per Maria Sanplà
O de l’obra com a terme general que reflecteix totes i cadascuna de les vegades en què ens hem vist reflectides en algun personatge. I, encara més gratificant, quan la nostra obra ha servit de mirall als lectors per poder-s’hi identificar. He viscut i visc els dos vessants del mirall. Com a escriptora he rebut amb gratitud les identificacions de lectores i lectors cap a alguns dels meus personatges. He sentit l’emoció d’haver arribat a tocar ben endins lectors que no conec i que en canvi, em diuen haver entès aspectes o persones de la seva vida que fins llavors no entenien. Que les paraules emprades en l’obra són aquelles que haurien volgut emprar en el seu cas particular amb aquella persona, o els ha servit per entendre-la. Potser de tot el procés que comporta la publicació d’un llibre aquest és el que més m’agrada. Per a mi, l’obra, la novel·la és un intent d’exploració de l’existència, amb tota la seva complexitat. Potser és per això que no sé escriure llibres fàcils. I també, perquè tal i com deia Kundera, la novel·la pot dir allò que tan sols la novel·la pot dir, i això és rebel·lió, bellesa i complexitat. Les persones som complexes i les obres que d’alguna manera ens identifiquen ens ajuden a viure.
Avui després d’haver sentit aquestes gratituds soc jo qui em sento identificada. Que si ho hagués pogut escriure ho hauria fet d’aquesta manera. Fa un any vaig perdre en Joan, després d’una llarga i cruel malaltia. Com també es va emportar les meves paraules. La seva mort va avortar la novel·la que estava escrivint just abans del malson. Gairebé tres anys sense moure una coma. En una obra, on curiosament, la mort hi és força present, una obra que em vaig estimar des del primer minut que vaig començar a escriure-la. Ara, tres anys després, em pregunto si no era un presagi. I m’aturo. En un silenci blanc i dens. Molts dies, massa dies en el buit. La setmana passada vaig decidir que potser podia continuar, que m’ho devia, que potser li devia. I va ser llavors quan em vaig trobar amb el llibre de la Siri Hustvedt Històries de fantasmes, si hagués pogut hauria escrit un llibre així, sense dramatisme, lúcid i tendre. M’hi vaig identificar des del primer moment i sobretot i aquí ja acabo, en un aspecte en particular. En la meva novel·la a la Katrina se li mor el marit i decideix eliminar la lletra “i” de la seva vida, per allò que mai més hi serà, això l’obliga a buscar paraules que no tinguin aquesta vocal alhora que la fa un personatge entranyable, sobretot quan intenta mantenir converses. Siri Hustvedt en un moment de l’obra també parla de la pèrdua de la lletra “i”, i el que representa. Potser només és una casualitat o una causalitat, ja us podeu imaginar que ni ella ni jo en sabíem res de les respectives obres. Potser perquè la literatura entre altres coses també és això una sincronia, a vegades màgica, que porta cap a una identificació.
