Vicenç Franco
La Ilíada d’Homer
Podria començar aquesta col·laboració escrivint: començaré pel començament, La Ilíada. En realitat, dubtava si havia de començar per aquesta obra, fins que un fet (que ja explicaré més endavant) em va dissiparots els dubtes: havia de ser La Ilíada.
La Ilíada, l’obra fundacional de la literatura occidental atribuïda a un poeta de l’antiga Grècia que s’ha anomenat Homer, però que tampoc sabem si va existir realment; Mite Ferrer ja en va parlar aquí quan va comentar l’Odissea. Homer, amb La Ilíada i l’Odissea, no només assenta les bases de la nostra literatura, sinó que gosaria dir que també les conclou: qualsevol obra literària és una Ilíada (els esforços per conquerir un món tancat, sigui enamorar una persona o descobrir un assassí) o una Odissea (un viatge, interior o físic, en què s’aprenen moltes coses).
Crec que tothom coneix, en línies generals, l’argument de La Ilíada. La Ilíada tracta un temps molt breu (uns cinquanta dies) del novè any de la guerra de Troia (Ílion és l’altre nom de la ciutat de Troia), que va durar deu anys, i el seu eix central és només un episodi d’aquesta guerra: la còlera d’Aquil·les, el millor guerrer dels grecs. És a dir, no apareix ni l’inici de la guerra ni el seu final: no trobareu els seus motius ni la seva conclusió, com la mort d’Aquil·les o el famós cavall de fusta.
Però si només fos el relat d’unes batalles, La Ilíada no seria un clàssic. Els clàssics són aquests llibres que, independent de quan han estat escrits, ens parlen de nosaltres mateixos, dels nostres sentiments eterns, com trobem a La Ilíada: l’amistat, la venjança, el valor, la còlera, la covardia, l’amor, el perdó… I quan llegim que els més grans herois són només unes joguines d’uns déus que són capritxosos i massa humans, ens veiem a nosaltres mateixos, joguines d’un destí que no podem dominar del tot. La crueltat a La Ilíada és en realitat la condemna de l’estupidesa de les guerres, de la seva inutilitat, perquè només produeixen mort i dolor. Dos moments inoblidables, com l’emotiu comiat entre Hèctor i Andròmaca (Cant VI) o la reconciliació pel dolor compartit en l’abraçada final entre Aquil·les i Príam, ens descobreixen el seu veritable sentit.
He dit abans que els clàssics ens parlen de nosaltres mateixos, i ho demostraré (perdó) amb un exemple personal. El març de 2020, una terrible pandèmia ens va tancar a casa, no podia passar-nos res pitjor. Però vaig recordar l’inici de La Ilíada. La Ilíada comença quan Crises, sacerdot d’Apol·lo, vol rescatar la seva filla que ha estat lliurada com a botí de guerra a Agamèmnon, el cabdill dels guerrers grecs. Però aquest es nega a tornar-li la filla i amenaça durament Crises. El sacerdot demana l’ajut del déu i aquest dispara les seves fletxes: com la COVID, la pesta es propaga per l’aire, i ataca primer els animals i després les persones, produint una terrible mortaldat. Si la primera obra de la nostra literatura ja s’inicia amb una epidèmia, no ens estava passant una cosa tan extraordinària. Indubtablement, llegir ens ajuda a suportar la vida.
I ara el fet que anunciava al principi. Aquest 22 d’agost, va aparèixer la notícia de la detenció a Roma d’un lladre que va entrar a robar a un pis perquè es va quedar embadalit llegint Els déus a l’hora de l’aperitiu, una novel·la humorística d’en Giovanni Nucci, una relectura de La Ilíada protagonitzada ja no pels herois sinó pels déus. Si una obra inspirada en La Ilíada pot fer que un pispa quedi tan atrapat per la lectura que sigui enxampat per la policia, com ens atraparà a nosaltres l’obra original?
Un article magnífic. I l’anècdota final, extraordinària. Moltes gràcies.