per Emili Amargant Parnau
III
FRANCESC
I ara, què? Salvador Nonell i Quitèria Mas van tenir onze o dotze fills? Ens ha sortit un religiós de trascantó.
Són moments de tirar pel dret. En el cas que ens ocupa, telefonar a la Biblioteca Principal de l’Ordre dels Caputxins a Catalunya.
—Digueu.
Demano informació sobre el pare Francesc Nonell. Va estar trenta anys a la missió catòlica d’Aden al Iemen. Va morir a Lió l’any 1920.
—Espereu-vos un moment, si us plau. Us atendrà fra Valentí. Estigueu segur que ell sabrà donar-vos una resposta.
M’ho diu amb una veu impostada, reconfortant i tranquil·litzadora, amb un timbre i una cadència inequívocament conventuals.
Sento que estic en mans d’erudits. M’envaeix una espècie de benestar, de serenor i confiança, de seguretat i confort. Una total impertorbabilitat de l’ànima, per dir-ho en terme epicuris.
—Bon dia tingueu— em saluda Fra Valentí.
I tot seguit, deixa anar la frase que deslloriga el misteri.
—El germà del qual vós em parleu és el caputxí Esteve, Josep i Ferran; nascut a Argentona el 30 de maig de 1846. Sapigueu que en el moment de rebre les ordres va canviar el seu nom de pila pel de Francesc d’Argentona.
—Això que m’acabeu de dir, és magnífic!— li dic totalment extasiat.
Em continua parlant i noto que somriu lleument. Probablement ha trobat el meu entusiasme fora de lloc, però ell no sap que acaba de quadrar un cercle.
—Digueu-me la vostra adreça electrònica i us n’enviaré una nota biogràfica.
Ens acomiadem. Li dono les gràcies i un bon dia afectuosíssim.
—Us saludo. Pau i bé— em respon.
L’endemà, rebo unes pinzellades sobre el pare Nonell número dos. Trobo que són fascinants i que es mereixen un retrat biogràfic i, fins i tot, un carrer.
Salvador Nonell i Quitèria Mas van tenir onze fills, mitja dotzena dels quals ingressaren en ordes religiosos: quatre monges, un jesuïta i un caputxí?
És la darrera incògnita, i per desvelar-la caldrà resseguir la trajectòria vital de l’hereu de la nissaga, en Joan.
RETRAT BIOGRÀFIC DE JOAN NONELL I MAS (PARE GLICERI), ESCOLAPI (1841-1921)
A Jaume Pallarolas i Caurel.
“Als vint y tres de Decembre de mil vuit cents cuaranta y un, en las fonts Baptismals de la Nta. Parroq. de St. Julia d’Argentona, Bt. Y prova. de Barna per mi lo baix firmant … Vicari de dita parroq. fou batejat Joan, Miquel, Ramon (nat lo dia antes) fill llegm. de Salvador Nonell espardañer y de Quiteria Mas conj. ntls. y habts. de dita parroq. essent sos abis paternos Joan y Petronilla Grifolla de dita parroq.; y los maternos Miquel y Eulalia Roca de dita parroq. Forent padrins Jph. Nonell solte y Theresa Martí viuda de Joan Mas los dos natls. y habitants de la pret.
Ita est; Raymundus Serra pbr.”
Joan Nonell i Mas va ser el tercer fill del matrimoni entre Salvador Nonell i Quitèria Mas. Va néixer el dimecres dia 22 de desembre de 1841. Faltaven tres dies per Nadal. L’Església celebrava les festivitats de sant Pere Canisi, jesuïta holandès; sant Severi, bisbe i màrtir; sant Gliceri, prevere i màrtir, i sant Temístocles, pastor i màrtir.
Era l’hereu. El seu pare i el seu avi Nonell, eren espardenyer i sabater, respectivament, a Argentona. El seu avi Mas, era espardenyer a Granollers. És gairebé segur que en aquell nou nat, tots tres hi van veure la persistència dels oficis podals compartits per les dues famílies. Qui sabia si, més endavant, obriria una botiga i es convertiria en un petit menestral. A l’atmosfera argentonina d’aleshores, s’hi devien respirar aires de prosperitat. Una sensació de futur d’un optimisme enraonat. La població local, anava augmentant. Feia una seixantena d’anys, era de mil seixanta-quatre habitants i en el moment del part, ja passava de mil sis-cents i la progressió demogràfica continuava a ulls veients. Era fàcil intuir un increment progressiu de la demanda. Amb espardenyes o amb sabates, la gent s’havia de calçar.
Els tres homes, degueren tenir una conversa gremial.
—Els esclops duren qui-sap-lo, però les espardenyes i les sabates, no.
—El calçat, a la mainada, ve que se’ls fa petit.
—I els grans, a còpia de temps, l’esquincen.
Total, era negoci segur. Calia deixar passar el temps.
Les xifres demogràfiques vilatanes continuaven incrementant-se. En el padró de 1857, ja hi trobem inscrites 2.061 ànimes, que vol dir 4.122 peus per calçar. Quan es va elaborar aquest cens, però, la família Nonell i Mas ja vivia a la capital del Maresme. Tot i les prometedores expectatives de futur, l’economia domèstica del present els va empènyer a la cacera de possibilitats immediates. Verbigràcia, trenta-quatre mil peus. La família havia passat de quatre membres (el matrimoni, Jacinta i Joan) a nou (Jaume, Esteve, Maria, Concepció i Paula). Tot i que per via censal no he pogut fixar l’any del trasllat, cal situar-lo entre 1854 i 1858. En el Llibre de Confirmacions de la parròquia de Sant Julià d’Argentona, hi ha consignades totes les visites del bisbe a llarg del segle XIX. A la relació de confirmats en la seva visita de l’any 1858, no hi ha cap Nonell. El motiu és ben clar, ja no són feligresos de la comunitat argentonina.
Mentre anava recollint tota aquesta informació que considerava essencial per dibuixar la infantesa de Jaume i d’Esteve, vaig tenir a les mans el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Volum II. D-O. Un volum de gruix considerable publicat l’any 2000 per l’Editorial Claret amb el suport de la Generalitat de Catalunya. La meva curiositat per aquesta magna obra era, únicament, llegir-hi les entrades dels futurs jesuïta i caputxí argentonins. Al primer, Jaume, li dedica una nota força extensa. Pel meu gust i interès, molt eixuta des del punt de vista dels seus afers biogràfics i la seva trajectòria mundana. Per contra, el recull de la seva producció literària (ascètica, hagiogràfica, de traducció i gramatical) és exhaustiu i ben classificat. El segon, Esteve o Francesc, no hi apareix. De fet, hi ha un bon motiu que justifica la seva absència en l’esmentat Diccionari. De moment, no l’avançaré. Cada cosa al seu temps.
Per compensar, però, l’enciclopèdia m’ofereix un regal inusitat. Una troballa casual i sorprenent. És aquesta:
“Nonell i Mas, Gliceri (Argentona, Maresme, 1841 – Mataró, Maresme, 1921) Escolapi. Professà a l’Escola Pia el 1862. Excel·lent professor de llatí a Cuba i a Catalunya, fou director d’interns i mestre de novicis operaris. Publicà Ejercicios para los alumnos de 1º y 2º año de latín (l’Havana 1888) i compongué música sacra, com Tota pulchra a tres veus (Barcelona s.a.), Misa calasancia i d’altres, avui perdudes.”
El destinatari de l’entrada és, evidentment, Joan, Miquel i Ramon, nascut el 22 de desembre de 1841, quan faltaven tres dies per Nadal i l’església honorava –entre altres canonitzats- sant Gliceri, prevere i màrtir.
Recordem que la Revista Ilustrada Jorba número 158 de novembre de 1922, referint-se a la progènie Nonell i Mas deia “fue tan firme la educación cristiana que todos ellos recibieron, que 6 ingresaron en órdenes religiosas, como el mejor camino de salvación”.
Sis religiosos: un escolapi –Joan/Gliceri–; un jesuïta –Jaume–; un caputxí –Esteve/Francesc– i tres monges de les quals no he pogut seguir l’itinerari vital. De moment, deixo l’afer de les germanes al bany maria, però és un projecte francament interessant i que mereixeria acabar de cuinar-se.
Tornem a l’inici. Quin dels tres eclesiàstics habita a la placa Carrer Pare Nonell? Un quòdlibet manifestament insondable. Proposo dedicar-lo a la memòria de tots tres. És per a això i per al públic coneixement dels seus mèrits que he escrit –fins on ha estat possible– els seus retrats biogràfics.
Ho he hagut de fer a partir de retalls de premsa amb tendència al panegíric; aparicions en llibres d’història de centres escolars; documentació de l’orde que professaren; testimonis de caràcter excepcional (verbigràcia el de Sadurní Ximenes); i, finalment, les impressions que m’han transmès els retrats fotogràfics que n’he pogut trobar. Si eren alts o baixos; si caminaven com els pardals o a gambades; si tenien algun tret físic singular i que els fos característic: color dels ulls, qualitat de mirada i somrís, mesures de nas o orelles; si al primer cop d’ull semblaven agradables i propers o sorruts i tibats; si un cop tractats gastaven altivesa o bonhomia; si eren eloqüents, quin timbre de veu tenien, o si parlaven amb aquell nyeu-nyeu de sagristia o entonaven de manera franca i cordial. No disposem de cap testimoni oral directe –per raons òbvies–, ni n’he pogut aconseguir cap de segona mà. Estem parlant de cent setanta-vuit anys de distància entre el naixement de Joan i de quasi cent de l’òbit de Jaume, el germà que els va sobreviure. Només tenim testimonis de paper i fets.
“Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7:20). A partir dels seus fruits, dels seus fets i de les notícies que n’hem trobat, els escriuré un retrat literari. Abans de començar haig de dir que tinc la certesa que, en algun moment, hauré de tirar de ficció. Que no vol dir inventar, sinó, simplement, fer hipòtesi amb alta probabilitat de certitud. Una ficció coherent i sense perdre de vista la versemblança. Es tracta de no manufacturar unes vides llegendàries i desenfocades. Procurarem escriure unes semblances rigoroses, ben perfilades, on es respiri l’atmosfera del seu temps i es percebi la pulsió humana dels seus protagonistes.
Entre la fe de baptisme de Joan Nonell i Mas i el document del seu ingrés al seminari –any 1860– no disposem de cap mena de comprovant del seu pas per la terra. Tota la seva infantesa és un erm. Ni una sola notícia dels seus primers quinze anys, d’aquest període cabdal en què omplim els fonaments de la vida adulta. “La infantesa és la pàtria dels homes”, va escriure Rilke. Una frase rodona, ben trobada i amb molta substància. Fins on sigui possible i enraonat, anem a reconstruir-la.
Pel bressol on van acotxar-lo, ja hi havia passat Francesca –probablement hi va morir– i Jacinta. Quan ell va arribar als tres anys, va acollir a Jaume. Amb posterioritat, l’heretarien Esteve, Maria, Concepció i Paula. Aquest va ser el seu paisatge familiar infantil: convivència amb una germana gran i cinc de petits, dos dels quals eren nois i força acostats en el temps. Probablement els seus companys de jocs pels carrers d’una vila tranquil·la. També caldria demanar-se per la seva escolarització.
En el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España. Tomo II. Madrid 1845, a l’entrada Argentona, s’hi pot llegir que a la vila hi havia “una escuela de primera educación a la que concurren 54 alumnos y es dirigida por un maestro que disfruta la dotación de 1.600 reales pagados por el ayuntamiento y 1 real con que contribuyen mensualment los niños que solo leen y 2 reales los que escriben”.Si es fan números, veurem que un càlcul ponderat, fixa el sou anual del mestre en 2.552 rals.Per acabar d’il·lustrar el panorama dels ensenyants, considerem que un obrer –casat i sense fills– de l’època, necessitava com a mínim 3.071 rals a l’any per sobreviure. Les dades són de la Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856,d’Ildefons Cerdà. Es pot fer la consideració que a Argentona, probablement, la vida era més barata a la capital, però vaja, estem instal·lats en un període en el qual subsistir amb un sou de mestre era un prodigi de funambulisme. Tots tenim al cap la frase del “passar més gana que un mestre d’escola”. Es devia encunyar en aquella època.
L’any 1857, tal com ja hem explicat, la vila havia crescut i, a més a més, s’havia promulgat la Llei Moyano. En el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España de l’anualitat, se’ns diu: “Hay en este pueblo tres escuelas de enseñanza elemental, dos de estas, una de niños y una de niñas, son sostenidas por el Municipio y la otra corre a cargo de las Hermanas Terciarias de San Francisco de Asís. En la primera asisten unos 110 niños y en la segunda 60 niñas y en la tercera 80 niñas”.
El temps escolar dels germans Nonell l’hem de situar entre aquestes dues notícies. No es aventurat dir que la seva escolarització degué ser més aviat precària.
La família se n’havia anat a Mataró entre 1854 i 1858. En Joan tenia entre tretze i disset anys. En Jaume, entre deu i catorze. L’Esteve, entre vuit i dotze. Podríem pensar que en Joan ja era un jove espardenyer o sabater, que en Jaume havia acabat l’aprenentatge i que l’Esteve estava a punt d’iniciar-lo i, de moment, escombrava el taller. El negoci familiar hauria pres volada, ja hi havia més mans que hi treballaven i podien donar l’abast a un contingent més gran de feina. En aquests moments però, i malgrat haver-se traslladat a la recerca de més possibilitats de negoci, alimentar nou persones, no devia ser bufar i fer ampolles. Fem números: en el supòsit d’àpats de plat únic, se n’havien d’omplir divuit cada dia, que són cent vint-i-sis per setmana, cinc-cents quaranta cada mes. Déu n’hi do! I això sense comptar els esmorzars i els berenars. Del ressopó, creiem que no val la pena ni parlar-ne. Afegim-hi el vestir, el netejar, l’escalfar-se a l’hivern i altres operacions menors però consubstancials al que en diem “portar una casa”. Tot plegat sense considerar que potser hi havia altres estadants: avis materns o paterns, per exemple. Una empresa titànica. L’estampa quotidiana del dia a dia, havia de ser tota una epopeia.
Cada 27 de juliol, l’església en general i la ciutat de Mataró en particular celebren la festivitat de Santa Juliana d’Iluro i Santa Semproniana d’Iluro. Popularment, “les Santes”.
El 27 de juliol de l’any 1848, a la basílica de Santa Maria, s’havia estrenat la Missa de Glòria o Missa de les Santes, una peça escrita ex professo pel religiós mataroní mossèn Manuel Blanch i Puig. D’aleshores ençà s’ha interpretat anualment, excepte el trienni 1903-1906, per ordre directa del papa Pius X –la considerava inapropiada per a exhibir-la tant de manera instrumental com orfeònica–, el 1909, en coincidir amb la Setmana Tràgica, i entre el 1936 i 1938 per la Guerra Civil.
El dimarts 27 de juliol de l’any 1858, part de la família Nonell i Mas van fer cap a la basílica de Santa María. Hi van anar en dejú, perquè volien combregar. Per primer cop a la seva vida –Salvador, Quitèria, Jacinta (suposant que no fos en algun convent o que ja s’hagués casat), Joan, Jaume i Esteve– van assistir a un ofici de tanta parafernàlia. El tres futurs sacerdots, van sentir-se engolits per la posta en escena d’un ritual de la Santa Missa carregat de fast i aparell mundà. Una orquestra en tota regla: corda, vent fusta, vent metall, quatre veus solistes i un cor nombrosíssim. Una exhibició omnipotent de l’església catòlica, apostòlica i romana. A Joan, tot i que en principi el va impressionar, a mesura que la cerimònia avançava, li creixia la sensació de divorci entre l’essència genuïna de l’acte litúrgic i la pompositat que l’embolicava. A partir del Credo, la seva angoixa es va anar accentuant i quan es va arribar a l’Agnus Dei, els cants i les músiques ja li semblaven frívols i allunyats de la transcendència de l’ofici religiós que s’estava celebrant. Acabava de néixer la seva dèria pel ritual, per dotar cada instant sacre d’una posta en escena coherent i que el dotés d’un relleu adequat, just i amb mesura. Una concordança equilibrada entre el simbolisme de l’acte i la seva representació davant dels fidels. Un simbolisme litúrgic autèntic, de fervor equànime i que no perdés mai de vista ni el rigor, ni l’austeritat.
Amb penes i treballs, arribem a 1859. Un any decisiu a la vida de dos dels tres futurs eclesiàstics.
Aquí es podria fer un relat melós, com els de Vidas ejemplares aquells còmics de l’editorial Novaro (Mèxic). Unes apologies que feien feredat i que tenien una sèrie de llocs comuns: el dit de Déu assenyala el camí; la Divina Providència sempre intervé en moments d’atzucacs, i altres tòpics destinats a refermar la tesi de la predestinació. N’hi ha d’altres de menor transcendència i ara seria el moment d’utilitzar-los. Parlem de la crida del Senyor; d’un foc dintre teu que et desassossega; d’un somni recurrent; d’un senyal inequívoc que evidencia la teva predisposició a vestir els hàbits; d’una veu imperceptible per tothom menys per tu i, fins i tot, d’una aparició entre onírica i mística.
L’any 1859, Joan i Jaume van abandonar la casa dels pares. Costa de creure que, a l’uníson, haguessin percebut –com a mínim– un dels senyals del cel que acabem d’escriure i que s’haguessin plantat a les portes del seminari. El cronista de Jorba ho atribueix “a la firme educación cristiana que todos ellos recibieron”.Però sis eclesiàstics en una mateixa generació suposa un fervor religiós de gran temperatura únicament superat pels set germans Macabeus. Costa molt de creure, però aquí és on intervindria el tòpic dels tòpics, “els designis del Senyor són inescrutables”. Una sentència que ho justifica tot i, en conseqüència, elimina qualsevol dubte.
Oblidem-nos de les Vidas Ejemplares i de qualsevol lectura encomiàstica i dels seus llocs comuns. Toquem de peus a terra.
El seminari o el convent, significaven una possibilitat de tirar endavant la vida pròpia i, per extensió, la de tota la família. Era el que avui, en termes comercials, en diríem un win-win. Els i les qui prengueren els ordes, guanyaren seguretat, sortiren de la misèria (diguem-ho clar), pogueren tenir un projecte de vida propi i, a la llarga, qui sap si una missió altruista prou gratificant o, simplement, un ofici de prestigi, i poder conèixer, ensenyar, viatjar, veure món.
Ara, a cap dels tres religiosos de la nissaga Nonell i Mas, se’ls pot negar –tal com s’anirà veient– intel·ligència, perseverança, capacitat de treball i un punt d’abnegació.
