per Blai Forns
Hom és coneixedor de les grans gestes de Roma al llarg de la seva història en l’àmbit militar, i és que per formar una república i, posteriorment, un imperi tan gran, no és possible sense les conquestes militars per conquerir grans regions com Hispania, Galia, el Pontus, o Aegyptus. La d’avui és la batalla que va fer que la transformació de Roma a un imperi fora només un quan i no un si. Totes les cartes estaven sobre la taula i els rivals havien enretirat la seva aposta. August no tenia pas cap enemic polític perquè havien estat morts, exiliats, silenciats o apropiats.
Per entendre la transcendència d’aquesta batalla, cal entendre la situació política en què es trobava la pal·liativa república romana: després de la guerra civil lliurada entre Marc i Sul·la per la desavinença entre líders polítics que havien sacsejat la societat i pràcticament aniquilat la classe política, apareix una figura que promet pau i prosperitat, dels populars, és a dir de la facció política “d’esquerres”. Faig servir aquest terme anacrònic per entendre’ns millor. Aquesta figura té un nom: Juli Cèsar. Per accedir al poder pràcticament total ho va tenir complicat. Es va acordar de formar un triumvirat (trium, de tres; vir, home). És a dir, un poder compartit entre tres persones. Aquesta opció va ser la que semblà més racional per aturar les disputes entre Pompeu i Cèsar posant a Cras al mig com a home de palla. El problema sorgeix quan Cras mor. La mala maror entre ambdós polítics desencadena una guerra civil en la qual Cèsar ix vencedor, malgrat que encara tenia opositors a Roma del seu poder. I és així com morí: traït per opositors i els que creia aliats. D’aquí la famosa frase: “Brutus, tu també?”. Es temia que Cèsar pogués convertir-se en monarca acumulant massa poder i per Roma, la monarquia era una de les seves grans pors polítiques, ja que al principi n’havien estat una i el darrer rei va fer que acabés com el rosari de l’Aurora.
Amb la mort de Cèsar apareixen algunes figures polítiques potents. Marc Antoni, qui era un dels dos Cònsols de Roma (una figura així com “president”, per entendre’ns i sempre anaven de dos en dos amb càrrecs anuals); Lèpid, un gran comandant militar que va fer deposar les armes al fill de Pompeu. Per acabar, hi havia una jove promesa política que tenia l’afegit de ser el successor volgut per Cèsar, ja que era el seu fill adoptiu: en jove Octavi que acabaria fent-se nomenar August (venerable).
Per aturar l’espiral de violència que creava el buit de poder, van acordar formar un segon triumvirat entre ells tres: Marc Antoni, Lèpid i Octavi que va renovar-se més tard. Lèpid morí i les desavinences entre M. Antoni i Octavi es feren cada cop més grans. Octavi va entomar potser la millor campanya de publicitat política mai feta a la història. Es va envoltar dels millors cervells de Roma per justificar el seu poder i lligar la seva família amb no només els fundadors de Roma, sinó també d’Enees de Troia. No se’ns faci estrany que sigui en el temps d’August que s’escriguin les grans obres literàries com l’Eneida. Tota una campanya que barrejava l’exaltació a la seva persona com la difamació a M. Antoni, qui era absent a Roma combatent a orient. S’havia establert a Alexandria i festejava amb Cleòpatra. Se l’acusà de voler annexar Roma a Egipte i fer-los a tots esclaus, traslladar la capital a Egipte, creant una successió de línies vermelles que només podien resultar en una nova guerra civil, però, aquest cop, sense enemics a Roma, ja que van haver d’exiliar-se o van ser morts durant el triumvirat o durant l’absència de M. Antoni, qui s’emportà part dels seus partidaris en les conquestes.
El desenllaç de tot plegat acabà decidit a Àccium, amb victòria octaviana i la mort tant de M. Antoni i Cleòpatra. La mort d’ambdues figures està molt distorsionada per versions romantitzades, però, sigui per haver manat que entri una serp per enverinar-la o no, el cas és que l’oposició política s’havia esfumat i Octavi apareixia a Roma com a salvador de la pàtria, com un heroi d’ascendència divina i ple de glòria. Qui podia aturar la seva envestida per acabar convertint-se en emperador i fundar la dinastia Júlia-Clàudia? Amb aquesta situació sembla fins i tot inevitable el pas a Imperi de la República Romana.
