per Mercè Colomer
No sé si heu llegit aquesta novel·la de Philip Roth (1933-2018), jo ho he fet aquest estiu i em va impactar
Va ser publicada el 2006 en anglès amb el títol “Everyman”(traducció literal: home comú o l’home del carrer) quan l’escriptor tenia 73 anys. En ella ens descriu la vida d’un publicista d’èxit; és el segon fill d’un rellotger jueu, es casa tres vegades i té dos fills del primer matrimoni que el detesten i una filla del segon, que l’aprecia. No ha tingut gaire bona salut durant la seva vida i li ha agradat viure deixant-se portar, sense pensar que vivia. Una vegada ha arribat a la vellesa s’adona que el temps li ha passat i que és l’home que no volia ser.
Òndia! És el que vaig dir quan vaig acabar la novel·la d’unes 150 pàgines i que un cop la comences no la pots deixar. Vivim anestesiats, vaig pensar. Creiem quan som joves que la vida és llarga i que ja tindrem temps de …, però un bon dia ens adonem que hi ha un final i que es a prop. No us estic dient res que no sapigueu, però el que té de bo aquest llibre és com t’ho diu i com et fa partícip de la tragèdia d’aquest home, t’identifiques amb l’home comú.
Però en Philip Roth no vol que et quedis pensant: això és així; ens fem grans i morim conformats per una vida que més o menys hem controlat. ¿Per què quan aquest home comú arriba a la recta final de la seva vida és tan crític amb ell mateix? Per què no ho era quan vivia la seva joventut? I si no ho va ser llavors per què ho és ara?
Cap al final de la novel·la surt un enterramorts i una senyora que li porta menjar perquè descansi i pugui fer un mos. El protagonista li pregunta a l’enterramorts si la senyora és la seva dona o la seva mare i ell li respon que no té cap lligam amb ella i li diu: “ Un ha de fer el que ha de fer. Aquesta és la filosofia en dues paraules. Per la Thelma és el mateix que cavar una tomba. Això no és res especial per a ella”. T’adones que no hi ha vides extraordinàries i vides insulses; vides organitzades i vides caòtiques. Hi ha vides i que les vivim fent allò que pensem que hem de fer en aquell moment, llavors no val, al final, voler passar comptes.
