per Emili Amargant
INTRODUCCIÓ
EXPEDIENT NONELL.
He escrit la biografia sui generis de tres religiosos i missioners argentonins:
- Joan, salesià, llatinista i músic.
- Jaume, jesuïta, meteoròleg, escriptor i filòleg anti fabrià.
- Francesc, caputxí i cofundador de missions al corn d’Àfrica.
Les seves vides van transcórrer entre Catalunya, Cuba, Filipines, Iemen, Espanya i França.
Unes vides realment singulars i que val la pena conèixer. En-llaç, el digital cultural, les publicarà dividides en 11 capítols
AGRAÏMENTS
A Gemma Bravo, la meva Ariadna en el laberint dels arxius municipals i parroquials d’Argentona.
Al pare Joan Florensa, escolapi, pel seu tracte bonhomiós i per introduir-me en l’argot dels religiosos que –en paraules seves– “és complicat i no n’hi ha prou amb la màgia de Wenceslao Ciuró”.
Al pare Francesc Casanovas, jesuïta, per la seva meticulositat a l’hora de contrastar dates i fets, per corregir-me (el pare Colina no era italià) i per permetre’m obrir la caixa que contenia el petit llegat de Jaume Nonell.
A fra Valentí Serra, caputxí, per desbrossar el camí cap a Francesc d’Argentona i per les seves respostes immediates a les meves demandes de tota mena.
A Xavier Pedregosa, per la seva amistat, els seus cafès i les converses filològiques.
ÍNDEX
PRELIMINARS
- El nomenclàtor argentoní i el pare Nonell
- De genealogies
- Jaume
- Francesc
RETRAT BIOGRÀFIC DE JOAN NONELL I MAS, ESCOLAPI (1841-1921)
- Glicerí, l’escolapi
- El retrat
- Epíleg
RETRAT BIOGRÀFIC DE JAUME NONELL I MAS, JESUÏTA (1844-1922)
- Baguios, observatoris, eclipsis i naufragis
- Veruela, el beat Alonso Rodríguez i les hagiografies
- Manresa
- Vides paral·leles: Nonell i Fabra
- 1906-1922
- Epíleg
PARLEM D’ESTEVE NONELL I MAS, CAPUTXÍ (1846-1918). PARE FRANCESC D’ARGENTONA
- Primers anys
- De Stéphane a François
- Aden
- Els miners de Saint-Étienne
- Epíleg
FONTS DE CONSULTA
- Llibres, revistes i institucions
EL NOMENCLÀTOR ARGENTONÍ I EL PARE NONELL
El maig de l’any 2004, George Steiner va donar una conferència al Nexos Instituut de Tilburg (Holanda). Una xerrada entranyable i reconfortant que no va trigar gaire a passar per la impremta i a convertir-se en un llibret absolutament recomanable, La idea d’Europa. En els moments actuals, llegir-lo eixampla el cor i fa que tant la sístole com la diàstole bateguin amb un punt d’optimisme.
En transcric una frase: “Dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que tenen noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs.”
Aquí farem un petit sacrilegi i tallarem la narració de Steiner per apuntar que, a Argentona, no hi tenim filòsofs, però els suplim amb sants, santes, rectors, vicaris, monges, bisbes i un pontífex.
Tornem a La idea d’Europa.
“Durant la meva pròpia infància a París, en innombrables ocasions vaig enfilar la Rue Lafontaine, la Place Victor Hugo, el Pont Henri IV, la Rue Théophile Gautier. […] El mateix es pot dir del món germanoparlant, dels milers de Goetheplätze i Schillerstrassen, de les places que porten el nom de Mozart o Beethoven. Els col·legials, els homes i les dones urbans europeus viuen en autèntiques caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques. Molt sovint, el rètol del carrer no tan sols porta el nom il·lustre o singular, sinó les dates rellevants i una descripció resumida. Ciutats com París, Milà, Florència, Frankfurt, Weimar, Viena, Praga o Sant Petersburg són cròniques vivents […]
“Observeu la gairebé dramàtica diferència. Als Estats Units aquesta mena de memoràndums són escassos. Pertot arreu, els carrers duen noms d’arbres: Pine (pi), Maple (auró), Oak (roure) o Willow (salze).”
Dins del terme municipal argentoní hi ha la urbanització de Madà, on s’ha adoptat la moda americana dels noms de natura: alzina, roure, olivera, pi o garrofer. Una actitud que raneja l’autoexclusió. Ben a prop d’on s’ubiquen els nous habitacles, hi ha elements de toponímia que, posats en placa de carrer, haurien servit per integrar les noves llars a la història mil·lenària de la vila. Parlo, per exemple, de Can Parcala, el Torrent de Can Boba o la Barca, la Volta de la Casa de la Por… Però no, es va escollir batejar-los seguint la moda ianqui.
“Les avingudes, els passeigs i els carrers nord-americans estan simplement numerats…”, continua Steiner.
A la vila, per sort, encara no s’ha arribat als guarismes.
Continuem amb La idea d’Europa.
Argentona, també té la seva nòmina de carrers que, manllevant dos conceptes de Steiner, converteixen l’orografia urbana en un lieu de la mèmoire creant sobirania del record. No podia ser de cap més manera. El nostre ancoratge cultural és Europa.
En el nomenclàtor vilatà hi ha un bon grapat de noms propis, tant de toponímia com de celebritats. Els primers –tal com s’apuntava– ens fixen en el nostre territori privat i els segons ens fan palès que, en general, la història que anem construint està perfectament sincronitzada amb la del país i, per extensió, amb la del continent.
A tall d’exemple, citem una petita mostra d’indrets que han esdevingut carrers, places i, fins i tot, avingudes o urbanitzacions: el Rocar d’en Serra, Can Cirés, el Mal Pas, el Puig, Dalipà, can Barrau, el Pont d’en Bauxes, la Font de la Pastanaga, Burriac, l’Aixernador. Són uns noms autòctons, consolidats i inconfusibles.
El capítol de celebritats ja és més complex. És públic i notori que hi ha tota una sèrie de carrers d’identificació canviant i que tota la vida han anat a remolc dels avatars polítics. A la llarga, però, han retornat al seu nom de sempre. Parlem del carrer Gran, el Nou i el de la Indústria; de les places Nova, de Vendre i de l’Església o de la carretera de Vilassar.
Centrem-nos en un gruix de vies amb denominació estable i amb una presència sobre plànol de més d’un lustre. Podríem classificar-les en quatre grups: noms de personatges d’abast universal; d’àmbit català amb incidència en els afers argentonins; d’autòctons i rellevants a casa nostra però d’escassa o nul·la repercussió fora de la vila, i d’autòctons amb projecció més enllà del terme. Al primer grup hi pertanyerien, Cristòfol Colom, diu la seva placa: -Descobridor (1451-1506)-; Narcís Monturiol –Inventor (1819-1885)-, o Joan XXIII –Papa (1881-1963)-. Al segon, Puig i Cadafalch –Arquitecte (1867-1956)-; Dolors Monserdà –Escriptora (1845-1919)-; Ramon Martí Alsina –Pintor (1826-1894)-, o Francesc Carreras i Candi -Historiador (1862-1937)-. Al tercer, Domènec Creizet -Pintor local (1894-1949)-, o Ernest Ferrer Pubill –Fundador Creu Roja Local (1909-1988)-. Al quart, General Llauder –Militar (1789-1851)-; Bernat de Riudemeia –Militar (segle XIII)-, i, allà on la vila gairebé perd el nom per la banda de septentrió, Lluís Bonet i Garí –Arquitecte (1893-1992)-. Una mica més amunt, hi ha un carrer paral·lel que gairebé tanca caixa: Pare Nonell. Així, sense ofici, ni benefici, ni dates extremes, ni res que s’hi assembli. Pare Nonell. Un cognom i un títol reverencial. Però, qui era el pare Nonell? A quina època va viure? Quina labor va fer en vida que meresqués dedicar-li un carrer? L’hauríem de situar en el grup d’argentonins de caràcter local o d’universal? Per què és un desconegut per a la majoria dels argentonins?
Situem-nos a l’any 1974. Època franquista. Joan Duran i Puig és el batlle d’Argentona. Serà el darrer alcalde del règim. A l’acta municipal de la sessió ordinària del 5 de juliol, hi podem llegir una proposta de cessió de sòl. El terreny que passarà al patrimoni municipal és una parcel·la situada al carrer “Padre Nonell”. Es pot llegir a la pàgina 96 del Llibre d’actes de l’anyada. A la pàgina següent, hi ha consignades les obertures dels següents carrers: “Avenida Ferraters, Pasaje Ferraters, Dr. Fleming, Santiago Rusiñol, Avenida Burriach i Padre Nonell”.La ubicació d’aquestes noves artèries és considerada com “extensión del casco urbano”.
Qui suggeria el nom dels futurs carrers? Amb quin criteris es feien les seleccions? En algun lloc s’escrivien els motius de la tria? N’he parlat amb un dels regidors de l’època i la seva resposta ha estat d’una simplicitat que gairebé esborrona.
—Els noms els proposaven els tres concejals que es cuidaven de les obres i a tothom ja li anava bé.
I així s’escrivia la història, sense gaire rigor i amb una total aquiescència.
Malauradament, la terna de regidors que l’any 1974 s’ocupaven de Foment, ja han traspassat. Això fa que, actualment, sigui impossible conèixer els perquès de la tria del pare Nonell com a membre del nomenclàtor.
Tornem a ser en el punt de partida.
Estic segur que si demano a qualsevol argentoní on és el carrer del Pare Nonell, no en tindrà ni idea. Em respondrà amb un arronsament d’espatlles. I és ben natural que sigui així, podria dir-se. El poble ha crescut molt en aquestes últimes dècades. I això sense considerar les urbanitzacions. Estadísticament parlant, és més que probable que hagi preguntat a un foraster o –si ho voleu– a un nouvingut.
En aquest punt de la digressió, voldria recordar en Quicu Xarrié, un argentoní de soca-rel i pedra picada. Una icona local popularíssima. Quan va tenir el retir, es passava moltes hores a cap de Creus. Era com un far que orientava els caminants del carrer Gran. Quan a la cartellera de Can Doro hi havia una esquela exposada i t’hi apropaves per veure qui era el finat, et deia d’un tros lluny:
—No cal que t’amoïnis. No és del poble.
Era com una mena de prescriptor. Sabia quan et calia llegir l’anunci del decés i quan te’l podies estalviar. Del meu record, vaig rebre moltes més prohibicions que vistiplaus. I és normal. Entre el 1960 i el 2018, el nombre d’habitants d’Argentona s’ha multiplicat per més de quatre, passant de gairebé tres mil a dotze mil i escaig. Tal com ja he escrit, en Quicu era el paradigma de “l’argentoní de tota la vida”. Tenia al cap un territori de creixement pausat i amb un nucli original de persones conegudes des de sempre al qual anava sumant els bateigs i restant-ne les defuncions. Estic segur que si avui li pogués demanar –i res em faria tanta il·lusió!– on és el carrer del Pare Nonell, també s’arronsaria d’espatlles. Si, a més a més, li pogués preguntar per la vida i miracles del religiós, deixaria anar un dels seus estirabots. Per exemple:
—No és aquell americà gros com un elefant que porta barba i va guarnit com sant Jaume de barrets?
Perquè ho pelava així, a vegades amb hipèrboles a vegades amb paràboles una mica estranyes i només a l’abast dels iniciats.
I on és aquest carrer? Tal com ja s’ha explicat, a la urbanització La Plana, popularment Dalipà. I com s’hi arriba? Un itinerari seria pujar fins al capdamunt del carrer del Puig, enfilar les escales, deixar enrere Cal Rei i Cal Coix, arribar fins al carrer de Lluís Bonet i Garí i, en un darrer cop de coll, treure un tros de fetge per la boca i plantar-se en el seu paral·lel: Pare Nonell. Insistim-hi, és la penúltima arteria vilatana per la banda nord.
L’any 1974, quan tot just s’acabava d’afegir a la trama urbana, les plaques amb el nom del carrers eren de metall, amb un fons blau cel i l’escut municipal a la part superior esquerra.
Han passat quaranta-cinc anys, del seu bateig. La trama urbana ha crescut i, en algun moment, es va unificar l’aspecte dels cartells identificadors de les vies públiques. A dia d’avui, tots són de terrissa i amb el nom gravat per incisió de burí o cisell mecànic i, tal com s’ha pogut llegir, en tots els que homenatgen persones de rellevància, hi figuren la seva activitat i les seves dates extremes. Tots excepte el del Pare Nonell. Davant per davant de l’antiga placa metàl·lica hi ha l’actual de terrissa. “Carrer del Pare Nonell”, hi diu a l’original; “Carrer Pare Nonell”, a la de nova fornada. Així ho hem trobat, així ho deixarem i “a saber, a Salamanca”. Ningú coneixia el seu nom? Quin any va néixer i quin va morir? No calia gravar-hi tot el seu curriculum vitae, però no hauria costat gens imprimir-hi “religiós”. Com a mínim.
He decidit fer un acte de justícia i escriure’n un retrat biogràfic.
(continuarà en el proper número)
