per Mite Ferrer Fàbregas
La Casa dels Clàssics, institució sorgida de la col·lecció Bernat Metge, ha traduït de nou i editat El Quadre de Dorian Gray en la seva forma completa per primer cop en català, ja que l’obra ha patit múltiples operacions de censura.
En la seva lectura no podem deixar de banda el moment en què Wilde (1854-1900) la va escriure i on ho va fer. La data de la seva publicació va ser el 1890 en una revista literària i l’any següent en format llibre. El context era una Anglaterra victoriana decadent, homòfoba, hipòcrita en les formes i de grans diferències socials. La resposta al llibre va ser titllar-lo amb adjectius com vulgar, brut, tòxic, vergonyós, un frau… Wilde assegurava que els primers dos mesos de la seva publicació va comptar 216 atacs verbals. I va ser una de les proves d’acusació homòfoba que es van fer servir per enviar-lo a la presó. Em demanava què és el conté el llibre per ser rebut d’aquesta manera.
La història ens presenta Dorian Gray, jove de gran bellesa i fortuna, que al començament és innocent i ingenu. Aquest noi és admirat per dos adults, Basil un pintor que li fa un retrat on hi posa tant d’ell que el desborda i l’altre Lord Henry, cínic, hedonista i bon vivant. Diríem que a aquest noi innocent se li presenten dos camins, el manteniment de la ingenuïtat dels artistes que ho donen tot per l’art o el camí frívol i superficial de Lord Henry que li aconsella que exploti la seva bellesa aprofitant tot el que en pugui treure. Tot plegat centrat en la Bellesa, l’eix central de la vida segons els personatges madurs. Però no es tracta de la bellesa dels grecs compendi de cos atlètic, vida sana, intel·ligència i saber; sinó d’una bellesa buida que “s’acaba allà on comença l’expressió intel·lectual”. És viure seguint els instints, prescindint del dolor dels altres i deixant-se portar per allò que llueix, sense pensar en les conseqüències.
El pintor regala a Dorian el retrat i aquest fa el pensament que voldria mantenir la bellesa que li ofereix, i que fora bo que qui envellís fos la imatge del quadre i no ell. I així la pintura ve a ser com la veu de la consciència. Amb el temps el protagonista es lliura als plaers sense mesura, de tal manera que passats uns anys, el seu amic Basil li fa saber que el que es diu d’ell és que corromp tothom amb qui arriba a intimar, que cada jove que apadrina acaba anant per mal camí, que se’l considera una cosa depravada i menyspreable amb vicis secrets. Dorian de bon principi amaga el quadre perquè li mostra la seva imatge envellida i envilida, tot i això mai se sent satisfet malgrat mantenir la bellesa i continuar jugant amb la seducció de l’eterna joventut, enamorant homes i dones. A la fi el destí el mata.
Es nota que han passat més de cent anys de la publicació del llibre. Per un cantó fa gràcia el plantejament dels “vicis” practicats per ell, mai explícits, sempre amb eufemismes sobre l’homosexualitat. Han passat molts anys i per sort les normes s’han normalitzat acceptant les relacions homoeròtiques, ja no calen eufemismes. En això hem avançat, ara bé, el culte a la bellesa, a la joventut, podríem dir que en els nostres temps és ben present. La cerca de la imatge perfecta, de la seducció fàcil i de la frivolitat ens les trobem sovint. Això és el que m’ha agradat del llibre, que l’autor denuncia la cultura de l’aparença que s’acaba en ella mateixa. Es tracta d’una faula moral.
Wilde ens fa reflexionar en com s’ha de viure la vida i menysprea profundament la societat. El món és envilidor, critica la superficialitat amb més superficialitat, amb un estil que segueix el cànon de la bellesa segons el traductor Yannick Garcia. S’agraeix que La Casa dels Clàssics faci emergir llibres que han estat clau en la història de la literatura, sense ells no seríem aquí.
