Elogi al veïnat

per Montse Rodó

El carrer d’Angel Guimerà és, de llarg, el més singular d’Argentona.  En el tram entre el carrer Industria  i  el  General Llauder s’hi respira un aire com d’abans, que no  només té a veure amb l’estat deplorable  de la calçada, amb els manyocs de fils elèctrics que pengen  de les façanes o que travessen el carrer de banda a banda, o amb  les voravies malmeses i estretes. El que fa especial aquest tram del carrer d’Àngel Guimerà és el dinamisme  del  veïnat.  

Si es té en compte que fa poc més de quinze anys que hi visc, es pot pensar que no em pertoca  fer un elogi dels veïns de tota la vida; però  fa temps que convisc amb un autèntic pota negra argentoní i vull creure que  això ja me’n dona la llicència.  

Sóc i he viscut bona part de la meva vida a Terrassa, una ciutat industrial i carregada d’història, que com moltes altres  ciutats catalanes, va créixer ràpid i malament amb l’arribada de la primera immigració, que es feia les cases on i com podia, sense cap control ni cap mena d’infraestructura ni ajudes. La casa on jo vaig néixer era al carrer Arquímedes, un carrer  llarg i paral·lel a la Rambla d’Egara del barri de ca n’Aurell, situat entre el centre històric i la Maurina, un dels barris nous. Recordo els capvespres d’estiu de molt petita, quan la calor afluixava i els avis treien les cadires al carrer per prendre la fresca i fer petar la xerrada amb els veïns, mentre la canalla jugàvem al mig de la calçada  sense patir pels cotxes; de tant en tant  se’n  sentia pujar un des de lluny, llavors  aturàvem el joc per veure’l   passar i jugàvem a endevinar de quina marca i model seria. Per Corpus fèiem una estora de flors llarguíssima, amb molt de color  groc  de ginesta, que havíem anat  a recollir en furgonetes a les Martines o al Pla de Bon Aire. Ara, si vols anar de cap a cap del carrer Arquímedes has d’estar a l’aguait de tres semàfors.

La nit del 25 de setembre del 1962 el Vallés Occidental va patir una terrible riuada que va arrossegar-ho tot al seu pas. Hi van morir entre sis-centes i mil persones. El número imprecís dona una idea del descontrol urbanístic i censal que hi havia aleshores. Terrassa  va ser una de les ciutats més perjudicades. La devastació va afectar sobretot les cases construïdes amb pocs mitjans, a prop de la riera de la Maurina, que es va desbordar, però també  La Rambla d’Egara que és la riera natural que baixa del massís de Sant Llorenç del Munt. Al meu carrer hi van morir algunes veïnes que tornaven de treballar a la fàbrica  i l’aigua se les va emportar.   La riada va deixar una ferida profunda i una capa de llot sec que va tardar molt a marxar. Va quedar el trauma i la tristesa que va transformar l’ànima de la ciutat. També es van acabar els capvespres de finals d’estiu al carrer.

Deu ser per l’enyorança que celebro viure al carrer d’Angel Guimerà. Hi ha veïns que hi han nascut i encara hi viuen; hi ha nissagues que mantenen un  caliu familiar que  s’encomana també als nous veïns. Alguna cosa hi té a veure que per la festa de la flor es fa l’estora més llarga  amb l’ajuda de tothom qui hi vol participar. I també és un goig coincidir els capvespres d’estiu amb un grupet de veïnes que planten les cadires a la vorera i saluden afectuoses i una mica sornegueres quan passes pel seu davant.

Però aquest 2024 el carrer està de dol . Ens han deixat el Jaume Lladó i la Carme Famadas, dos habituals de les tertúlies al carrer. Trobo a faltar el somriure amable del Jaume i el seu bon dia o bona nit quan ens creuàvem. I enyoro Ia Carme i em sap greu  haver conegut la seva brillant història massa tard. Era tan humil i discreta que només en parlava de passada, com si no tingués més importància.  Des del pati del darrera la veia com estenia, el dia que feia la bugada, els seus polos de colors, arrenglerats l’un al costat de l’altre, ordenats i discrets, com era ella.

Al seu estenedor ara s’hi aturen de tant en tant les orenetes i els pardals.