Un forn ibèric experimental

per Pau Mates Soler

Participants del projecte: Pau Mates, Gerard Calvo Bartra, Martí Carreras Gili

Historia i arqueologia: Un forn ibèric experimental a la Laietania

Consideracions inicials

Aquest article té com a finalitat donar a conèixer de forma molt comprimida un procés d’arqueologia experimental dut a terme enguany a la població d’Argentona, consistent en la construcció d’un forn de ceràmica basant-se en els exemplars coneguts a través del registre arqueològic, així com l’intent d’una primera cuita.

El context i el model

Els exemplars arqueològics en què es basa aquesta experimentació s’emmarquen dins el període ibèric (IV-I aC), període definit com un extens espai de temps conformat per un seguit de pobles o cultures heterogènies amb una identitat pròpia i diferenciadora. Les cultures ibèriques s’estenien per la franja mediterrània de la península ibèrica, des de l’estret de Gibraltar fins als Pirineus, tot i que en aquest cas ens centrem en els pobles presents a Catalunya, concretament els Laietans. Com altres pobles ibers, els Laietans estarien organitzats com a societat altament complexa, amb una estructura política i econòmica molt coordinada, formada per diversos assentaments de categoria diferent, amb una funció especialitzada. (Asensio, D., Belarte, M.C., Sanmartí, J., Santacana, J. 1998)
La ceràmica és un material de gran rellevància per a les societats d’època antiga com romans, fenicis o els mateixos ibers, i en conseqüència un aspecte molt interessant a conèixer i tractar. Arreu del territori català s’han pogut documentar nombrosos espais i estructures relacionades amb la fabricació de ceràmica, tot i que el procés en si encara planteja dubtes que no es poden respondre mitjançant aquest registre material, i que requereixen un estudi antropològic d’altres societats contemporànies que encara utilitzin processos de fabricació manual, així com un procés d’experimentació per tal de comprovar els resultats obtinguts amb el material antic.
Així doncs, aquest treball mostra el procés i resultats obtinguts en un d’aquests processos d’experimentació.

La zona d’experimentació

La zona escollida per a realitzar el procés d’experimentació se situa en uns camps adjunts a una masia a l’actual població d’Argentona (Maresme).

El primer pas, la documentació i la creació de l’estructura del forn

Com a models utilitzats per aquesta experimentació primer s’ha cercat al territori que comprenia l’antiga Laietània (Maresme, Vallès, Barcelonès) originals arqueològics documentats, ja que és la zona on s’ha dut a terme l’experiment. S’han pogut localitzar alguns exemplars a zones properes a les rieres com per exemple els forns de la Riera de Sant Simó (Mataró)(Bonamusa 1973), o el forn de Can Vilà. També s’han cercat altres exemplars conservats fora del territori de la Laietània, com per exemple els forns dels jaciments de les Hortes de Cal Pons (Pontons, Girona) o els forns del poblat dels Estinclells (Verdú, Lleida), amb un projecte d’experimentació també realitzat en aquest lloc.

Figura: Planta dels forns ceràmics trobats a Mataró, territori de l’antiga Laietania. Font: Institut Català d’Arqueologia Clàssica

La construcció del forn

1. L’excavació del forat

A les restes arqueològiques s’observa com els forns s’excaven directament al terreny (normalment un talús), de forma circular amb un passadís que connecta el forat circular amb l’exterior, model conegut com a forn de bombeta. Així doncs, aquest ha sigut el primer pas a realitzar en la nostra experimentació, excavant un forat d’un metre de diàmetre i 1 metre de fondària. En secció el forat presenta un esglaó a una alçada de 50 cm que en un futur servirà per suportar la graella.

• La construcció de la graella

Un cop excavat el forat en forma de bombeta, s’ha procedit a construir un pilar central exempte, que ha de suportar el que s’anomena graella, una capa de fang amb diversos forats perquè circuli l’escalfor. D’aquesta manera es crea un espai sota la graella on s’acumularà i circularà l’escalfor produïda pel foc encès al corredor.

Els materials necessaris per a modelar totes aquestes parts són pedres i argila barrejada amb aigua, tal com es constata als models arqueològics. En aquest punt es planteja la dificultat que a la zona propera al lloc de l’experimentació no es troben dipòsits d’argila naturals, ja que el sòl està compost per materials granítics. Així doncs, s’ha procedit a buscar la zona més propera amb presència d’argila, tal com s’hauria fet en època ibèrica, determinant tota la plana del Vallès com a potencial zona d’extracció d’argila.

Amb l’argila ja aconseguida primerament s’ha construït un pilar central barrejant aquesta amb pedres i s’ha arrebossat tot el forat amb argila molt líquida. De manera paral·lela s’han elaborat un seguit de barres d’argila que faran la funció de bigues per a l’estructura de la graella. Per a la seva fabricació s’ha utilitzat herba seca barrejada amb l’argila per donar major resistència a la biga i uns taulons de fusta per aconseguir una forma llisa.
Així doncs, les bigues s’han col·locat entre l’esglaó excavat al terreny, mencionat anteriorment, i el pilar central, reomplint els espais entre aquestes amb més argila barrejada amb herba seca tot deixant un seguit de forats circulars per on circularà l’aire calent entre els dos espais que s’han format amb la separació de la graella. A sota d’aquesta s’ubica la cambra de combustió, on s’encendrà el foc i a la part superior la cambra amb les peces ceràmiques.

Elaboració de les peces

Amb la mateixa argila amb què s’ha construït el forn s’han creat un seguit de peces per a coure dins el forn. A causa de la manca de coneixements i experiència en l’ofici de ceramista no s’han intentat recrear peces d’època ibèrica, tot i que en una futura cocció seria interessant poder recrear-les.

Tot i això, sí que s’han seguit alguns patrons comuns a la ceràmica ibèrica produïda en aquesta zona, com per exemple la implementació de sauló triturat dins l’argila com a desgreixant (per tal que aguanti millor l’escalfor de la cocció i l’ús), o l’intent de recrear algunes formes bàsiques però amb un acabat molt més groller. La tècnica per a l’elaboració de les ceràmiques és l’anomenada “de xurros”, la més bàsica i intuïtiva però no la utilitzada en època ibèrica, en detriment del torn ràpid.

Encesa del forn

Un cop introduïdes les peces assecades dins la cambra de cocció, s’han tapat amb un seguit de rajoles ceràmiques per tal de mantenir l’escalfor i evitar que aquesta s’escapi ràpidament. En els forns ibers aquest procés normalment es duia a terme amb restes mal cuites de coccions anteriors, que en aquest cas al ser la primera cocció no comptem amb tals residus.

Ja cobert el forn es procedeix a l’encesa. El combustible utilitzat són branques d’olivera de mida mitjana, de gruix reduït, ja que aquest és un tipus de fusta molt present tant avui en dia com a l’antiguitat. Aquestes, barrejades amb branques de pi, proporcionen molta flama i en conseqüència escalfor, sense generar tant residus de cendra i carbó com la fusta de major gruix, que podria col·lapsar la boca del forn evitant la introducció de més combustible. Tot i això, s’ha hagut de retirar cendra un total de 3 cops per perill de taponament.
La llenya disponible ha permès realitzar una cocció de 6 hores, i un cop acabada s’ha deixat refredar el forn de manera natural un total de 24 hores. Es desconeix la temperatura aconseguida a causa de la manca d’aparells que permetin mesurar tanta escalfor.

Resultats

Amb les peces extretes es pot observar que només una s’ha trencat, segurament per una mala elaboració de la mateixa i l’exposició a massa escalfor. Pel que fa a les peces petites (pel so metàl·lic) es pot comprovar que han quedat ben cuites, demostrant que s’ha arribat a una temperatura aproximada d’entre 800 i 1000 °C. Si es comparen amb les restes de ceràmica ibèrica, veiem que aquestes també presenten un característic so metàl·lic

Les peces més grans, en canvi, no posseeixen d’aquest so metàl·lic, indicador que segurament no han quedat ben cuites. Per comprovar-ho amb certesa s’ha introduït aigua dins aquestes, resultant en una desfeta parcial de les parets, demostrant que no s’ha assolit la temperatura adequada.
Així doncs, tot i que en general l’experimentació ha donat resultats positius per a una següent fornada caldria assolir una major temperatura mitjançant una coberta de residus ceràmics més gruixuda i més hores de cocció.

Autor de l’article: Pau Mates

Participants del projecte: Pau Mates, Gerard Calvo Bartra, Martí Carreras Gili