per Rosa Vila
La notícia d’un final, el de la Carme Famadas Soler
L’agreujament de la malaltia no la va deixar arribar a l’homenatge per la seva trajectòria com a pionera del bàsquet femení a Catalunya previst pel divendres 26 de juliol de 2024.
A la Carme Famadas li devem que, jugant, jugant, hagués obert un camí que aleshores no es valorava com ara: el de l’impuls de la incorporació de les dones a l’esport. Un homenatge popular al què li feia una especial il·lusió assistir tot i el seu estat delicat de salut, que darrerament s’havia precipitat.
Una trajectòria que, en el moment que es va saber que havia mort, tant la premsa com la televisió i les xarxes, se’n van fer gran ressò.
Els argentonins vam haver de canviar l’homenatge presencial per un comiat en absència, amb el minut de silenci que cadascú vam omplir rescatant els ponts trepitjats amb activitats compartides. Unes, les esportives, o com en el meu cas, que de basquista no en tinc res, recordar que la vaig conèixer en tenir cura dels meus fills a l’escola bressol El Gegant del Pi, (quan se’n deien guarderies), fa més de quaranta anys, en venir a viure a Argentona; després, alimentant-los, dins l’equip de cuina de l’escola dels grans, quan de la Francesc Burniol se’n deia l’Escola de Baix. I, ja de jubilada, durant un temps com a cantaire, a la corda de contralt del Llaç d’Amistat, fins a participar en la gran Festa d’aniversari dels cent vint anys del Llaç.
Per això, i com que d’esportista ja saps que no en tinc res, Carme, vols que la coral fem una cantada per a tu i els teus amics el proper curs?
Podràs triar-ne el repertori, segur que en Narcís hi estarà encantat i els antics cantaires també!
El meu record de la Carme és el d’una bona persona, senzilla, discreta i molt cordial. La seva vida professional el bàsquet, del que va disfrutar i tant bé va saber exercir.
A les jugadores de bàsquet de les següents generacions a la triomfant d’ella, la Carme, a part de transmetre’ns el seu coneixement d’aquest esport, ens va donar lliçons d’humilitat, modèstia i bonhomia. Vaig coincidir amb ella en nombroses ocasions i, sobretot, a l’etapa en la que un ventall molt ampli de dones de diferents edats ens vam aplegar per entrenar una vegada a la setmana. D’aquesta manera, les veteranes vam poder gaudir del bàsquet uns quants anys més fins que el cos ens va dir prou. Ella sempre hi va ser. No la oblidarem mai.