per Marc Cánovas
Un muntatge de L’Òpera de tres rals, de Bertolt Brecht amb música de Kurt Weill, commemora el cinquantenari del Festival Grec i del Teatre Lliure. Es va presentar al Festival Grec i es manté en escena al Lliure fins al 12 d’octubre. La direcció escènica correspon a Marta Pazos, Dani Espasa s’encarrega de la direcció musical, la coreografia és de Mabel Olea i, la traducció al català, de Marc Rosich.
L’obra fa una sàtira del capitalisme i la societat burgesa, identificant els mètodes dels negocis legals amb els de la delinqüència. És famosa, en aquest sentit, la frase que conté el llibret sobre si és un delicte més greu assaltar un banc o fundar-lo.
L’Òpera de tres rals és de l’any 1928 i queda, per tant, situada de ple en el període històric de la República de Weimar, entre 1918 i 1933. El nom prové de la ciutat on es va reunir l’assemblea constituent i es va proclamar la Constitució democràtica que va regir Alemanya fins a la presa del poder pels nacionalsocialistes, amb Hitler al capdavant (tot i que formalment la Constitució va continuar vigent fins a l’any 1945).
Va ser una època de molta tensió política, crisis econòmiques i problemes socials, però també d’una gran creativitat artística. De fet, l’interès per interpretar des de la ficció la intensitat d’aquests anys la trobem ja en obres d’aquell moment, i també posteriors.
Al començament de la República de Weimar, les pel·lícules expressionistes com El gabinet del doctor Caligari, de Robert Wiene, o Nosferatu, de Murnau, de 1920 i 1922, respectivament, reflecteixen les angoixes de la societat alemanya de la postguerra. Per la seva part, la novel·la Berlín Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, de 1929, mostra els baixos fons de la capital.
Particular interès ha rebut l’anàlisi del creixement i triomf del nazisme. Podem destacar Terror i misèria del Tercer Reich, del mateix Brecht (ja exiliat) amb Margarete Steffin (1935-38) o la novel·la Adeu a Berlín, de Christopher Isherwood, de 1939. Aquesta obra va inspirar el musical Cabaret, de 1966, i la pel·lícula de 1972 amb el mateix nom, de Bob Fosse.
En aquesta mirada a la República de Weimar esmentarem també L’ou de la serp (1977), d’Ingmar Bergman, i finalment, la magnífica sèrie Babylon Berlin (2017-2026), que ofereix una perspectiva estètica i angoixosa alhora d’aquests anys que, d’alguna manera, troben ressonàncies en alguns esdeveniments de l’actualitat.
Val la pena tenir present l’època de Weimar i retornar a totes aquestes obres. Potser no aconseguirem evitar que la història es repeteixi, però, si més no, haurem gaudit de l’experiència.
També us pot interessar:
- Pàgina web del Teatre Lliure .
- Informació de la República de Weimar a la Wikipèdia.
- Article d’Emma Zafon al digital Catorze Weimar Catalunya .
- Qui és Bertolt Brecht?
Imatge entrada propietat de grecfestivalbcn
