Marcos Castells Giménez
Aquest text és una “crònica”, si es vol, sobre el seminari que va tenir lloc a la Universitat de Girona per part del professor Jaume Mensa i Valls, professor interí de la Universitat Autònoma de Barcelona. El present text, més enllà d’exposar el pensament de l’autor medieval Arnau de Vilanova (1240?-1311), faig també un crit a qualsevol lector a informar-se sobre les persones que han “moblat” el nostre pensament actual, ja que, si sabem d’on venen els nostres paradigmes, aleshores podrem canviar-los. No es pot canviar res si no sabem què es pot canviar. No li han dedicat l’hospital més famós de Lleida perquè sí…
El seminari, que va tenir lloc gràcies al professor Ponsatí-Murlà, es va estructurar en quatre parts: 1) El paper d’Arnau de Vilanova a la història de la filosofia medieval; 2) Qui va ser Arnau de Vilanova;3) L’obra espiritual-reformista i 4) Un breu resum dels temes tractats.
El pas d’Arnau de Vilanova per la Història de la Filosofia Medieval no ha estat destacat per part dels estudiosos, en part pel dogmatisme que impera a les acadèmies filosòfiques quan es tracta de “figures clau”, com Sant Tomàs, Immanuel Kant o Friedrich Wilhelm Hegel. L’autor en qüestió que estic tractant en aquest text, va ser, com he dit, el filòsof per excel·lència que va anar en contra de l’autor medieval paradigmàtic i el pare de la Teologia tal com s’entén avui dia: Sant Tomàs. Segons, Mensa i Valls, aquesta és una altra de les raons per les quals Vilanova ha estat ignorat per part de molts acadèmics. Malgrat aquest fet, existeixen algunes obres que sí que tracten i aprofundeixen en el pensament filosòfico-teològico-científic de Vilanova. Un d’ells és Historia y filosofía española (1985), en el qual és elogiat com a teòleg, com a metge i com a reformador. A l’obra mencionada, també s’afirma que Vilanova ha de ser recordat com a anti-tomista, ja que, més enllà de possibles interpretacions, una frase cèlebre d’aquest autor és «Espasa que degollarà tomistes», que va ser popularitzada posteriorment pels seguidors de Ramon Llull, també un dels grans pensadors medievals en llengua catalana, que destacà per la seva poesia i els seus tractats filosòfics. Tot i que Historia de la filosofía española ha ajudat a recuperar el pensament de molts autors que van caure en l’oblit, he de dir que em sembla erroni definir a un autor com a «anti-algú», ja que, si se’l coneix per aquest fet, seguirem obviant la profunditat del seu pensament. Tampoc es coneix directament a Quevedo com «l’anti-Góngora» per excel·lència, tot i que ambdós tenien una evident rivalitat intel·lectual. El segon tema tractat a la conferència va ser el de la figura de l’autor. El seu lloc de naixement és desconegut fins ara. És probable, però, que naixés al Regne de València al voltant del 1240. Vilanova era un clergue que cursà els seus estudis a Montpellier durant els anys seixanta del segle XIII. Va adquirir renom quan se’l nomenà metge de Pere III el Gran, el qual va morir prematurament després d’haver recuperat la ciutat de Girona dels francesos i caure malalt. Segons uns estudis forenses realitzats l’any 2010, és probable que morís a causa d’una infecció pulmonar. Després de la seva mort, es va nomenar Vilanova metge de Jaume II, on, a part de fer les feines encomanades, també tindria un càrrec diplomàtic. Vilanova, a més a més, es va dedicar a traduir les obres de Galè, metge i cirurgià grec de l’Imperi Romà. I a finals del segle XIII, va ser nomenat professor de la Universitat de Montpeller. Va guanyar fama quan va convertir les pràctiques mèdiques en pràctiques científiques, agafant el sentit aristotèlic de «ciència». És a dir, que Vilanova va fer una teorització de la medicina i la va aplicar mitjançant el mètode científic. Els seus estudis mèdics es caracteritzaven pel seu pragmatisme, és a dir, per l’ús pràctic i eficient dels medis disponibles per curar a un pacient qualsevol. Aquest pragmatisme també es va veure reflectit a les seves obres filosòfiques i teològiques, raó per la qual moltes varen ser vetades i destruïdes. Va ser Menéndez y Pelayo qui, segles més tard, va recuperar aquestes obres de la biblioteca del Papa de l’època.
Després, es va parlar sobre el tercer tema, esmentat a l’inici d’aquest text: l’obra espiritual-reformista. Espiritual en el sentit de l’estudi de l’ànima de l’home i reformista en el sentit de voluntat de canvi de la societat. El doctor Mensa i Valls va dividir aquest apartat en tres etapes: la prepolèmica, la polèmica i la pospolèmica. La primera (1292-1297), consta de quatre obres, de les quals una és clau: Decime spectrum: «Las letras del alfabeto aplicadas al latín muestran a Dios como trinidad». La segona etapa (1297-1305), és on l’autor afirma que la societat amb la qual conviu està malalta, i que necessita una reforma1, i que, per tant, necessita l’arribada de l’Anticrist per posar a l’home les coses en perspectiva per tal que visqui un cristianisme més autèntic. Aquesta idea es divulgà per tot París i causà un fort escàndol i una posterior denúncia al Bisbe, el qual demanà la seva detenció. L’Església manté les premisses de l’obra2, i condemna, però, la solució3. El Papa el condemnà a una església fortificada i l’obligà a redactar una obra sobre medicina, per la qual va ser elogiat i admirat. L’obra es va divulgar per tota França, especialment per Montpellier i París, i un altre cop, va ser denunciat per part del Bisbat, especialment pels bisbes tomistes. Aquest creixement de la polèmica d’Arnau de Vilanova coincideix amb l’auge santificat de Tomàs d’Aquino, que va ser nomenat Sant. L’última etapa es caracteritza per l’acceptació del Papa de les idees de Vilanova i pel caràcter espiritual d’aquestes; ja no eren apocalíptiques i radicals.
Per tal de posar-li una fi al seminari, el professor Mensa i Valls va fer una mena de “resum” del pensament de Vilanova. Va exposar la seva crítica cap a Tomàs d’Aquino, el qual va fer la religió cristiana una ciència, traient-li importància a les Sagrades Escriptures, connotant allò que prediquen en un to aristotèlic. Vilanova afirmava que la Teologia havia de ser l’estudi de la Bíblia, un estudi filosòfic o científic, i afirmà que s’estava convertint a Jesús en un poeta i a Tomàs en un profeta. Va explicar també en què consisteixen les malalties espirituals. Un exemple actual seria el desamor, que tantes persones han patit. Bé, doncs segons Vilanova, aquest sentiment es pot paliar mitjançant l’eliminació de l’ideal de la persona estimada; veure tots els seus punts negatius i reafirmar-los. També recomana fer llargs passejos i submergir-se en aigua freda cada cop que la persona estimada ens entra al cap.
Aquesta idea anti-cientifista d’Arnau de Vilanova m’ha recordat a la idea de l’autor Miguel de Unamuno4, ja que ambdós critiquen el fet que la religió s’hagi convertit en una ciència racional, deixant de banda el sentiment religiós i la fe. Sobre això puc dir que, tant el valencià com el basc, tenen raó, ja que, quan es converteix un tema purament irracional com la fe, les emocions o qualsevol cosa a la qual no se li pot aplicar el mètode científic, en una ciència, estem deixant de ser éssers que senten i ens convertim en animals de laboratori. Es pot criticar el cristianisme -cosa que faig sovint-, però no es pot fer amb arguments racionals, sinó amb arguments contra-racionals, o vitals, com bé feia Friedrich Nietzsche. Veig semblances, també, entre la crítica de Vilanova al cientifisme, amb el fet que avui dia tots vivim, com, per exemple, l’explicació científica de l’amor. Aquesta ens diu que l’amor és un mer procés neurològic, però no saben anar més enllà. En el fons, són uns nihilistes. Succeeix el mateix quan volem explicar els fenòmens naturals. El cristià et dirà que és obra de Déu i, al ser ell mateix també obra de Déu, estimarà tot allò que l’envolta; el científic t’exposarà tots els processos químics, les lleis de la física que segueixen moltes altres curiositats, fent que no senti més que indiferència cap a allò que l’envolta. I és normal! Si total, tot són números! I aquest pensament provoca l’omissió de tots els fenòmens que abracen la nostra existència.
