per Maribel Gómez
Fitxa tècnica:
Durada:88min
Direcció: Akira Kurosawa
Repartiment: Toshiro Mifune, Machiko Kyo, Masayuki Mori, Takashi Shimura, Minoru Chiaki
Any de producció: 1950 – Japó
Japó, seble XII. Kioto, sota la porta de l’enderrocat temple de Rashomon, s’hi refugien de la pluja un llenyataire, un sacerdot budista i un peregrí. Tots tres discuteixen sobre el judici a un bandit, acusat d’haver mort un samurai i d’haver violat la seva dona. Els detalls del crim són narrats des del punt de vista del bandit, de la dona, del samurai, amb l’ajuda d’un mèdium, i del llenyataire, únic testimoni dels fets. L’any 1951, va ser la primera vegada que, a la secció oficial del Festival de cinema de Venècia, hi competia una pel·lícula que no era ni europea ni nord-americana. La pel·lícula va consagrar el seu director de manera gairebé automàtica i va acabar guanyant el Lleó d’Or. El cinema japonès es mostrava de forma directa davant el focus d’atenció dels cinèfils del vell continent, i ‘Rashomon’ es va convertir en tota una fita cinematogràfica. Akira Kurosawa és des d’aleshores un dels emblemes del cinema japonès clàssic, i es situa en un podi ocupat també per Kenji Mizoguchi, Yasujiro Ozu o Mikio Naruse. Gràcies al reconeixement del director nipó, el cànon crític es va veure forçat a despertar-se i ampliar la seva mirada a cinematografies diferents a la nord-americana, la francesa o la italiana, fet que va dur a incloure dins de les jerarquies del setè art altres mirades, fins ara, desconegudes per Occident. ‘Rashomon’ qüestionava, alhora, el cinema històric com a representació del present, l’expressió del patetisme descarnat de la humanitat després de la Segona Guerra Mundial o la veritat com a pressupost relatiu i voluble als designis de cada individu. La proposta de Kurosawa, inspirada en un conte de Ryounosuke Akutagawa, donava veu a quatre personatges diferents que narren com a suposats testimonis de l’assassinat d’un samurai durant el segle XII. Des d’aquesta premissa, la pel·lícula desenvolupava la versió de cadascun dels implicats -incloent-hi la del mateix assassinat- per fer un treball portentós sobre el punt de vista. Mitjançant un particular ús del flashback es manifesta la brillantor narrativa de la pel·lícula i és que aquesta eina és fonamental i gairebé fundacional de ‘Rashomon’ en exterioritzar la mateixa premissa relativista de la pròpia història, ja que els flashbacks són, alhora, reals i falsos, contradictoris entre si. Mentre ‘Rashomon’ voreja contínuament la línia entre la veritat i la mentida, el conflicte avança amb la resolució com a meta mai assolida. I és ja en el seu desenllaç quan la pel·lícula es configura com una terrible imatge de la Segona Guerra Mundial, en què no hi ha veritat possible, només culpables.
