Entre opinions i reflexions

per Marcos Castells y Gimenez

Fa un temps, se’m va exposar quina era la diferència entre una opinió i una reflexió. No recordo si me la va exposar un professor, un amic, o un familiar. Potser se’m va aparèixer a un somni… Sí. Probablement, se’m va aparèixer a un somni. La majoria d’aspectes que defenso a capa i espasa solen venir d’un lloc que no sé ben bé on es troba. Sigmund Freud diria que m’és definit pel subconscient. Què és, però, el subconscient? El mateix autor mencionat ens diu que és allò que es troba sota la consciència. Què és, però, la consciència? Què carai significa que una cosa es troba a sota d’aquesta? Totes aquestes teories de la psicoanàlisi sempre m’han semblat una manera fàcil, interessant i divertida d’amagar allò que ens tira enrere. Quedaria molt estrany dir que una cosa simplement ens l’hem inventat. Ara bé, si diem que la cosa que ens hem inventat ha estat donada pel subconscient, aleshores sona tot molt més seriós. Salvador Dalí va ser un mestre d’aquesta tècnica d’inventar-se coses divertides dient que són producte del seu subconscient, i d’aquesta forma era pres molt seriosament. Ell reia quan es feia tal cosa.

Bé, aquest text té a veure sobre un concepte que m’he inventat, i no penso donar arguments pseudocientífics per tal de defensar-lo. Abans de res, caldria diferenciar l’opinió de la reflexió. He de preparar al lector per a quan llegeixi una possible falsedat!

Es podria dir que una opinió és una sentència. És a dir, que quan opinem sobre algun aspecte -sigui polític, econòmic o social-, el que estem fent realment és un dictamen personal del tema en qüestió. Un exemple d’un opinador és un noi que em vaig trobar a l’Estació de Girona, mentre esperava a un amic per anar a fer unes copes de vi i un menú a Amer.

Em trobava allà, sota el sol, que em cremava el cap. Estava a trenta graus, llegint-me La senda del perdedor de l’autor germano-nord-americà Charles Bukowski. S’ha de dir que no em vaig poder centrar gaire. Primer, pel sol i la calor. Segon, pels crits i les discussions de les persones que hi passaven -sempre m’ha sorprès com és de conflictiva l’Estació de Girona-. Vaig tancar el llibre i em vaig encendre una cigarreta de la marca Camel, esperant pacientment que el meu amic -que es diu Sergi- arribés. Llavors va passar; va arribar l’opinador. Com no tenia res més a fer, i la veu d’en Bukowski estava sent amagada pels crits i el foc que queia del cel, vaig posar-me a escoltar. El noi anava amb xancletes, uns pantalons de l’NBA, i una samarreta de tirants blanca tacada d’oli i amb forats. Va seure al banc que es trobava al costat del meu. En aquell moment no li vaig prestar gaire atenció, però llavors va arribar un amic seu. Aquest anava amb uns texans curts i també una samarreta de tirants.

-Tete -va dir el segon.

-Ep -va contestar.

Parlaven cridant, cosa que, normalment, em molesta. Però aquest cop no podia deixar d’escoltar. El que fa l’avorriment… Van parlar sobre banalitats al principi. L’opinador parlava sobre la seva feina a no sé quin magatzem de Caldes de Malavella; l’altre escoltava. Després d’una estona en què només parlava l’opinador, el seu company va dir una cosa semblant a la següent:

-¿Sabes qué?

-Qué.

-Me atracaron el otro día.

-¿En serio?

-Sí.

I aquí sorgeix l’opinió. L’opinador es va aixecar, com disposat a trencar el món, i va exclamar al seu amic:

-Te diré una cosa. Los moros son así. Da igual cuántos conozcas, nunca te podrás fiar de ninguno.

Vaig riure; no era el primer cop que sentia un discurs d’aquest tipus. Però va seguir parlant. I jo vaig seguir escoltant.

-Con que haya uno malo, deberíamos echarlos a todos.

-Tío, no sé… -deia l’amic, mirant al seu voltant.

-Los moros deberían estar controlados. Son salvajes. No he conocido ni uno de bueno.

Aquest, estimat lector o lectora, és l’exemple paradigmàtic del que es coneix com a opinió. Ara bé, no totes les opinions són tan divertides i preocupants com l’exposada. Si obrim qualsevol diari, diguem, La Vanguardia, podrem trobar moltíssims articles de gent que està opinant sobre alguna cosa. Si agafo el número d’avui -mentre escric això, el disset d’agost del 2024- del mencionat diari, em trobo amb una periodista que es diu María José Casolà. L’article es diu És màgia. A l’article -d’un total de nou línies-, l’autora opina que la fugida de Carles Puigdemont és màgia, i diu -de broma, intueixo-, que és fruit dels trucs del Mago Pop. Bé, els dos casos són opinions, més enllà de la idea política que es pretengui defensar amb elles.

En què es diferencia, llavors, l’opinió de la reflexió? Bé, com he dit, l’opinador dicta una sentència. Com diria Heidegger, no es mou en l’acte de pensar, sinó que exclama allò que pensa, sense donar-li gaires voltes i sense estar obert a altres interpretacions; ni tan sols s’inventa alguna cosa per tal de justificar-se. Tampoc és necessari, ja que l’opinió tanca la porta a futurs pensaments. Què s’ha de respondre a un «los moros son salvajes»? Ni puc ni tinc ganes de fer-ho. La reflexió, en canvi, és l’expressió de la consciència d’una persona qualsevol mitjançant la paraula. Quan s’escolta una reflexió, et donen ganes de seguir pensant el pensament exposat. Si hi ha algun lector que estigui interessat a escoltar reflexions, pot mirar entrevistes a filòsofs, com Heidegger, Sartre o Escohotado – entre molts altres – o periodistes com Hunter S. Thompson, Tom Wolfe o fins i tot l’Arturo Pérez-Reverte, i animo a tots a continuar el pensament primari d’aquests. Les opinions fonamentades no existeixen. Si és una opinió, no està fonamentada; si està fonamentada, no és una opinió. Si escoltem a l’Antonio Escohotado al programa Negro sobre blanco d’en Fernando Sánchez-Dragó parlant sobre l’educació, no estem escoltant pas una opinió, sinó que estem escoltant el fruit de moltíssims pensaments que han estat repensats i qüestionats per qui l’exposa. En definitiva, una opinió provoca la resposta «bé, aquesta és la teva opinió, no entraré en discussió»; en canvi, quan escoltem una reflexió, el que pensem és «què interessant, pensaré sobre el que estàs dient», i així es deixa la porta oberta a la Filosofia, la Psicologia -si es vol-, la Història o fins i tot a les ciències socials.

Ara bé, a qui l’importa realment la diferència entre l’opinió i la reflexió? Una opinió pot ser veritat? Sembla evident que no. Una reflexió és veritat? Què significa que una cosa sigui veritat? La Veritat és, realment, alguna cosa? Es pot pensar que la Veritat és allò que es correspon amb la realitat. Podem     dir «el gos està sota la taula», i si el gos es troba sota la taula, aleshores haurem dit una veritat. És possible extrapolar aquest fet als afers que solen importar? Sí, el gos està sota la taula, però resultaria absurd mentir sobre això. Com més importància l’intentem donar a la Veritat, i més l’intentem extrapolar, més ens adonem del fet que aquesta probablement no existeix. I si existeix, serveix només en casos com el del gos.

Diem que els dictadors que van governar Europa a principis i mitjans del segle XX -alguns durant més temps- són dolents, i això ho considerem veritat. Dolents en quin sentit? I si es defensa l’altre bàndol: bons en quin sentit? Els americans són bons perquè van ajudar a eliminar els dolents, però alhora sóndolents perquè són molt capitalistes i molts racistes. Però no era que ells havien acabat amb els dolents?

La conclusió que trec d’aquest relativisme moral i d’aquest escepticisme epistemològic és que la veritat, la mentida, el bé i el mal no són termes que es puguin demostrar. Si s’intenta és perquè o bé ets un cientifista i et tires pedres a la teva teulada o bé perquè no t’has adonat que els mateixos arguments que utilitzes per justificar la teva idea també poden ser utilitzats a la inversa per tal de justificar el contrari. Tot depèn de la perspectiva des de la qual es miri. Què et diferencia, estimat lector o lectora, d’un feixista totalitari? L’ideal que pretenguis seguir. Tots dos són bons, només depèn d’amb quins ulls te’ls miris! Ara bé, si algú considera que posseeix la Veritat Absoluta, aleshores jo recomano imposar-la. Si tens la suficient força i ímpetu per imposar el que consideres que és correcte, aleshores fes-ho. Quan imposes alguna cosa, aquella cosa deixa de ser una imposició i es converteix en una creença. Quan creus en alguna cosa, és perquè algú te l’ha imposat. Les opinions i les reflexions dels humans han estat imposades per algú altre, i la tasca és aleshores imposar-la tu també per tal de creure que posseeixes La Veritat. Qui va ser llavors el primer a imposar alguna cosa? Si algú em convenç d’algú, aleshores m’ho creuré.

Ara bé, si algun lector o lectora considera que aquesta perspectiva dialèctica no és prou convincent, llavors recomano el deliri categòric. El deliri categòric consisteix a racionalitzar al màxim tot allò que interessi al pensament d’un mateix. Si penses que la política està podrida, però saps que no pots justificar aquest pensament, i si ho fas estaràs o bé reflexionant o bé donant una opinió, el que s’ha de fer és inventar-se tota una justificació per aquesta afirmació. No has d’autoenganyar-te, sinó que has de creure en allò que t’inventes. I aleshores imposar-lo -o convèncer, que és bàsicament el mateix-. La justificació pot venir d’un somni, d’una ampolla de vi o d’un pensament intrusiu, però és la teva tasca la de convertir aquest deliri en una cosa categòrica. I així és com funciona la meravellosa Història de les Idees.