per Guillem Vila Ribas
“Una nova etapa comença entre llençols estesos mullats de matinada; les caloroses i radiants vacances donen pas a una rutina de dies grisos entre clarianes”.
Les gotes d’una pluja anunciada es precipitaven sobre les flors de pedra d’aquella ciutat que ara he arribat a considerar casa.
L’aigua, amb la seva intensitat i puresa innegables, netejava els carrers i avingudes de la contaminació d’un estiu assolat per viatgers volàtils i locals invisibles. Una nova etapa comença entre llençols estesos mullats de matinada; les caloroses i radiants vacances donen pas a una rutina de dies grisos entre clarianes.
Que amb la pluja d’aquests dies reneixin les plantes seques i els cors dels quals en el caos de Calígula en troben només horrors i enyoren l’estabilitat dels dies normals. I és què, certament, el setembre ha arribat com una tempesta en un poble del Maresme, escombrant cotxes mal col·locats, restaurants enmig de les rieres o persones que es creuen herois.
Les muntanyes, rius i llacs que fa pocs dies emmarcaven la meva serenor, perdut pel PirineusAragonès, sent responsable de més d’una dotzena de joves, s’han desdibuixat i de les seves runes Gustave Courbet hi ha pintat un quadre d’estil realista amb el gris del cel, el ciment de les parets de l’oficina i jo, com si fos un picador de pedra, sent esclau d’un ratolí de plàstic seguint les seves directrius en una pantalla de plasma.
Amb tot això no vull expressar cap malestar sobre la meva feina, ans al contrari, però sí que hi expresso el xoc frontal cap al canvi de perspectiva que suposa tornar a la rutina, una nova quotidianitat. I així és com comença un setembre ben normal, un dilluns ben normal com a jove, iniciant el curs laboral en una feina indefinida, del que vull fer, no gaire precària i, el més important, amb motivació i ganes. No obstant això, he dit ben normal? Doncs res més lluny de la realitat, mai havia sabut del cert a hores d’ara del que treballaria a un any vista, tenint clar que el que vull fer, essent una feina que m’agrada i que no només serveix per poder-me pagar el sou.
És aquí on trobo les insòlites clarianes entre dies de pluja que et donen esperances que el sol finalment sortirà i que encara queda molt camí per recórrer, però que les passes que dones són les correctes. Que de l’antropologia també s’hi pot viure.
I així acabo aquest article que comparteixo amb en-llaç d’un nou curs amb gust del raïm de Cap d’Any, el qual es presenta ben diferent de l’anterior. Encara que, realment, fa molts anys que estic vivint canvis que m’estan fent créixer cap a llocs desconeguts. Un conjunt de decisions preses i decisions no preses que m’han portat fins on soc ara, amb el primer aniversari de la meva arribada a la ciutat comtal el mes que ve i un futur de decisions que encara no he pres que s’aproxima a marxes forçades.
Serà la meva resiliència i els meus jos encapsulats en la meva experiència els que em guiaran com a aquesta carretera asfaltada en la incerta vall del temps i els dubtes.
Guillem Vila Ribas és l’editor de la revista Dèria i comparteix amb el nostre digital els articles que també publica al seu digital.
