per Emili Amargant
M’ho van dir per telèfon, “s’ha mort la Carme Famadas”. Vaig notar que alguna cosa també s’havia mort dintre meu i estic segur que aquesta sensació de pèrdua es compartida per moltíssima gent d’Argentona. Vaja, per tots els que l’hem admirada, coneguda o tractada fins a l’amistat. Tothom té records —sempre agradables— on ella hi és present. Aquests són alguns dels meus.
LA CARME I JO
Parlem dels anys seixanta del segle passat. Jo tenia deu o dotze anys i baixava pel carrer Torres i Bages. La Carme va sortir de casa de la seva germana i es va enfilar a un Seat 850 de color vermell, va donar un parell de cops de clau i el cotxe no se li engegava.
—Nano, em pots ajudar si et plau?
La Carme era un dels meus ídols esportius locals —l’altre era en Toni Carbonell— i m’acabava de demanar un favor. A mi!
—El démarrer no acaba de funcionar i aprofitant la mica de baixada del carrer l’engegaré en segona.
No vaig entendre res del que m’explicava. Va somriure i em va donar unes instruccions precises.
—Posa’t a darrera i quan jo t’ho digui, empeny amb tota la teva força, entesos?
Va obrir la porta, va girar el volant, va treure el fre de ma, va posar el punt mort i em va dir:
—Ara!
I amb la porta oberta la Carme empenyia per la part de davant i jo per la part de darrera. El cotxe va agafar embranzida i ella va saltar a dins, va posar la segona i, després de fer un parell de batzegades, el motor va petar i del tub d’escap en va sortir fumera. ¡Conseguido! Vatreure el braç per la finestra i em va dir “gràcies, nano” i se’n va anar Paret de les Mentides avall.
Al cap d’uns quants dies ens vam tornar a trobar en el mateix lloc i gairebé a la mateixa hora.
—Escolta —em va preguntar— tu ets en Miliu Amargant, oi?
—Si, Carme — vaig gosar dir-li el seu nom i tot!
Aquest va ser el moment de la nostra coneixença formal. Així es com va començar la meva relació amb la Carme.
Van passar els anys i quan ens trobàvem, ella es recordava de mi i tenia la gentilesa de saludar-me efusivament. Si anava en cotxe —sempre de color vermell— treia la ma per la finestra i tot.
Situem-nos al juliol de 1980. Ella tenia quaranta anys i jo, vint-i-set. En aquell moment estava escrivint un reportatge a la revista Llaç sobre la història de les noies del CIC que volia cloure amb una entrevista a la Carme. I la vaig anar a veure a la guarderia on treballava. Va ser una conversa llarga. Una part es va publicar i una altra part, no. Eren expansions de caràcter més íntim que em van permetre conèixer qui era i com era la millor jugadora d’Espanya de 1971, 1972 i 1973.
Els focus dels pavellons s’havien apagat i els diaris ja no parlaven d’ella. La seva època rutilant, el seu llarg període a l’Olimp, ja eren història. L’atmosfera dels cims no l’havia entabanat, però. Amb la més gran senzillesa va tancar la porta de la notorietat i se’n va entornar al carrer de la Pilota. Tot el saber acumulat durant gairebé trenta anys el va posar al servei de l’esport argentoní.
I aquí comença un temps en què la meva relació amb la Carme s’aferma. Ella continua jugant amb el club femení local i la Marga és una de les seves companyes d’equip. Van ser quatre o cinc anys de veure molts partits de bàsquet i de tenir l’ocasió de parlar de tot i de tothom amb la noia dels cotxes vermells. De saber, per exemple, que li agradava el “jazz de tota la vida, el que toquen els de la Locomotora Negra”.
Passa el temps i els meus fills van a l’escola bressol “El Gegant del Pi” on ella continuava treballant. Sempre em deia “el teu nano em fa riure molt”. Al cap dels anys el “meu nano”, en Nil Villà i en Roc Sala (tots tres agombolats de petits per la Carme) formen un grup de jazz, “Desember trio”. Quan toquen, ella és a les primeres files, els aplaudeix i somriu.
L’altre dia al funeral, dret sota la imatge de Sant Isidre, mentre la cerimònia feia el seu curs, rumiava totes aquestes coses i pensava quants argentonins també devien tenir records —sempre amables— on ella hi és present.
A l’hora del comiat, “sortiu a rebre-la àngels del Senyor”, no em podia arribar a creure que dins d’aquella caixa hi hagués la Carme Famadas.
En algun moment vaig pensar que més que els àngels del Senyor l’hauria de sortir a rebre el reverend Satchmo i tota la camarilla cantant-li, “Oh when the saints go marching in.“
❤️