per Emili Amargant
II
DE GENEALOGIES
“Als quatre Mars de mil vuit cents trenta set en la Igla. Parroql. St. Julia de Argentona, Bat. de Barna, fetas las tres acostumades amonestacions y obtinguda la llicencia del M.Y.S. Vri. Genl. Dr. D. Salvador Andreu Pbre., Jo lo baix firmat, Vicari de dita Parroqa., he assistit al Matrimoni celebrat entre Salvador Nonell Espardañer natl. y habt. de dita Parroqa., fill de Joan [aquí hi ha una ratlla gruixuda que tapa una paraula] y de Petronilla Grifolla conj. vius de una part; Y Quiteria Mas Della. natl. y habt. de dita
Parroq., filla de Miquel y de Eulalia Roca conj. Difa. de altre part. Se ha observat en tot la forma del S.C.T. y us de N.S.M. Iglesia essent presents per testimonis Joseph Roca y Joseph Diví Brs., habts. en dita Parroqa.
Yta est. Joannes Auferil Pbr. Vicarius.”
M’ha semblat que aquest intent de biografia, havia de començar amb l’acta de casament de Salvador Nonell Grifolla amb Quitèria Mas Roca. Tot i que aquesta mena de documentació de tipus administratiu no té cap amenitat, serveix per situar les persones en el moment precís de la història en què neixen. Per altra banda, llegida amb atenció i esperit analític, podem observar com hi traspua l’atmosfera del seu temps. En última instància, s’ha d’admetre que és el pilar indiscutible de qualsevol cronologia. Una signatura, el cop d’un segell de tampó, han capturat un instant únic i irrepetible. Per acabar, vull afegir que aquests papers d’inclinacions notarials serveixen –com s’anirà veient– per evitar o corregir errors.
Quan Joannes Auferil Pbr. va celebrar el matrimoni Nonell-Mas i en va donar fe, érem en temps de la Regència de Maria Cristina de Borbón – Dos Sicilias. Al cap d’un mes i mig del connubi, es va promulgar la Constitución Española de 1837, un nou fur que substituïa la de 1812, popularment anomenada “La Pepa”. La carta magna repudiada, conté un article –el tretzè– que fa venir les llàgrimes als ulls per la seva
candidesa. Hi diu: “El objetivo del Gobierno es la felicidad de la Nación, puesto que el fin de toda Sociedad política no es otro que el benestar de los individuos que la componen”. Tota una declaració de principis que s’emmiralla en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà Francesos, que va proclamar-se el 26 d’agost de 1789. És allò que dèiem dels paper oficials i les atmosferes.
El país estava en guerra. S’hi lliurava la primera de les tres carlinades (1833- 1840). Al timó del govern –tal com ja s’ha escrit– hi havia la reina regent, Ma. Cristina de Borbón – Dos Sicilias, vídua de Fernando VII, dit el Deseado. Parlem d’aquell monarca que fou rebut a la Villa y Corte amb uns eslògans que recullen la quinta essència de l’Espanya sacrosanta i imperible: “Muera la libertad y vivan las cadenas”; i
com a segona derivada, “Viva el Rey absolutista y vivan las cadenas”. El 30 de desembre de 1837, Salvador Nonell i Quitèria Mas van tenir la primera de les onze criatures que agombolarien en el decurs de la seva vida matrimonial. S’anomenà Francesca. Va morir el 30 de maig de 1839. Tenia un any i mig. Estem situats en un moment de la història en què la mortalitat infantil era altíssima. El de l’albat era un toc habitual a l’època. Dos mesos després, però, les campanes tocarien a bateig. Havia nascut Jacinta. La segona de la nissaga. A les acaballes de l’any 1841, van tenir un hereu, en Joan. Els fills quart i cinquè, també van ser nois, Jaume (1844) i Esteve (1846). Abans de marxar d’Argentona cap a Mataró, tingueren tres filles més, Maria (1849), Concepció (1850) i Paula (1853). En total, vuit. L’any 1860, ja instal·lats a la capital del Maresme, van ser pares d’una bessonada, Josep de Calassanç –morí el 1875– i Teresa. L’11 d’abril de 1864, naixia el darrer de la progènie, Salvador. No va arribar al tres anys.
Fem una recapitulació. El matrimoni Nonell i Mas va tenir un total d’onze fills, dels quals vuit van ser nats a Argentona i tres, a Mataró. Si dels onze germans en descomptem els que tingueren una mort prematura, ens trobem que van encarar la vida adulta tres homes i cinc dones.
Quin d’aquests tres homes és el pare Nonell? Joan? Jaume? Esteve? D’entrada, semblaria que el pare Nonell és en Jaume. Té una entrada a la Gran enciclopèdia catalana: Nonell i Mas, Jaume (Argentona, Maresme 1844 – Manresa, Bages 1922).Jesuita, historiador i gramàtic. Residí a les Filipines (1865-70) i a França, i des del 1885 a Manresa. Publicà nombroses obres de caràcter religiós i biografies de sants. Dels seus treballs gramaticals cal destacar Anàlisis morfològic de la llengua catalana antiga comparada amb la moderna (1895), Anàlisi fonològic ortogràfic de la llengua catalana antiga i moderna (1896), Estudis gramaticals sobre la llengua catalana (1898), Gramàtica de la llengua catalana (1898 i 1906) i Primers rudiments de gramàtica catalana (1903).
Arribats aquest punt, podríem donar la investigació per enllestida. Això sí, caldria fer canvis al rètol del seu carrer. Si més no, per homogeneïtzar. L’actual, tal com ja s’ha explicat, és ambigu i poc precís. Suggereixo: “Pare Jaume Nonell i Mas. Religiós i filòleg (1844-1921)”. Seria un acte de desgreuge que, fins i tot, permetria al regidor de Cultura dir quatre paraules. Un petit discurs a peu de placa, escampant urbi et orbe els mèrits del nostre il·lustre convilatà i deixant caure, en algun moment de la peroració,
“memòria històrica”.
Però, més enllà de l’extracte de la Gran enciclopèdia catalana, com era el pare Nonell? Quina mena de caràcter tenia? Quina va ser la seva trajectòria vital? Quins mòbils el van fer entrar al seminari? A quin seminari? Per què jesuïta? D’on li venien aquestes inclinacions religioses? Amb quin propòsit va anar –o el van fer anar– a les Filipines? Un cop allà, què hi va fer? I a França? I a Manresa? Quines hagiografies va
escriure? Quines qüestions religioses va tractar? Era teòleg? Per què, en algun moment de la seva vida, va projectar el seu interès cap a la filologia catalana? Podrem trobar respostes a totes aquestes preguntes?
.
JAUME
“Al dotze de Janer de mil vuit cents cuaranta y cuatre en les Fonts Baptismals de la Yglesia Parroquial de Sant Julia de Argentona Parroquia y Bisbat de Barcelona per mi abaix firmat Vicari de la mateixa fou batejat Jaume, Miquel, Gaspar; nat lo dia antes fill legítim y natural de Salvador Nonell, espardañer y de Quiteria Mas cony. naturals y habitants de la present Parroquia essent sos abis paterns Joan Nonell, sabater, natural de esta y Petronilla Grifolla, cony. natural de Santa Maria de Collsabadell del pnt. Bar. y
los maternos Miquel Mas, espardañer y Eulalia Roca cony. de Granollers. Foren padrins Jaume Nonell Teixidor natural de esta y Mariangela Mas donsella natural de la mateixa y habitant de Calella.
Ita est Anton Canudas Pbre. Vicari.”
Considerant que va viure els darrers trenta-set anys de la seva existència a Manresa i que des de la capital del Bages va projectar-se cap a la totalitat del país a través de les seves obres clericals, hagiogràfiques i –sobretot– de caràcter lingüístic, era natural que alguna revista local o comarcal recollís el seu decés i publiqués algun escrit encomiàstic o un obituari florit en la seva memòria. La publicació manresana Revista Ilustrada Jorba (1909-1937), li dedicà un número monogràfic, el 158, corresponent a novembre de 1922: “Poco después del mediodia del 20 de septiembre último, con la prontitud del rayo circuló por Manresa la nueva de que el P. Nonell acababa de morir en la casa de la Cueva de San Ignacio.” A partir d’aquí, s’inicia un panegíric en tota regla on es remarca que, malgrat la seva indiscutible erudició, el seu tarannà era d’una afabilitat i una senzillesa totals i absolutes. Passem de llarg dels elogis i ens situem a la part del text on comença sensu stricto la seva biografia.
Casa natal de Jaume Nonell. Més endavant va ser coneguda popularment per Can Mariagna. A la dècada dels setanta del segle passat, fou enderrocada per bastir-hi blocs de pisos. (Actualment, números 96 i 98 del carrer Gran).
Llegim a la Revista Ilustrada Jorba: “Hijo de un pobre alpargatero llamado Salvador Nonell, nació el niño Jaime, el dia 11 de enero de 1844, en el pueblo de Argentona, en una humilde casa de la calle Mayor de San Sebastián, señalada entonces con el número 51, y con el 64 en la actualidad.”
No vull semblar perepunyetes, però trobo que el binomi del qualificatiu pobre amb el substantiu alpargatero, té un gruix de commiseració important. Estic gairebé segur que el biògraf volia qualificar-lo d’artesà humil, de menestral de poble que es guanya la vida amb penes i treballs.
Al marge d’aquest incís, hi ha un altra qüestió que sorprèn: no menciona la seva mare. Com si no existís. Més endavant, l’autor de la semblança escriurà referint-se a la nissaga Nonell Mas que “fue tan firme la educación cristiana que todos ellos recibieron, que 6 ingresaron en órdenes religioses, como el mejor camino de salvación”.
En els temps en els quals estem situats –primera meitat del segle XIX– el rol de la transmissió i salvaguarda de valors s’assignava de manera tàcita a les mares. És estrany i difícil de justificar l’oblit o l’omissió de Quitèria Mas en el panegíric; que no hi hagi cap menció del seu lideratge espiritual, que degué ser remarcable.
“Los hijos de Salvador nacidos en Argentona fueron 7; y para poder, con mas facilidad y holgura, atender a su instrucción y sustento, la família Nonell trasladó su residencia a Mataró, viendo la luz primera en esta Ciudad otros 4 hijos.”
Aquí ens trobem amb un error. Tal com s’ha escrit, Salvador i Quitèria tingueren les vuit primeres criatures a Argentona i les tres darreres a Mataró. Una rectificació fefaent i documentada.
Arribat aquest moment de l’escriptura del llibre que teniu a les mans, em recordo del Recull enciclopèdic d’Argentona d’en Josep Lladó. Naturalment, l’obra inclou la trajectòria vital del jesuïta, però abans de la seva entrada, ens hi trobem “Francesc Nonell i Mas. Mataró-Lió 1920. Religiós”. A més de la seva biografia succinta, hi ha també un text referencial: “Sadurní Ximenes, Mn. Francesc Nonell, dins D’Ací i d’Allà, setembre, 1920”. En parlarem al seu moment. De tota manera, n’avancem una dada : “Mn. Francesc Nonell, català, originari d’Argentona…”, hi diu al text de Ximenes. Em rellegeixo totes les actes de baptisme del període de 1837 a 1859. Cap Francesc. Potser Ximenes s’equivoca i l’enciclopèdia d’en Josep Lladó presenta la dada correcta. Ara, és incompleta. No hi ha l’any. Cal trucar a la porta dels arxius
mataronins. El Museu Arxiu de Santa Maria. Centre d’Estudis Locals de Mataró em diu: “En principi no hem trobat aquest nom a Mataró (Francesc Nonell Mas). Sabem que el matrimoni entre Salvador Nonell i Quitèria Mas d’Argentona i casats a Argentona va tenir com a mínim onze fills, dels quals en tenim comptabilitzats vuit a Argentona i tres a Mataró; però entre ells no trobem cap Francesc. Li enviem un pdf amb les dades queens consten.”
Començo a pensar que aquest projecte de biografia sobre una celebritat local, s’està convertint en un expedient ics: ple d’enigmes i, fins i tot, amb un punt de misteri. Tinc a les mans un grapat de papers que hi fan referència però que, entre ells, no acaben de lligar del tot. El meu amable informador del Museu Arxiu de Santa Maria, conclou: “Si vol venir a comprovar aquests registres i fins i tot cercar aquest Francesc que falta (que per error no estigui als índexs d’algun dels llibres), pot venir a consultar els dijous i divendres de 18 a 20.30 h. Millor amb un portàtil o una tauleta. Nosaltres disposem de
tauleta”.
Es pot demanar més?
