per Vicenç Franco
Javier Melero (Barcelona, 1958) és un advocat penalista català molt conegut. Llicenciat en Història i en Dret per la Universitat de Barcelona, ha estat professor durant molts anys en la Universitat Pompeu Fabra i soci de despatxos d’advocats que operen a escala mundial. Al llarg de la seva carrera ha treballat d’advocat de Javier de la Rosa, d’Oriol Pujol, del Cas Palau i d’Artur Mas pel judici del 9-N. També va defensar als consellers Joaquim Forn i Meritxell Borràs en el judici al procés, i als membres del PDeCAT de la mesa del Parlament, Ramona Barrufet, Lluís Corominas i Lluís Guinó. Col·labora habitualment amb diversos mitjans de comunicació, com La Vanguardia, Cultures, Rockdelux, Rac1, RTVE i TV3.
Fruit de la seva experiència personal en el judici del procés és El encargo. Un abogado en el juicio del procés (Ariel, 2019) i com a advocat de Convergència, Cambalache. Un abogado en la España de Pujol (Ariel, 2021). Melero diu, irònicament, que sempre ha estat escriptor, però que tota la seva vida havia escrit només per a tres persones: els membres del tribunal. Es va iniciar a la ficció (en cursiva perquè també hi aboca la seva llarga experiència professional) amb Frágil virtud (Ariel, 2023), on ja trobem el protagonista de Crímenes decentes, l’advocat Ginés Rovira.
Crímenes decentes (Tusquets Editores, 2026) ha estat la meva gran lectura d’aquest estiu, una novel·la amb una estructura molt ben construïda, una llengua clara, uns diàlegs precisos i tot recorregut per una intel·ligent ironia. La narració s’inicia amb el judici per agressió sexual a Jou, “un destacado activista en políticas de igualdad de género e invitado habitual de los foros feministas más drásticos” (abusaré avui de les cites textuals, perquè la millor explicació està en la mateixa prosa de Javier Melero). A qui estigui més o menys informat potser –només potser– li recordarà l’escàndol d’un catedràtic de la UB que va esclatar l’any passat. La referència a casos judicialitzats que podríem identificar és una constant de la novel·la, com els que l’advocada Viu ha estat acusació i, sobretot, el que li explica al protagonista el personatge més fastigós de la novel·la, el periodista Costa: el “del naviero que cayó por un sendero del Pirineo mientras paseaba con su hija no tiene desperdicio. ¿Sabías que la chica había hecho fotos del lugar días antes del accidente?”
Quan el judici a Jou s’acaba, un assistent com a públic, s’acosta a Rovira: és Miquel Royán, un ric de veritat: “descendía de uno de aquellos linajes que consolidaron su riqueza en la Barcelona de la posguerra. Gente dura que pasó por el gobierno de Franco en Burgos antes de cambiar los correajes y la camisa azul por el terno democristiano y un palco en el Liceo”. Royán ha anat a estudiar com treballa Rovira perquè busca un bon advocat penalista: el seu únic fill, Aleix, és a la presó acusat (juntament amb Julia Jiménez) de l’assassinat d’un petit camell sud-americà després d’uns dies de “festa i drogues”.
Comença així el que ha estat definit com un thriller judicial, però a mi em recorda més a una novel·la negra; en algun moment em semblava llegir Vázquez Montalbán (tots som fills de les nostres lectures preferides) o Chandler. L’advocat i el detectiu són contractats pels més rics (per això la llarga cita sobre Royán), perquè són els que els poden pagar, i a ells serveixen: “Yo me debo a mi cliente“, diran alhora Rovira i Carvalho. La veritat és el motiu que mou al detectiu i a l’advocat: el primer busca una veritat ja existent que lliurarà al seu client perquè disposi d’ella com vulgui; el segon ha de crear una veritat que més afavoreixi al seu defensat.
La novel·la negra és (com aquesta) una crítica de la societat, perquè el detectiu (l’advocat) que serveix als rics en les seves recerques (en la seva defensa) ens mostra un altre món, el dels desfavorits (aquí, Julia Jiménez). Però advocat i detectiu en el fons menyspreen els seus amos, encara que la seva visió cínica i desencantada de la societat i la justícia no és una cuirassa prou dura perquè els moviments d’unes forces que no poden controlar els superin. No hi ha innocents a Crímenes decentes, només algunes víctimes (els més febles, naturalment) que aviat seran esborrades del món.
Res més començar la novel·la, Rovira ja ens mostra què és per a ell la Justícia: “El sistema judicial es poco más que una lotería y, como todas las loterías, barre a favor de la casa. Con esos mimbres se confecciona lo que los juristas, siempre modestos, llaman la “verdad procesal”, algo que puede parecerse a la verdad tanto como un trolebús a una gallina”. Quan va començar a treballar ja li va explicar Girbal, el seu mentor: “El abogado no viene a impartir justicia en la Tierra –menos aún en un país donde uno no puede defenderse a sí mismo–, sino a revestir de argumentos la versión de su cliente y procurar que salga bien librado, haya hecho lo que haya hecho (…), en este oficio la moral es un lujo y la conciencia un estorbo.”
Així, el recorregut vital de Rovira ens mostra, a més de la seva vida personal, el món judicial per dins. Sabrem que les relacions entre els advocats i els fiscals i els jutges són més estretes del que podíem pensar, i moltíssimes sentències es pacten. No pensem mai en la singularitat d’aquest món tan allunyat de les nostres vides, on habiten uns éssers humans que exteriorment no es diferencien d’altres éssers humans, però als quals els hem donat el poder de decidir sobre les nostres vides (gairebé sempre sense cap responsabilitat, recordo a Sandro Rosell) i sentenciar el que és veritat. Sí, sí: sentenciar el que és veritat. Ahí e ná!!
No cal recordar el cas d’algun jutge català i molt corrupte; el cas de Cabrera, el porten un jutge que és definit com “un psicópata santurrón” i un fiscal “demasiado ocupado amargando la vida a los presos desde su pedestal de virtud”. Hi ha jutges que estan més pendents del móvil que del judici o de les declaracions dels detinguts. Però també hi ha fiscals com Ortiz, encarregat del cas de Royán: un personatge que ens cau simpàtic, “un buen tipo”, “un moralista” que creu que no s’ha de tractar igual a qui ho ha tingut tot (Aleix) que a qui no ha tingut res (Julia). Afirmarà: “Los ricos tienen los mismo derechos que los pobres. Yo solo me aseguro que no tengan alguno más que no entraba en el lote.” Però també entén molt bé l’estructura jeràrquica del seu ofici. Més ambigu és el personatge de la jutge Lladó (“podría haber llenado el gulag ella sola. Reglamentarimente, eso sí”), una “rubia rotunda muy consciente del efecto de su volumen en el espacio (…) También era lista, y sabía moverse con los políticos, o con los jueces comprados por los políticos, que viene a ser más o menos lo mismo.” Les seves relacions amb Rovira no són gens cordials, i en algun moment freguen la humiliació. El capítol 26, la declaració d’Aleix i Julia davant la jutge, ens mostra molt bé com funciona aquest món de la Justícia .
Curiosament, Rovira viu a casa dels seus pares, un pis de l’Eixample on tot és d’una altra época: el temps s’ha detingut perquè tot està exactament com els seus pares el van deixar. Zoe, que acaba de conèixer a l’Amsterdam i es convertirà en la seva amant, li diu: “Va a ser como follar en una notaría”. Però la relació amb Zoe -una separada amb un gimnàs i problemes econòmics- només accentua l’ambigüitat del nostre personatge, que arriba també a la seva sexualitat: la cita amb Tarik, un cambrer de la terrassa del Majestic.
El soci de Rovira en el despatx és Vázquez; mantenen una relació que va més enllà de l’estrictament professional, però un càncer l’obliga a retirar-se a casa seva a Sabadell. El veritable amic de Rovira, l’únic en realitat, és Poch. Fill d’una família de xarcuters que es van enriquir amb el totxo, va deixar una bona feina en una important consultora per a muntar una llibreria. Personatge patètic i tràgic alhora, la literatura l’ha convertit en algú desubicat, perdut a la vida, i ja ni el sexe l’interessa; a més, ara és assetjat per Costa, potser el personatge més odiós i menyspreable de la novel·la, un suposat periodista que només serveix per a humiliar i per a destruir amb les seves columnes. En realitat, pel que cobra és per callar i si pagues, t’oblida; ara els seus objectius són Poch i el seu pare. Exasperat, Poch pensarà ja a matar-lo.
Rovira també té una relació que podríem qualificar d’amistosa amb Cabrera, encara que per aquest delinqüent cubà reciclat en majorista de flors és una relació de gratitut infinita: Rovira el va deslliurar de deu anys de presó i no li va cobrar res. Cabrera, amb el seu estricte codi d’honor i de la justícia (“Que se jodan los jueces. No saben nada de justicia. Ni de honor.”), és un exemple clar de criminal decent: “para la gente de mi oficio (…), salvo para psicópatas o viciosos, la violencia es la última opción”. Que el títol no és una paradoxa ho veiem quan Cabrera li explica el que van fer amb els violadors de la filla d’un dels seus empleats. Hi ha crims decents i criminals decents.
Dins la policia, el col·laborador de Rovira és Vendrell. Vendrell és el policia no modèlic (en una policia tampoc modèlica perquè està molt polititzada) sense ser un gran corrupte; per poques quantitats de diners, busca informació confidencial o adverteix sobre investigacions.
El món de Royán aporta també els seus personatges. El principal és el xofer de Royán, Oriol, un tipus enorme, altíssim i fortíssim: “Los músculos de los brazos se marcaban bajo la lana fría del traje y ningún sastre del mundo conseguiría ocultarlos: era un armario diseñado para moverse con soltura en ambientes delicados.” Expolicia, exmilitar de les forces especials, manté bones relacions amb alts càrrecs de la policia, càrrecs polítics col·locats per un dels seus importants clients. Però Royán diu que és molt més que el seu xofer i el seu cap de seguretat: “también se ocupa de mis gestiones personales”. Perquè Oriol no és una massa de músculs sense cervell: molt intel·ligent, pensa i actua.
Aleix Royán, sota la seva aparença fràgil, és tèrbol, egoista, manipulador, conscient del seu atractiu i del poder del seu pare. El seu primer advocat és Brufau, un advocat mercantil (“de moqueta”) de Royán; quan s’entrevista amb en Rovira l’avisa: “Ándate con cuidado con Royán. Es un buen cliente pero un hombre algo especial. Tiene un umbral de decepción muy bajo.” Un altre recurs per a defensar a Aleix són els informes de Mateu, un psiquiatra director de Nuevo Horizonte, al carrer Ganduixer, un lloc pels ionquis de la Bonanova.
L’altra acusada, la veritable víctima de la història, Julia Jiménez, de la Mina, una desgraciada filla d’una ionqui i mare d’una nena petita, només pot disposar de la defensa de Marín. Per a Rovira, Marín és “una mierda”, “un abogado capaz de hacer cosas que repugnarían a una rata” (però que també podia fer transferències modestes a desgraciats que no les hi havien demanat). Prepotent, ridícul i corrupte, serà també superat pels esdeveniments.
Barcelona també és una protagonista de la novel·la. Com a una guia turística, desfilaran per la novel·la espais emblemàtics com el bar del Palace o la terrassa del Majestic; cocteleries com el Tándem, Focacha o l’inevitable Dry Martini; bars i restaurants com Santornemi, Henry’s Bar, Farga, la taberna Amsterdam, l’imprescindible Botafumeiro o la més humil Bodega Sepúlveda. Una atenció especial mereixen els billars dels soterranis del Coliseum: “aún quedaba un tesoro escondido”. Aquests billars són el símbol d’una Barcelona desapareguda per sempre.
Perquè la visió de Melero és la d’una Barcelona pujada a una modernitat que, des de la designació com a Ciutat Olímpica, ha provocat un procés desintegrador de l’essència de la ciutat (però què és l’essència d’una ciutat?). Trobem la paradoxa que en un mateix carrer on els lloguers són prohibitius conviuen “las boutiques más lujosas del planeta y estos humildes proveedores al por menor (les botigues 24 hores) especializados en latas de sardinas, pan Bimbo y botellas de Fairy”. Trobem un Eixample tancat tots els matins de diumenge: “La causa suele ser deportiva (…) Algún capullo del Ayuntamiento lo organiza.” Trobem “las Ramblas, ese lugar que junto con aquel templo gaudiniano tan parecido a un merengue y el equipo de fútbol es lo único que conocen de la ciudad en el resto del planeta”. Trobem la Liebling, la imaginària llibreria de l’amic Poch al carrer del Vidre, al costat de la Plaça Real, “encajonada entre una carnicería halal y una tienda de camisetas con la cara de Pablo Escobar, sorprendentemente convertido en un icono barcelonés, al igual que los abridores fálicos”.
Les referències culturals (al cinema clàssic, a la literatura) són una constant en la novel·la, però cal destacar les musicals; Melero és un gran melòman (col·labora en Rockdeluxe, com ja hem dit) i ha posat banda sonora a la narració.
Som , doncs, davant una novel·la de lectura àgil, que ens atrapa, que veu el món des del cinisme i el desencant, amb tocs d’humor que ens fan somriure, però que el seu final ens deixa un regust una mica amarg a la boca. La bona literatura no està per deixar-nos un regust dolç a la boca. Si voleu una cosa dolça us compreu un xuixo.
Per cert, de Christopher Nolan parlaré un altre dia.
