per Mercè Moreno, Mercè Dutren i Montse Rodó
Tots contents
Els amics opinaven que els López-Vidal eren una parella molt compenetrada. Quan ell va morir i se’n va anar al cel, ella es va quedar a la glòria.
Amor voraç
(Mantis Orquídea)
No recorda ni quan ni com va ser capturada. Ni sap que està tancada en un terrari. En Guiu li ha posat troncs, fulles i plantes amb flors. I dos cops al dia deixa caure alguns insectes perquè els caci i se’ls mengi.
A vegades quan ell l’observa està tan quieta que sembla adormida i ell pica al vidre per distingir-la d’entre les altres flors.
Ja fa dies que sap que en Guiu la mira i només té un desig: aparellar-se amb aquell mascle per després decapitar-lo
Expectatives
Des de ben petita la Marta havia sentit a parlar de l’home del sac. Si no t’acabes el menjar, vindrà l’home del sac i se t’emportarà; si no creus la mama, ja veuràs l’home del sac; si no vas a dormir aviat, l’home del sac et farà tenir mals somnis.
Aquesta cantarella li ha obert tantes expectatives que ara només desitja que l’home del sac vingui d’una vegada per totes a buscar-la.
Oblit
Entusiasmat amb la construcció de l’Arca, quan la va tenir acabada, el patriarca hi va fer pujar una parella de cada espècie animal. Després va ploure durant quaranta dies i quaranta nits, fins que un dia va sortir el sol i va assecar la Terra. Llavors l’home va fer baixar totes les bèsties que es van escampar per tot arreu i van procrear.
Noé no va pensar en fer pujar una parella per a ell i la humanitat es va extingir.
Mirada polièdrica
Em mira d’una manera que m’estan pujant els colors. A la meva edat! Mai no havia sentit abans uns ulls clavats com un agulló. Que potser se m’insinua? L’observo de cua d’ull i continua. Quin desvergonyiment! Si em provoca sabrà com les gasto. Ara em sentirà.
──És tan amable de no traspassar la línia groga i apartar-se del quadre ──em diu el guarda de seguretat del museu.
L’ombra perduda
Va ser un descuit i quan va reaccionar ja era tard. L’ambulància se l’havia endut. Al dipòsit de cadàvers no la van deixar entrar i ara vagareja buscant algú altre per enganxar se a les soles de la sabata; però totes estan ocupades.
Superàvit
Tenia el cap ple de pardals. Pardals que havien anat construint els nius entre els rinxols de color d’atzabeja. Les femelles passaven els dies covant els ous fins que sortien les cries.
Va arribar un moment en què ja no cabia un niu més i els mascles van picotejar la closca i es van instal·lar en el cervell.
Des de fa un temps els seus pensaments volen.
Mites
La llegenda sempre ha castigat el drac a morir. Quina obsessió, any rere any, d’explicar allò que no va ser. Perquè la princesa de qui es va enamorar va ser del drac, i sant Jordi, mogut per un atac de gelosia, el va matar.
A qui deu interessar que no se sàpiga la veritat?
Mimetisme
Des que va matar el drac que el cavaller Sant Jordi té malsons; nit rere nit reviu la lluita ferotge, les grans flamarades a punt de devorar-lo i aquelles urpes brandades enlaire com punyals esmolats.
I cada matí, quan es desperta, té un tros de pell més que s’ha transformat en escates.
Estar en el lloc inadequat, en el moment inoportú
La història i el temps s’han entestat a fer d’ell un superheroi, però en realitat tot va ser pura casualitat. S’havia desviat del camí habitual perquè necessitava que ferressin el cavall quan va sentir els crits d’aquella dona. La bèstia va aparèixer de sobte i la llança se li va clavar al pit.
Quan va veure la sang que rajava sense parar, va caure en basca. En despertar, una munió de persones el victorejaven.
La resta, ja la coneixeu.
Ombres
Era evident l’estat d’ànim d’en Carles, duia les ombres mortes. Fartes de ser arrossegades pel terra, van fer un forat i es van enterrar.
Taps
S’havia de parlar a l’Engràcia perquè et sentís. Va deixar de sordejar quan els ocellets deixaren el niu.
MIcros
Que la dragona volgués tenir a prop la bella i innocent donzella de llarguíssims cabells rossos per protegir-la dels mascles assetjadors i busca-raons no té pas res de dolent. Però va aparèixer en Jordi per fer una descomunal i sanguinària carnisseria.
Alguns coneguts em diuen que hi ha una dona que es diu com jo que se’m assembla molt. Tenia una certa curiositat per conèixer-la. Però ara s’atreveix a seure a la taula d’autors i signar llibres amb el meu nom. Això no ho penso consentir!
Un pardal es passa les hores piulant a la femella perquè vingui. Algú li hauria dir que no s’hi cansi, que si la femella no ve potser és que festeja amb un altre pardal.
Si les olors tinguessin un codi i una referència aniríem més ben orientats a l’hora de llegir un poema.
Porta els calçotets per sobre els pantalons, sabates de taló d’agulla i un barret d’ala ampla amb picarols que pengen tot el voltant, però no para de queixar-se de que la gent se’l mira com si estes sonat.
Cada any, pel 23 d’abril, no sortiria de casa. El carrer és ple de gent que va adelerada buscant roses, cada una més guarnida i més cara, o s’arremolinen i s’empenten per treure el nas en parades per comprar alguna novel·leta infame. I després, encara tenen esma per fer cues interminables perquè un desconegut els hi escrigui en el llibre el seu nom i qualsevol bajanada, això sí, amb una signatura ben pomposa a sota. El 23 d’abril no sortiria de casa però aquest any m’hi han obligat; ja tinc a punt la ploma, un paquet de recanvis de tinta i una llibreteta amb vint-i-cinc models de dedicatòria. Vull estar preparada pel què faci falta.
Imatge d’entrada: Biblioteca Marc de Vilalba
