estalviar.

            El visitant va inspirar profundament -sense olorar- i abans d’expirar, va preguntar amb gravetat de consagració:

            —Que hi ha la Quica?

            —Que passa res?

            No va respondre. Es va mirar l’atribolada mestressa de casa amb posat greu i somriure beatífic com dient, “és gros però ens en sortirem… si Déu vol”.

            —Que li podeu dir que vingui?

            —És a baix. La vaig a buscar de seguida.

            Deixem mossèn Jaume sol traient la demanda de la seva cartera de nanses i mentre esperem que la Quica pugi, aprofitarem l’estona per explicar el recorregut vital de la directora de Crit.

Té 29 anys.  Havia nascut el 21 de gener de 1941. Situem la data: faltaven 6 dies perquè a Argentona es commemorés el 2n aniversari de l’entrada triomfal d’un escamot de la Divisió Littorio. Hossanna, hossanna! Els prohoms locals ja feien gàrgares per proclamar de manera alta, clara i ferma la seva adhesió lleial, perenne i indestructible —i per extensió la de tutti quanti, només faltaria!— als gloriosos principis etcètera etcètera.

            De ben petita va anar al Col·legi de les Monges “Azules” i, a partir dels 7 anys, a les Franciscanes. És de la quinta de les noies del C.I.C., el llegendari equip de bàsquet que va escriure el que fins avui és la pàgina més il·lustre de l’esport argentoní. De fet, la Quica hi va jugar un parell d’anys, però “tenia un punt indisciplinat que treia de polleguera  l’entrenador que, naturalment, demanava lliurament i sacrifici”.

            Va estudiar el que aleshores se’n deia Comerç i que podríem definir com uns estudis preparatoris per anar a treballar en un despatx. Alternava les Mercaderías a Caja,els Clientes a Mercaderías o els Proveedores a Caja amb l’impartir classes de doctrina. Tot just tenia una dotzena de primaveres i ja era  una catequista parroquial d’escalafó.

            L’any 1955, quan ja estava a punt de fer el asiento de cierre del seu exercici escolar, la providència va irrompre a la seva vida i ho va fer a través d’una bufetada.

            Un bon dia la Quica va entrar a la sagristia per parlar amb mossèn Gonzàlez. S’hi va trobar un grup d’escolans força esverats. Un grapat de criatures de 10 o 11 anys celebrant un petit conciliàbul. Un d’ells, el típic baliga-balaga del conclave, va dir-li “fifí” i va començar a fer posturetes de noia cursi. La Quica li va etzibar una galeta contundent i sorollosa. Li va marcar els cinc dits a la cara, vaja.

            L’escolà hauria pogut fer dues coses: parar l’altra galta o parafrasejar al ministre Calomardo.

            —Manos blancas no ofenden.

Encara ressonava l’eco de la plantofada quan va entrar el clergue. L’escolà va córrer i se li va arrapar a la sotana i va xivar-se com una “nena petita”. Mossèn Gonzàlez podia fer dues coses, “deixeu que els nens s’acostin a mi” (Mc 10, 13-16) i plànyer-lo o, si has vist tota la seqüència (que era el cas), exclamar:

            —Si no te l’hagués donada ella, te l’hauria donada jo.

            Un cop van haver marxat els petits acòlits, el sacerdot es va enriolar.

Al cap de pocs mesos, mossèn González va ser destinat a Cerdanyola.

            —Em va demanar que, per un any, l’ajudés a l’escola que ell estava fundant en aquella barriada —recorda la Quica.

            Amb empentes, rodolons i un voluntarisme de pedra picada, el centre docent va obrir portes. Era una necessitat peremptòria i es va tirar endavant amb tot l’escarràs i la il·lusió d’una colla de romàntics que secundaven la iniciativa social que havia engegat mossèn Biscuter. La Quica, la primera. Dia rere dia s’anava convertint en una catequista terrenal que començava a ensenyar (i entendre) que a la vida no tot eren dogmes ni revelacions. Dins d’aquelles parets es sentia una bona samaritana, generosa i útil.  

            De cop i volta però, es va presentar l’empantànec de la burocràcia. L’ajuntament de Mataró exigia que tot el personal docent de l’escola estigués en paus amb la justícia i presentés un certificat de penals.

—Però si només tens catorze anys, criatura! Si encara no has tingut ni temps per delinquir!

La Quica no va saber mai com va acabar l’afer. En tot cas, va continuar impartint classes i deixant de ser pupil·la per convertir-se en tutora. Més endavant tornaria a ser alumna, però ara no és el moment de parlar-ne.

 —M’hi havia d’estar un any i me n’hi vaig estar dotze. Una dotzena d’anys meravellosos i tot gràcies a una bufetada. Vaig entrar a la docència per una bufetada!

Aquell estiu de 1955, va fer un recompte exhaustiu de totes les seves mercaderies escolars. Un inventari precís. Podria fornir totes les demandes dels seus futurs alumnes?

—No cal que pateixis, Quica. Amb el que saps en tens prou i de sobres —li va dir en Jesús Nieto, futur company de claustre, amic de tota la vida i hereu d’una de les famílies locals estigmatitzades pels zelosos reservistes espirituals d’occident.

—Vols dir?

—Tindràs els pàrvuls, dona. Un grup que va dels sis anys fins als onze.

—Fins als onze?

—Te’n faràs creus. Arriben moltes criatures que no han estat mai escolaritzades.

—No m’ho puc creure!

Va ser en aquest moment que la Quica Albert va escoltar per primera vegada un petit míting sobre desigualtat social, senyoritos i latifundis, explotació històrica dels camperols andalusos, criatures treballant i col·lectivitzacions reprimides a sang i foc durant la guerra civil. El fill d’en Jeroni i la Montserrat no va picar en ferro fred.

Quan s’acabà l’any que tenia emparaulat començà el segon i quan s’acabà el segon, el tercer i de mica en mica s’avançà a través de la dècada dels seixanta.

La Quica, a més a més de transmissora de coneixements, s’havia convertit en una veu autoritzada que abonà aquell territori en construcció amb uns valors socials i ètics. Ho fa amb la paraula, amb el seu exemple i actitud i amb la total aquiescència de mossèn González i sense que ningú vingui a tocar-li el crostó. A Cerdanyola tot estava per fer!

            És del tot necessari  ubicar el col·legi on professa per entendre el doble vessant del seu magisteri: per una banda exercit des d’una perspectiva cristiana i vaticanista i per l’altra ensenyant en llengua catalana en un feu d’immigració que creixia i es multiplicava a ulls veients.

            Ella era una apòstol fervent i convençuda. Tant de la nova orientació que prenia l’església catòlica com de la integració gradual dels nous vinguts a la idiosincràsia de la terra que els havia acollit. Només li faltava la caputxa blanca per considerar-la un membre dels Pomells de Joventut. Feia 43 anys que Primo de Rivera els havia prohibit, però la Quica —amb molt més rigor i amb una projecció social evident— podia considerar-se  hereva de la seva divisa: Catolicisme i Catalunya. Ser pomellista comprometia -com a mínim- a una bona acció diària “per amor a Déu i a la pàtria catalana”. Llegiu-hi “donar caritat als pobres, corregir els castellanismes en la parla d’un mateix i en la dels altres, respectar la vida dels animals o respectar la gent gran. Aquestes obres es registraven en llibretes”. L’autor del text és Fèlix Rabassa, historiador i divulgador. 

            La Quica, insisteixo, omplia l’eslògan “Catolicisme i Catalunya” d’un contingut social i polític, reivindicatiu i transcendent que anava molt més enllà de les bones obres i la persecució del barbarisme.   Era una noia compromesa, militant (a la JAC) i que aspirava a construir un món millor, socialment més just on no hi calguessin, per exemple, aquelles taules petitòries esperpèntiques, vexatòries i presidides per senyorasses amb peinetas, mantellines, arracades, anells i braçalets de no sé quants quirats que demanaven óbolos para los necesitados. S’ha de ser molt civilitzat per fer el bé sense ofendre.

Vida pública a Argentona

Jerusalem, Jerusalem, la qui mata els profetes i apedrega els qui li han estat enviats!

                                                                       Mt 23, 37-38

Arribem a 1963 i comença el que podríem anomenar la seva vida pública a Argentona, una època en la que els seus neguits i interessos socials són comuns i compartits per tota una generació de convilatans. Som en una nova atmosfera situada a quasi 25 años de paz de distància de la fi de la guerra civil. Tots havien estat embotits en el budell d’una teocràcia sui generis llum i guia de la croada; la seva educació familiar i docent s’havia construït amb la por, l’oblit —o la desmemòria— i els orientava a ser mesells, dòcils o estoics. Com les generacions precedents i les posteriors, van ser instruïts en llengua castellana i se’ls va vendre la idea d’una Espanya grande y libre, gresol de la civilització i enveja del món: una pura entelèquia.

Havia arribat un moment que l’alienació ja començava a deixar de fer efecte i s’esbravava. “Obrir els ulls”, era una frase recurrent entre la joventut compromesa. “Obrir els ulls” volia dir no continuar renunciant a la pròpia identitat, que la llibertat havia de tornar a presidir la vida quotidiana, que calia comprometre’s amb una nova cosmovisió i actuar en conseqüència. Es comença a viure en un temps on ressusciten paraules enterrades pel franquisme: democràcia, assemblea, vaga, obrerisme, catalanitat, manifestació, avortament, eleccions, adulteri, orgasme, protesta, revolució, comunisme, lliure albir, drogues, sexualitat, aixequeu-vos i camineu! El seu contingut semàntic —segons quin poder se’l miri— pot ser subversiu, pot ser blasfem, o subversiu i blasfem alhora. Les paraules d’aquest petit lèxic inventariat alteren els cànons de la comptabilitat del sistema. És un Mercaderias subversivas a Cuerpos de orden público. Si es combinen entre elles formen anatemes! A tall d’exemple: “Democràcia assembleària”, “Vaga obrera”, “Manifestació de catalanitat”, “Revolució sexual”,  “Drogues,  lliure albir”. De capirot i foguera!

Una altra cosa que té en comú aquesta plèiade és la seva vinculació amb el Centre Parroquial. Estan fent la seva joventut entre les seves quatre parets. Tiren plans i projectes i decideixen que els cal un lloc exclusiu per reunir-se i des d’on projectar els seus neguits i inquietuds urbi et orbe. Un fòrum. Senten que tenen coses a dir, a fer, a explicar a la seva comunitat i amb el suport incondicional de mossèn Rafel Martí converteixen  l’antiga bodega de Can Gustà (pati dels til·lers) en el seu sancta sanctorum. És un espai polivalent: serveix de biblioteca, d’auditori musical, d’aula clandestina on s’ensenya el català, d’espai on jugar-hi a ping-pong o escacs; organitza focs de camp, gimcanes, música i xerrades sobre temes d’interès juvenil. Era la catacumba d’un nou temps i se l’anomenà Local de Joventut. Una mena de subsol ple de vitalitat on es gestarà el futur Cine Club i el grup de teatre independent Estruc.

Un dia, en Jesús Nieto va suggerir la creació d’una revista que servís de portaveu del pensament jove. Mossèn Rafel va beneir la idea de seguida. Era conscient que li portaria maldecaps, però va entendre que el futur del Centre Parroquial passava per la pluralitat. Va considerar que el vell i el nou, tot i ser línies paral·leles, podien tenir interseccions miraculoses que beneficiarien tota la clientela de l’establiment. Es va assignar el paper de pare pedaç i el va interpretar amb convicció i mestria. Era un home coratjós i arrelat al temps que li tocava viure.

            La publicació es va anomenar Crit i va tenir una posta en marxa sense gaires preàmbuls i el seu funcionament aviat va estar decidit. Malgrat esbossar un organigrama funcional, hi havia l’acord tàcit que tots els que col·laboraven a la revista eren iguals i que el consiliari, en casos molt excepcionals, podria ser un primus inter pares.  S’intentaria que el butlletí fos totalment en català, s’oferia les seves pàgines a tothom qui en volgués fer ús i, tot i que estava circumscrita a l’àrea parroquial, també informaria d’actes locals que fossin rellevants i connectessin amb l’esperit de la “formació de persones plenament lliures, en el veritable sentit d’aquesta paraula”. Aquesta declaració de principis entre cometes es pot llegir a l’editorial del primer número que va aparèixer el mes de març de 1965.

            A aquest projecte juvenil de totes totes, s’hi va afegir un mestre nacional sui generis, en Carles Riera. Un pedagog tant dins de les aules com en la seva vida pública fora de la classe. Aleshores tenia 45 anys i ja en portava 5 d’exercici a la vila. Va començar com a corrector de textos, després hi començà a publicar articles “de fons” o de caràcter especulatiu sobre com s’havien d’encarar els problemes actuals des de l’òptica post conciliar. A partir de 1969 en seria director. En una de les reunions prèvies a l’aparició del primer número va explicar que:

            —El Centre d’Estudis Francesc Eiximenis organitza un curs de català per correspondència. Naturalment sense caràcter legal ni oficial i més aviat clandestí, però seriós i amb rigor. El professorat és de primera divisió.

            La Quica s’hi va apuntar i tenia com a professor a Lluís López del Castillo (autor de “Faristol” i col·laborador de “Cavall Fort”) i va aconseguir un nivell de català que, al cap de dotze anys, li permetria obtenir el títol de Mestre de Català per la Universitat de Barcelona.  

            A l’Argentona de l’època, i per extensió a tot Catalunya encara es parlava majoritàriament en català, però érem un país on la gent no sabia ni llegir ni escriure la seva llengua. Es vivia instal·lat en una diglòssia totalment assumida, com si fos la cosa més natural del món. El desconeixement de la nostra gramàtica era absolut i total. A tall d’exemple: quan anàvem a l’escola apreníem a conjugar el Futuro Imperfecto de Subjuntivo (“Que yo amare”) o el Futuro Perfecto de Subjuntivo (“Que yo hubiere amado”), uns temps verbals que no utilitzaríem mai de la vida i en canvi parlàvem en Passat Perifràstic (“Jo vaig anar”) o fèiem córrer els pronoms febles (“en vols un?”, “no ho veig”, “demà hi aniré”) sense conèixer el seu paper o la seva transcendència dins de la Gramàtica Catalana. Aquesta petita digressió que pot semblar irrellevant pels lectors granadets, pels lectors joves (si encara en queden) pot ser il·lustrativa de les llargues èpoques d’obscurantisme cultural que ha hagut de travessar el nostre país.

            En el Crit número dos hi llegim: “Secció de cursets. Aquesta secció començarà les seves activitats amb un Curset de Llengua Catalana, que tindrà lloc al propi Local, els dimecres i divendres de 10 a 11 del vespre a partir del proper divendres dia 21 del present mes de maig. Podrà assistir-hi tothom que ho desitgi”. Signa: “Fca. Albert”.

            La veu de Carles Riera no havia clamat en el desert.

Retorn a Can Coca del Molí

—Bon dia, mossèn.

            —Bon dia, Quica.

I li lliura l’expediente 934/70. Mentre la directora de Crit se’l llegeix i rellegeix, “costa una mica d’entendre”, mossèn Jaume mira cap a una porta ajustada. Si la traspassés entraria en una estança gran amb una taula molt llarga, per a molts comensals. Ja hem dit que el clergue “no té el control absolut de laparròquia ni sap interpretar la idiosincràsia genuïna de la vila”. Podríem afegir que tampoc coneix a fons els clans i nissagues locals. No sap que la família Albert-Salom és extensa ni pot imaginar-se que les diades assenyalades es troben a Can Coca del Molí on fan els àpats de consuetud a la sala noble. Posat a no saber, també ignora que en aquell saló del tinell de la casa pairal es convertia cada dos mesos en la impremta de Crit. Aquella taula llarga s’omplia de màquines d’escriure Olivetti portàtils —Lettera,32; Pluma,66—  En Carles Riera i, més endavant, la Quica ja havien corregit tots els originals i un cop impol·luts d’errors ortogràfics i sintàctics, calia picar-los damunt dels clixés encerats. Picar-los vol dir treure la cinta tintada de la màquina i foradar la superfície dels clixés amb l’impacte de les tecles sense cap element esmorteïdor. Els mecanògrafs de tant en tant s’equivocaven i calia corregir els errors. Damunt la pífia s’hi escampava acetona i un cop s’assecava es tornava a picar i dona-me’n dona-me’n.

            Abans de continuar, val la pena aturar-se en els currículums del mecanògrafs: la Quica, dona, cristiana compromesa i de la ceba; en Jesús Nieto, ja n’hem parlat: un comunista, i en Pep Duran, que en aquella època era l’Anticrist per tota la patuleia de gent ben pensant i temorosa de Déu i de l’ordre públic. Vaja, dels convilatans en general.  

            Avui 31 d’agost, cinc anys després d’aquells conciliàbuls, i amb aromes de fricandó mossèn Jaume fa dues preguntes retòriques.  

            —Qui deu haver estat? Qui ens ha pogut denunciar?

            —Em demana que prejutgi els meus convilatans? Cal ser misericordiós, mossèn. No jutgeu i no sereu jutjats, va dir Jesús.

            —Potser ara no és el moment de les grans cites, Quica. Avui toca mirar-s’ho amb pragmatisme. Tenim un bon pa amb tomàquet i ens n’hem de defensar.

            —Estic d’acord. Ara, de què ens serviria conèixer el denunciant?

            —Li podríem suggerir que retirés la denúncia.

            —Us podria dir una tirallonga de noms sospitosos que us esgarrifaria. No sé com van les coses a Sant Celoni però Argentona és un poble molt i molt de dretes. Quan anava a doctrina vaig tenir una catequista que ens aconsellava, per no dir que ens prohibia, d’anar a ballar a Can Tomàs perquè, segons ella, hi havia dimonis a sota de les cadires.

            —I això a què treu cap?

            —Deixi’m acabar, si us plau. A dia d’avui, els dimonis són carques reviscolats que no tenen res més a fer que vigilar a les persones que ells consideren perilloses i nocives pel simple fet de tenir pensament propi. Ras i curt, només pel simple fet de pensar!

            —Vols dir que no en fas un gra massa?

            —Miri’m bé, mossèn. Tinc 29 anys, faig de mestra, soc una persona que es guanya la vida amb un treball digne i tan o més necessari que el seu. Puc anar amb el cap ben alt pel carrer i tinc l’expedient de penals per estrenar. Us ho asseguro! No tinc deutes, no he fet cap mal a ningú i, si em permet la gosadia, soc una persona estimada per la gent. La meva vida són la feina i els estudis. M’estic preparant per a la prova d’accés a la Universitat i, si la passo, em posaré a estudiar la carrera de Pedagogia. No vaig a reunions de cèl.lules de partits, ni a trobades clandestines. No m’haig d’amagar de res!

            El mossèn va somriure per la vehemència de la Quica.

            —Jo soc dels que et valoren —li va dir. No es va atrevir a dir que l’estimava fraternalment. Potser per no dir mentides?

            —La nit de cap d’any —va prosseguir la directora de Crit— vam fer la revetlla a casa d’una companya de l’escola i m’hi vaig quedar a dormir. Al cap de dos dies es van presentar a casa un municipal preguntant als meus pares on havia passat la nit de la revetlla la seva filla! Què me’n diu?

            El mossèn es va quedar petrificat. “Això va de veres”, va pensar i —malgrat ser al pic de l’estiu— li va venir un calfred a l’esquena.

            —Ja ho veu. Són gent zelosa i nostàlgica de l’ancien régime.

            Aquest petit combat d’esgrima dialèctic l’havia guanyat la Quica amb un parell de touché en tota regla.

            —Hem de contestar alguna cosa a aquesta gent i tenim set dies hàbils per fer-ho— va dir el mossèn.

            —No entenc ben bé de què ens hem de defensar.

            El mossèn va tenir un moment de pèrdua d’oremus.

            —El què està claríssim, Quica, és que si se m’hagués escoltat ara no estaríem en aquest pas.

            La directora de Crit va decidir embeinar-se l’espasa.

            —Vol prendre alguna cosa?

            —Gràcies, però no. El que faria molt de gust es fumar-me una cigarreta.

            —Sortim a fora, doncs.

            Van decidir replicar -amb formes suaus, això sí- que no estaven d’acord amb el Pliego de Cargos i que existien raons que atenuaven fins la nimietat les acusacions de l’expedient 934/70.

            Les raons eren succintament:

1a. L’entrevista manifestava l’opinió de l’entrevistat i no de l’entrevistador que es limitava a divulgar -objectivament- un testimoni.

2a. L’entrevista es complementava amb l’article del sexòleg Frederic Boix (persona documentada, capaz de instruir e informar a los lectores de Crit). La combinació dels dos textos pretenia donar una visió del món de les drogues des d’una perspectiva moral i cultural. Oferir aquest doble enfoc sobre qualsevol afer era un dels objectius de la revista.

3a        L’autor de l’entrevista era un membre de la redacció íntegre i que havia realitzat l’interviu amb voluntat de servei a la comunitat. En castellà va quedar així: “por todo ello puedo afirmar que con su trabajo no solamente se pretende respetar la moral, sinó servirla de una manera consciente y reponsable, de lo contrario, no solamente nos sentiríamos culpables o acusados por las Leyes vigentes, sinó culpables ante nuestra propia conciencia cristiana”.

Que les llegissin i les consideressin, “gracia que esperamos del recto proceder de V. cuya vida guarde Dios muchos años”.

El mossèn va tornar a la rectoria amb uns apunts força elaborats i que, en principi, li van semblar que podien parar el cop.

Abans de marxar però, es va dirigir a la Quica alçant el dit índex i quan ella esperava un:

—Alea jacta est

Va escoltar un sorprenent:

—¡Que Dios reparta suertes! 

Totes les al·legacions ressenyades i alguna més de complementària es van posar en solfa i va quedar una partitura força lluïda. L’instructor de l’expedient però –Don José Luis Pardo Fernández– no tenia l’orella educada per segons quina mena de composicions i va trobar que aquell plec de notes de defensa eren una murga. El buròcrata en qüestió devia ser un home de sarsueles castisses i de concerts de banda.

Un dia qualsevol del mes d’octubre el carter, senyor Molina, es va presentar a la rectoria amb aire compungit, va donar-li un sobre a mossèn Jaume i li va demanar que signés el justificant de recepció i el llibre de certificats.

—También puede usted rechazarlo —va suggerir.

—De buena gana lo haría, créame.

Se’ls citava al Jutjat de Mataró. Hi havien de comparèixer el dia tal a l’hora qual. La Quica, en Pep Arenas i ell. Segurament haurien de declarar. El mossèn es demanava: què més ens han de recriminar? Amb quin ciri trencat ens sortiran ara? Què més li hem de dir al fiscal o a qui sigui que ens interrogui?  Totes les acusacions del Pliego de Cargos ja els les hem argumentat del dret i del revés. No en tenen prou? Què més volen, que fem la figuereta?

Mentre encenia el segon Ducados del dia, va despenjar l’auricular del telèfon.

            -Poseu-me amb el 245, amb la impremta Arenas, si us plau.

En aquell moment va lamentar no tenir el telèfon d’en Perry Mason.

Després se’n va anar a Can Coca del Molí. No tenien telèfon.

Tots els tractes que s’han de fer amb la burocràcia de l’estat —siguin del tipus que siguin— sempre venen a repel. La renovació del carnet d’identitat, del permís de conduir, del passaport, una disconformitat amb l’esborrany que envien els d’Hisenda, l’obtenció del certificat de penals i etcètera són feines que només pensar-hi ja aclaparen. És com enfrontar-te a l’Hidra de Lerna. La burocràcia monstruosa de l’estat té milers de caps i, vulguis no vulguis, t’hi acabes sotmetent i Déu me’n guard de trepitjar-li la cua.

Si en vida normal ja es té aquesta sensació tan aclaparadora, quin neguit no s’ha de tenir quan et criden per posar-te les peres a quarto.

Dies abans del judici cadascú es preparava per l’interrogatori com qui prepara la xuleta d’apuntsper l’examen. En castellà, naturalment.

Mossèn Jaume va escriure’s una mena d’homilia on s’hi barrejaven passatges bíblics i evangelis amb refranys populars i alguna llatinada. Una convergència de paraula divina amb saviesa terrenal. Una gran peça d’oratòria, un còctel de força graduació, persuasiu i capaç d’entabanar. Hi havia un proverbi de l’Eclesiastés, todo tiene su tiempo, tiempo de buscar y tiempo de perder; tiempo de guardar y tiempo de desechar. El reblaria amb una dita popular haciendo y deshaciendo se va aprendiendo  i el jove articulista busca i encara no ha arribat a l’edat de fer la tria, ergo s’ha de disculpar el seu ímpetu juvenil. Errare humanum est. (Aquí somriuria una mica abans de deixar anar como es bien sabido, quien tiene boca se equivoca) Jesús, el fill de Déu, no va començar la seva vida pública fins als seus trenta anys plens de saviesa i experiència! També incorporava fragments de cartes de sant Pau als cristians d’Efes i Corint on s’hi parlava de la mutabilitat de les lleis humanes i el caràcter permanent  de les divines sempre basades en la tolerància i la misericòrdia.

Havia decidit que el dia del judici es posaria sotana per contrarestar la toga del jutge. Els uniformes sempre fan efecte i el seu tenia un rang superior al del magistrat.

En Pep Arenas, tot i ser conscient que tenia el servei militar a tocar, no volia tallar-se ni un pèl. Si el fitxaven entomaria les conseqüències. En un moment o un altre el llicenciarien i podria tornar a la seva vida anterior. Va recordar allò de “és fàcil militaritzar un civil, el que és difícil és civilitzar un militar”.  Res, prepararia una filípica el dia abans, en calent. Mossèn Jaume l’havia advertit.

—Ves en compte amb el que dius i com ho dius que anem tots en el mateix vaixell.

La Quica reblaria el clau dels arguments de la rèplica del Pliego de Cargos. No estava per esgrimes i menys en castellà. Comptava dir-los amb normalitat i sense afectacions. Si els agradava bé i si no, també. Esto es todo señoria y no hay más cera que la que arde. Vet-ho aquí!

Pocs dies abans del judici, mossèn Jaume va tenir uns problemes de salut que només es podien curar a base de repòs, tranquil·litat i els fàrmacs de consuetud. El substituiria el vicari, mossèn Just Prats. Un capellà de l’última fornada. Tenia 29 anys (la mateixa edat de la Quica), conduïa un Fiat 103 antiquíssim i també fumava “Ducados”. Era un xicot molt ben plantat i, de tant en tant, se’l podia veure amb pantaló curt i samarreta imperi entrenant a la pista de bàsquet. Un petit escàndol per l’època. Feia goig —insisteixo— i, a més a més, tenia una rialla fàcil i uns ulls blaus que enamoraven. Deia molt sovint “certament” i, de tant en tant, deixava anar frases de digestió pausada: “el celibat és un testimoni escatològic de la vida cristiana”, per exemple. Argumentava les fantasies bíbliques amb el concepte “hermenèutica”. Personalment, en tinc un gran record.

El dia del judici els tres presumptes declarants es van enfilar al Fiat103 de mossèn Just i, sense enraonar gaire pel camí, van arribar a la Riera de Mataró. Els Jutjats eren al costat de la Granja Montells i, com que anaven prou bé de temps, van decidir fer el cafè per acabar de posar-se nerviosos. Els homes van fet el cigarret, la Quica va donar l’últim cop d’ull a la xuleta. Tot i el refrigeri van entrar al temple de la llei mataroní una bona estona abans de l’ofici. Era un establiment d’estar per casa i mai més ben dit. Quan hi entraves et queia l’ànima als peus. Era un habitatge aprofitat i tenia la distribució habitual d’una llar familiar. Cuina, lavabo, menjador i cambres.

Mossèn Just va dirigir-se a la tauleta de l’uixer. El va convidar fraternalment a un Ducados i, tot de passada, com qui no vol la cosa va preguntar-li a quina sala tenia el judici. Aparentava una tranquil·litat i una solvència que, possiblement, s’havia deixat en el Fiat103.

Va passar un jutge i es van mirar de col·lega a col·lega: un de les coses terrenals i amb facultat de sentenciar; l’altre per les coses divines i amb l’obligació d’absoldre.

L’uixer li va indicar la cambra on haurien d’anar a litigar. Era grandeta. Devia ser la de matrimoni. Tenia alcova i tot. Entrant a mà dreta hi havia una taula llarga —la del magistrat—, un primer rengle de cadires amb el cul de boga mig desfet i d’aspecte estantís. Algunes ballaven, d’altres tenien les potes irregulars. S’assemblava a una parada dels Encants de Barcelona. Es van asseure a unes d’encoixinades que hi havia un parell de fileres més enrere amb l’esperança d’una hora curta. Males llengües asseguraven que hi havia un fiscal que quan els judicis s’allargaven, ordenava un recés i se n’anava a la Granja Montells a fer un cuba libre. La gent, moltes vegades, parla perquè té boca. Dubtar dels que imparteixen justícia es gairebé un pecat mortal. Solen ser gent incorruptible, inflexible, insubornable i amb el Codi Civil o Penal a les mans, infal·libles.

De cop i volta va entrar el jutge i sense cap preàmbul de cortesia els va dir:

—Pero, ¿son ustedes letrados?

Després d’un petit moment d’estupefacció, el periodista, la directora i l’editor de Crit es van intercanviar mirades. “Home, sí. Sabem llegir i escriure, no?”. “Jo soc vicari d’una parròquia i, fins i tot, sé llatí”. “Vós direu, soc mestre d’escola!” 

—Pero, ¿son ustedes letrados? —segon avís— ¡Levántense y abandonen la sala!

Epíleg

En principi aquest episodi s’acabava així. Pero, ¿son ustedes letrados? ¡Levántense y abandonen la sala!

A partir del tràngol causat per una denúncia anònima a la revista Crit, s’ha fet el retrat biogràfic d’un tram cabdal de la vida de Quica Albert: el període en què havia passat de ser la nena de Can Coca del Molí a convertir-se en una dona socialment compromesa, perseverant i equànime, catalanista i cristiana.

En el seu retrat es mencionen un bon grapat de persones que van intervenir en el seu viatge de “com s’arriba a ser el que s’és”. A algunes les va estimar molt en vida i les continua honrant en el record; a d’altres no gaire i a una minoria —“sense fondre’s com una ombra que passa”— les ha acabat quasi oblidant.

Tant la denúncia com els actors principals i els secundaris estan circumscrits a una atmosfera que espero haver aconseguit insuflar en el text. El propòsit inicial —de forma més o menys reeixida— s’hauria aconseguit. Hem vist una dona, un episodi biogràfic i el seu entorn ambiental. Ja estaríem llestos, doncs.

L’he donat a llegir a amics fidels que, a més a més, són bons lectors i donen consells impagables. Tots em demanen com va acabar la història. Consideren que tancar caixa amb el Pero, ¿son ustedes letrados? ¡Levantense y abandonen la sala! És fer-ho d’una manera molt sobtada, com si se m’hagués acabat la corda. Que és un final desconcertant i abrupte, vaja.

Així que hem de tornar als Jutjats de Mataró, assistir a un judici i desvetllar-ne la sentència.

Va ser un acte de pocs cuba libre. Només va declarar Doña Francisca Albert Salom. Tant mossèn Just com en Pep Arenas van haver de sortir al passadís amb una ordre preventiva: si es necesaria su presencia se les llamará.

Entre el jura decir la verdad i el cop de maça simultani al visto para sentencia no hi va haver gaires preguntes i l’interrogatori va ser fet amb un cert desmenjament.

El resum és: doña Francisca, en la seva qualitat de directora, havia consentit aquell libel però un cop escoltades les seves respostes quedava clar que en l’acte d’autoritzar-lo no hi havia cap desig de provocació ni cap intenció manifesta d’alterar l’ordre públic. El certificat de penals de doña Francisca era totalmente limpio, la qual cosa acreditava la seva rectitud moral i demostrava que el seu modus vivendi era absolutament respectuós amb les normes de conducta social i amb l’esperit de les lleis que protegien nuestro estado de derecho. Vol dir que no van trobar a l’entrevista Evette, ¿te has drogado? cap il·legalitat tan grossa que comportés esquinçar-se la túnica  i a la responsable última de la seva publicació la van considerar una persona de pasta d’agnus. Tot va acabar amb una multa dolorosa i exemplificant.

Ara sí que estaríem llestos, però —ja que hi som— em permetré fer un últim reprise. És aquest: la revista Crit no va tornar a aparèixer fins a l’agost de 1971 —número 25— i abans del 27, la Quica ja havia presentat la seva dimissió i el seu nom tampoc figurava entre els col·laboradors. El nou director en funcions, mossèn Jaume Masvidal, mantindria el càrrec fins al darrer dia de la publicació. Va ser un burot meticulós, inflexible i que filava molt prim.

De tot plegat fa més de cinquanta anys. Al llarg d’aquesta mitja centúria, la Quica va acabar la llicenciatura el 1975 i el 1979, la Universitat de Barcelona li va lliurar el Diploma de Mestre de Català. Durant molts anys, la majoria de papers argentonins escrits en la nostra llengua, abans d’anar a la impremta, han passat per les seves mans. No ha sabut, ni encara sap, dir “no”.

Ha estat membre de Càrites (20 anys), de la junta de la Llar Santa Anna (un altre grapat d’anys), ha fet cursets de català per adults… Actualment -octubre 2020- pertany a l’associació “Amics de Josep Puig i Cadafalch”, és presidenta dels “Amics de la poesia d’Argentona” i milita activament -quasi amb bel·ligerància- en el moviment independentista català.

Quan jo era petit els meus herois eren personatges reals o imaginaris que al llarg de la seva vida no feien altra cosa que lluites de capa i espasa, que vestien d’uniforme, que viatjaven per indrets fantàstics i plens de perills. Gent temerària, de sangs calentes. De bursada. Parlo del correu de tsar, el capità Nemo, l’Hernan Cortés cremant barques, l’Agustina d’Aragó o l’Eloy Gonzalo (a) el héroe de Cascorro.

Ja fa un grapat d’anys que he canviat de paradigma, és clar. Avui els meus herois són les persones discretes, obstinades i amb caràcter. La gent culta, educada, prudent i d’una curiositat infinita per les coses que els envolten. Homes i dones coherents, sense glamur impostat ni tendència a la levitació. Ciutadans que passen per la vida amb pudor, sentit del deure i del ridícul  i que tenen com a divisa l’imperatiu kantià “comporta’t de manera que la teva acció es pugui erigir com a màxima universal”. Que aspiren a millorar contínuament, a fer cada dia més bé la seva feina i contribuir —de retruc— al millorament col·lectiu. I quan dic col·lectiu vull dir el seu cercle personal i reduït, el seu nucli més general de tractats i coneguts, el seu poble i el seu país.

La Quica Albert Salom és una de les meves heroïnes.