Els jueus abans del regnat dels reis catòlics

per Pau Orteu

El poble jueu a la península Ibèrica abans del regnat dels reis catòlics: context històric i cultural

Els inicis de la presència jueva a la península Ibèrica són un tema de debat històric i per tant no se’n poden fer afirmacions empíriques. En general s’observen dues tendències, aquells que creuen que la relació dels jueus amb la península es remunta a temps preromans, durant l’època salomònica, o durant l’època romana, a partir del segle II o III.

La primera tendència relaciona la península Ibèrica amb el país bíblic de Tarsos, en concret amb la cultura dels Tartessos, present a la península a l’època. D’aquest país s’afirma que posseïa grans riqueses materials i que comerciava amb el regne d’Israel “Era tanta la teva riquesa, que Tarsis comerciava amb tu, i a canvi de les teves mercaderies et donava plata, ferro, estany i plom¹” possiblement a través dels fenicis, i a més a més també és el païs al que Jonàs vol anar per escapar de Déu. Analitzant la relació dels fenicis tant amb la península Ibèrica com amb el regne d’Israel es pot considerar la possibilitat de relacions comercials entre aquests dos pobles, i per tant d’una certa presència jueva a l’època.

En canvi, la segona tendència defensa l’assentament del poble jueu a la península durant l’època romana, però sense acordar una cronologia exacta. De la presència jueva durant l’època romana sí que se’n conserven restes, entre elles una inscripció trilingüe a Tarragona escrita en llatí, grec i hebreu; una inscripció funerària d’unan nena jueva a Abdera i una àmfora amb una inscripció en hebreu trobada a l’illa d’Eivissa. Totes aquestes restes poden datar d’entre el segle II a.C i IV d.C. A més a més, a l’Epístola als Romans de Pau de Tars explica la seva intenció d’anar a Hispània a predicar², donant a entendre que podria haver-hi comunitats jueves.

Independentment de la cronologia exacta, el primer document que certifica de manera exacta i datada la presència dels jueus a la península Ibèrica és el concili d’Elvira, de principis del segle IV i celebrat pels cristians de la península. A més de ser el primer document que fa referència als jueus, també es el primer que promou la seva discriminació, prohibint als cristians mantenir relacions o contraure matrimoni amb jueus, prohibint a dues religions seure a la mateixa taula i també prohibint als cristians que facin beneir les terres per jueus, totes aquestes accions sota penes d’excomunió.

Posteriorment a la celebració d’aquest concili, la consolidació dels visigots com a força dominant a la península va instaurar un clima de tranquilitat a la comunitat jueva, ja que al ser arrians tenien poc interès en perseguir als jueus inicialment. Aquesta situació de relativa tolerància va canviar quan l’any 587 el rei Recared I va convertir-se al catolicisme, i desitjant la unitat religiosa de la península a part d’expropiar les esglésies arrianes, va endurir les lleis contra els jueus, que de manera continuada durant els anys següents van causar conversions forçoses i la instauració del placitum, una renúncia pública a la religió jueva que havien de fer els jueus de l’època. Aquest rebuig va culminar amb l’ascens al tron del rei Ègica, que al XXVII Concili de Toledo va declarar l’esclavitud de jueus i conversos, als quals va perseguir fins la seva mort³.

Aquesta dura persecució va fer que per algunes comunitats jueves la invasió musulmana de l’any 711 fos vista amb millors ulls que els seus compatriotes cristians, ja que tenien l’estatus de dhimmi (protegits), ja que pertanyien a la categoria de “gent del Llibre” de les religions abrahàmiques, i per tants segons l’islam no podien ser convertits per la força, tenien garantida la llibertat de culte, la vida, el dret a la propietat i un cert grau d’autonomia jurídica. Aquesta col·laboració entre jueus i musulmans, amb algunes instàncies d’assistència jueva en l’administració de les ciutats conquerides, va despertar l’odi i la desconfiança dels cristians, que difonien rumors com l’entrega de la ciutat de Toledo per part dels jueus cap als musulmans, que tot i no tenir base històrica van causar un gran impacte dins la societat cristiana de l’època. Tot i aquesta aparent llibertat, els jueus seguien tenint menys drets que els seus conqueridors musulmans, entre les limitacions legals que tenien els jueus es trobava la prohibició d’un jueu de casar-se amb una dona musulmana, d’exercir càrrecs d’autoritat per sobre de musulmans i la prohibició d’accedir a càrrecs d’administració pública i de poder, tot i que aquest últim no sempre era respectat, ja que es coneixen instàncies de consellers o administradors jueus amb gran poder dins del govern islàmic peninsular.

Tot i aquesta relativa tolerància inicial, la llibertat i drets dels jueus va anar canviant al llarg dels anys degut a que no sempre es feien complir les lleis dhimma amb la mateixa duresa. Ara bé, amb l’arribada primer dels almoràvits i després dels almohades les condicions de vida pels jueus van empitjorar degut al seu elevat grau d’extremisme i la seva poca tolerància. Aquest canvi va provocar una migració massiva de jueus cap a les terres cristianes del nord de la península⁴ cap al segle XII. Durant els anys següents, fins al segle XV als territoris cristians hi va haver un cert clima de tolerància cap als jueus, degut al seu paper com a transmissors de la cultura que havien deixat els àrabs i el seu rol com a administradors, però poc a poc la situació anava canviant, s’estava gestant un ressentiment i un odi que no tardaria en arribar al seu punt àlgid durant el regnat de Ferran el Catòlic.

El poble jueu a la península Ibèrica durant l’edat moderna: des de la inquisició fins l’expulsió

El pas de tolerància a expulsió és un procés cultural complex que a part de ser gradual durant molts anys, és una combinació de diversos factors, socials, econòmics, culturals i teològics que seran descrits a continuació per donar un context a la inquisició i l’expulsió que s’explicaran més tard, ja que és important tenir en compte que aquestes no van aparèixer del no res, sinó que són fruit d’un llarg procés de polarització i conflicte dins la societat espanyola de l’època.

Un dels antecedents d’odi als jueus més antics i també més presents a l’època no prové del govern o de la població, sinó del papat, ja que l’odi als jueus era una part important de la teologia medieval, ja que tot i que Jesús fos jueu, es considerava a aquests com “cecs” davant del messies. Aquesta ceguesa del jueu que no reconeix al fill de Déu es pot veure representada en nombroses instàncies tant a la literatura, l’art o el folclore medievals, com per exemple en el Breviari d’amor del monjo franciscà Matfre Ermengaud, de gran difusió a l’Europa del segle XIV i XV, que emfatitza sovint aquesta negació del messies per part dels jueus i l’atribueix a la intervenció del diable⁵. Aquesta visió negativa del jueu des de la teologia no era res nou, ja que des de l’evangeli de Joan es representa a la massa de jueus com a responsables de la seva execució⁶, però van guanyar força a partir del segle XIII, polaritzant a la societat i creant un sentiment anti jueu entre els eclesiàstics i el poble.

L’altre gran factor latent en la societat espanyola de l’època es relaciona amb l’àmbit social i econòmic, i en els estereotips amb els que els cristians veien als jueus en relació a aquests àmbits. A causa de la posició d’administradors, tresorers i recaptadors d’impostos de la que gaudien els jueus de l’època, aquests van esdevenir un element molt important de la vida dels nobles, ja que administraven les riqueses de la corona i la noblesa, com és el cas de Samuel ha-Leví, tresorer de Pere I de Castella. Aquest estereotip del jueu avar i usurer era àmpliament conegut a l’època, tenint inspiració també de l’episodi bíblic dels comerciants al temple, i a causa d’aquest, els jueus van esdevenir l’objectiu del ressentiment i l’odi causat durant la crisi econòmica que va patir el regne de Castella entre 1449 i 1474 a causa de la guerra civil per la successió d’Enric IV.

A més a més, aquest odi no només va tenir com a objectiu als jueus, sinó també als conversos que havien renunciat a la seva fe i havien adoptat el catolicisme durant la denominada “era baptismal”, fruit dels pogroms contra els jueus a causa del rumor que afirmava que havien iniciat la pesta negra. Aquestes revoltes populars, juntament amb la bula de Benedicte XIII, les conseqüències de la disputa de Tortosa i les predicacions de Sant Vicent Ferrer van iniciar l’any 1391 un increment en el nombre de conversions de jueus al catolicisme, buscant escapar de la violència7. Ara,el problema jueu s’havia transformat en el problema convers, el nou objectiu del sentiment anti jueu de la població cristiana.

Aquesta visió del jueu i el convers com a un ésser cec, profanador, deïcida, avar i responsable de malalties i pobresa va ser emprat per la cristiandat com a vàlvula d’escapament per les frustracions de l’època, com a recurs unificador del cristianisme en un mateix enemic. Aquesta causa conjunta contra els jueus es pot apreciar sobretot en imatges de l’època, fomentades per l’església, on es veia als jueus portant a terme actes com profanar l’hòstia (fig. 1) o reclamant la crucifixió de crist (fig 2). Aquestes imatges van jugar juntament amb les caricatures de l’època i la indumentària que havien de portar els jueus de manera obligatoria un paper essencial en la estereotipació i el foment de l’alteritat entre cristians i jueus, provocant una gran polarització a la societat i aïllant encara més a la comunitat jueva, i posant en dubte la lleialtat dels conversos, freqüentment acusats de criptojudaisme normalment sense fonament.

L’altre gran factor latent en la societat espanyola de l’època es relaciona amb l’àmbit social i econòmic, i en els estereotips amb els que els cristians veien als jueus en relació a aquests àmbits. A causa de la posició d’administradors, tresorers i recaptadors d’impostos de la que gaudien els jueus de l’època, aquests van esdevenir un element molt important de la vida dels nobles, ja que administraven les riqueses de la corona i la noblesa, com és el cas de Samuel ha-Leví, tresorer de Pere I de Castella. Aquest estereotip del jueu avar i usurer era àmpliament conegut a l’època, tenint inspiració també de l’episodi bíblic dels comerciants al temple, i a causa d’aquest, els jueus van esdevenir l’objectiu del ressentiment i l’odi causat durant la crisi econòmica que va patir el regne de Castella entre 1449 i 1474 a causa de la guerra civil per la successió d’Enric IV.

A més a més, aquest odi no només va tenir com a objectiu als jueus, sinó també als conversos que havien renunciat a la seva fe i havien adoptat el catolicisme durant la denominada “era baptismal”, fruit dels pogroms contra els jueus a causa del rumor que afirmava que havien iniciat la pesta negra. Aquestes revoltes populars, juntament amb la bula de Benedicte XIII, les conseqüències de la disputa de Tortosa i les predicacions de Sant Vicent Ferrer van iniciar l’any 1391 un increment en el nombre de conversions de jueus al catolicisme, buscant escapar de la violència⁷. Ara,el problema jueu s’havia transformat en el problema convers, el nou objectiu del sentiment anti jueu de la població cristiana.

Aquesta visió del jueu i el convers com a un ésser cec, profanador, deïcida, avar i responsable de malalties i pobresa va ser emprat per la cristiandat com a vàlvula d’escapament per les frustracions de l’època, com a recurs unificador del cristianisme en un mateix enemic. Aquesta causa conjunta contra els jueus es pot apreciar sobretot en imatges de l’època, fomentades per l’església, on es veia als jueus portant a terme actes com profanar l’hòstia (fig. 1) o reclamant la crucifixió de crist (fig 2). Aquestes imatges van jugar juntament amb les caricatures de l’època i la indumentària que havien de portar els jueus de manera obligatoria un paper essencial en la estereotipació i el foment de l’alteritat entre cristians i jueus, provocant una gran polarització a la societat i aïllant encara més a la comunitat jueva, i posant en dubte la lleialtat dels conversos, freqüentment acusats de criptojudaisme normalment sense fonament.

Aquest clima d’anti judaisme, juntament amb la pressió del papat per trobar una solució a la “qüestió conversa” va provocar que la corona, tot i ser dependent en molts àmbits de membres d’aquesta comunitat tant en temes econòmics com en medicina, prengués la decisió d’adoptar mesures al respecte, tot i que en un principi els reis catòlics adoptessin una postura molt diferent a la que normalment es recorda, amb Isabel I afirmant el següent l’any 1477 arran d’uns incidents contra la població jueva de Trujillo: “Todos los judíos de mis reinos son míos y están so mi protección y amparo y a mí pertenece de los defender y amparar y mantener en justicia”⁸

Els reis catòlics llavors van recórrer al papa Sixt IV, que va autoritzar la institució d’una inquisició que en comptes de dependre del papat depengués de l’estat a través de la bula papal Exigit sincerae devotionis, l’1 de novembre de 1478. Aquesta no es tractava d’una iniciativa punitiva en un principi, no es tractava d’intentar eliminar el problema convers per la força, sinó que el seu objectiu era aconseguir convertir als jueus restants i integrar als conversos ja existents de manera definitiva, és a dir, no va ser una mesura d’extermini o exili sinó un intent de conversió forçosa.

La figura del convers, nascuda a finals del segle XIV, era en un principi vista amb optimisme, ja que implicava l’adopció de la fe cristiana per part dels jueus, però aquests també van patir un procés gradual d’exclusió social, amb la creença que aquells “cristians nous”, com eren anomenats, practicaven la religió jueva en secret tot i aparentar ser cristians, el que es va denominar judaïtzar. Tot i l’existència de casos concrets de criptojudaisme, el nombre de conversos que judaïtzava va ser exagerat per figures com Tomás de Torquemada, que va convèncer a la corona del perill de les suposades grans masses de conversos que judaïtzaven sobretot al Sud d’Espanya. Per aquest fet, el clima d’odi cap als jueus va convergir amb una autèntica preocupació per part de l’estat i el papat envers els jueus i els conversos, donant inici al període de la Inquisició. Segons l’historiador Henry Kamen, la inquisició es pot dividir en cinc subperíodes, tot i que l’enfocament d’aquest treball és únicament en el seu primer període, comprès entre els anys 1480 i 1530, i enfocat principalment en la persecució de jueus però sobretot de conversos⁹. Tot i que en un principi no es perseguia directament als jueus per practicar la seva religió, eren exclosos i discriminats sota la creença qeu incitaven als conversos a judaïtzar, causant un creixent clima de desconfiança i odi. Aquestes sospites van provocar rumors i acusacions, la més coneguda d’aquestes és el procés del Sant Nen de La Guàrdia, un rumor que sostenia que un nen va ser raptat per un grup de jueus que el van sotmetre als mateixos martiris que Crist per acabar matant-lo a la creu. Tot i ser un rumor fals, un grup de dos jueus i sis conversos van ser condemnats a la foguera pel delicte.

El següent fet important dins la història dels jueus a la península és la conquesta de l’Emirat de Granada per part de tropes cristianes. Acabada la campanya militar, el dia 31 de març de 1492 va ser promulgat el Decret de l’Alhambra, que ordenava la conversió de tots els jueus o el seu exili si es negaven a renunciar al judaisme, sota l’argument que incitaven als conversos a seguir practicant la seva antiga religió. Amb l’expulsió dels jueus es va donar pas a un període de persecució dels conversos que van quedar a la península, els quals vivien en una constant posada en dubte de la seva fe per part dels denominats “cristians vells”, que temien que practiquessin el judaisme en secret. Per demostrar la veracitat de la seva fe, alguns conversos adinerats encarregaven obres d’art de temàtica catòlica que esdevenien autèntics certificats d’identitat cristiana, com és el cas del Crist Baró de Dolors, de Juan Sánchez de San Román, encarregat per un jueu convers (fig. 3). Però sovint, tot i no judaïtzar, molts conversos eren acusats de fer-ho a causa de tradicions heretades del judaisme com no menjar carn de porc o descansar el dissabte, així com altres aspectes més pràctics al practicar una nova religió, com no saber-se el Credo o no respectar la quaresma.

Per a aquests conversos denunciats i acusats de judaïtzar es van establir tribunals de la inquisició en diverses ciutats de la península, en un inici únicament a Castella, a les poblacions d’Àvila, Còrdova, Jaén, Medina del Camp, Segòvia, Sigüenza, Toledo i Valladolid, però que posteriorment es va estendre a les principals ciutats aragoneses tot i que amb més dificultats a causa de la resistència de la població. En aquests tribunals es jutjaven els acusats de judaïtzar, normalment sense proves sòlides o purament circumstancials, i eren condemnats a execució o empresonament. Els millors testimonis en imatges de l’època d’aquest fet és el conjunt realitzat per Pedro Berruguete, pintor cèlebre a l’Espanya del moment, com a encàrrec de l’inquisidor general de Castella Tomás de Torquemada. Es tracta d’un retaule que originalment es trobava al convent de Sant Tomàs a Àvila, una de les seus principals de la inquisició, i el qual estava dedicat a escenes de la vida de Sant Tomàs d’Aquino, Sant Domènec i Sant Pere Màrtir, tot i que també presenta una escena de menor format d’un acte de fe presidit per Sant Domènec, on es poden observar els conversos essent jutjats, portant la indumentària característica que els identificava com a tals (fig. 4). Aquesta composició al retaule de l’església es veia reforçada per la presència de centenars de sambenitos presents als murs de la nau, aquests es tractaven de testimonis públics de condemnes portades a terme per la inquisició, amb el nom complet de la víctima, la seva procedència, la seva acusació i la seva condemna, normalment detallant el mètode d’execució (fig. 5). Aquesta representació de l’espai exaltava la funció de l’edifici no únicament com a església, sinó com a tribunal de la inquisició, i serveix com a document històric per mostrar com eren els actes de fe i els tipus de condemnes i el tracte rebut pels condemnats.

Aquesta ànsia col·lectiva per perseguir als jueus va durar aproximadament fins la dècada de 1530, quan hi va haver una baixada del nombre de condemnats en processos de la inquisició a causa de judaïtzar, tot i que hi va haver certs repunts del nombre de condemnats degut a l’ocasional descobriment de comunitats criptojueves, com és el cas del grup de judaïtzants de Quintanar de la Orden l’any 1588, els immigrants conversos que tornaven a Espanya fugint de la inquisició portuguesa a principis del segle XVII o el grup de 36 xuetes cremats a Mallorca l’any 1691. Durant el segle XVIII es va reduir exponencialment el nombre de condemnats per tribunals inquisitorials i es considera que l’últim processat va ser Manuel Santiago Vivar, a Córdoba l’any 1818, abans de ser abolida oficialment durant la regència de Maria Cristina l’any 1834.

L’estat actual de la comunitat jueva a Espanya i les noves imatges de l’odi

Durant l’època contemporània, des de principis del segle XX es va produir un acostament entre Espanya i les comunitats de jueus sefardites, exiliats d’Espanya des de l’expulsió del 1492, que havien fundat comunitats tant a Europa central com a l’Imperi Otomà i al Nord d’Àfrica, principalment al Marroc. Durant la primera meitat del segle XX, des de la monarquia, passant per la segona república i la dictadura de Primo de Rivera es van portar a terme nombroses accions per reconciliar els dos pobles, com la fundació d’associacions de jueus sefardites, el foment de l’estudi d’aquest poble, la creació de la primera càtedra d’hebreu a Espanya o un decret promogut el 20 de desembre de 1924 per Primo de Rivera perquè els sefardites poguessin aconseguir la nacionalitat espanyola. Altres dates importants són la construcció de la primera sinagoga a Espanya des de l’expulsió dels jueus, l’any 1954, i la revocació simbòlica del decret d’expulsió de 1492 després del Concili Vaticà II, el 16 de desembre de 1968.

Tot i aquest acostament, l’estereotip i l’odi contra els jueus segueix present i latent en la nostra societat. Situacions com la crisi econòmica del 2009 o l’actual conflicte entre Israel i Hamas ofereixen una plataforma per propagar imatges ofensives sobre la comunitat jueva, sovint emprant estereotips ja presents a l’edat mitjana. Aquest sentiment no és minoritari, com es demostra en diverses enquestes realitzades des del 2009, que mostren que un terç dels espanyols sent rebuig cap els jueus¹⁰ arran de la crisi econòmica.

Tot i aquests altibaixos en la relació del públic amb la comunitat jueva, des del 2015 s’ha implantat una llei que garanteix la possibilitat d’adquirir la nacionalitat espanyola als jueus sefardites descendents dels expulsats de 1492, a la qual s’hi han acollit 4300 persones, possibilitant un retorn a Espanya sense precedents dins la comunitat sefardita.

Bibliografia

Bedoya, J. (31/3/2011). El odio al judío crece en España por la crisis económica. El País.

Beinart, H. (1992). Los judíos en España. Madrid, Editorial Mapfre.

Diversos autors, editat per Societat Bíblica Trinitaria (2023). La bíblia. Reina valera. Escudero, J.A. (2004). Los reyes católicos y el establecimiento de la inquisición. ICADE.

Hinojosa. J.R. (2000). Los judíos en la España medieval: de la tolerancia a la expulsión. Los marginados en el mundo medieval y moderno, 5 a 7 de noviembre de 1998. 25-41.

Kamen, H (1977). La Inquisición Española. Una revisión histórica. Crítica.

Molina, J. (2023). Mirall perdut: jueus i conversos a l’edat mitjana. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, Catalunya

Pérez, J. (1993). Historia de una tragedia. La expulsión de los judíos de España. Crítica.

Pérez, J. (2005). Los judíos en España. Marcial Pons.

Pérez, J. (2009). Breve Historia de la Inquisición en España. Crítica.

Suárez, L. (2012). La expulsión de los judíos. Un problema europeo. Ariel.