per Mite Ferrer Fàbregas
Nocturno de Chile comença amb dues frases: “Ahora me muero, però tengo muchas cosas que decir todavía. Estaba en paz conmigo mismo”. Un bon plantejament, ja sabem de què va. El protagonista, Sebastián Urrutia Lacroix, sacerdot de l’Opus Dei xilè, poeta i crític literari ens anuncia la fi de la seva vida i que “estaba en paz”. Aquest verb en passat desconcerta i és el motiu del llibre. Durant una nit de monòleg interior recorda fets i persones que han marcat el seu camí, és allò que ens diuen que quan som a la porta de la mort se’ns apareix la nostra existència com una pel·lícula.
Una vida força llarga molt més lligada a la literatura que a la religió. La seva passió per la lectura i l’escriptura és una mena de manta que cobreix la realitat d’un país que viu un cop d’estat d’unes conseqüències terribles. Veiem a través de les pàgines que coneixia el que passava però que mai hi va plantar cara. I ara, al seu final, Bolaño s’inventa un personatge que li fa de corcó, “el joven envejecido”, que li altera aquella pau espiritual com escriu a l’última frase del llibre “Y después se desata la tormenta de mierda”.
Roberto Bolaño (1953-2003) amb un estil propi i gran riquesa de llenguatge posa sobre la taula el paper que van jugar moltes persones de seguir el corrent del règim i de no enfrontar les grans injustícies que es va permetre la dictadura de Pinochet. Però l’autor es venja a la seva manera entorpint la tranquil·litat d’Urrutia amb l’aparició de la mala consciència que no el deixa morir en pau. Un gran càstig, ser al llit de mort i constatar que has errat en la vida.
