Per Blai Forns i Garcia
El dia 10 de setembre Aliança Catalana va convocar una manifestació al Fossar de les Moreres. Quina ha de ser la resposta vers una manifestació feixista a un indret tan important per a la memòria històrica catalana com el Fossar de les Moreres? Quina ha de ser la resposta a l’auge del feixisme?
Primer de tot, m’agradaria poder aturar-nos un moment per a poder apreciar el contrasentit que és que hi hagi catalans que s’afiliïn al feixisme: no és aquesta la doctrina que ens va intentar —i intenta— aniquilar com a nació? No és el feixisme encarnat en Vox l’actiu més violent, els que salten com gossos al coll de qualsevol intent de preservació de la llengua o cultura catalana de forma no-folklòrica? Quin sentit té vendre la nació als interessos de l’eix Epstein? L’eix del neoliberalisme de derogar el topall de preus del lloguer. L’eix de l’estigmatització xenofòbica. L’eix que diu que la qüestió nacional Catalunya-Espanya ja no és important, sinó la lluita “contra el Califat”. L’eix de les mentides a consciència, de la superstició i de l’odi? No podem aprendre com a catalans del passat franquista l’ombra del qual encara planeja per la nostra terra i acceptar que no desitgem pas l’opressió que vam viure a ningú?
En lloc de fer aquesta reflexió, sembla que una part del país s’està venent a aquest discurs i el que fa més basarda és que és, malgrat la seva popularitat, molt fàcilment desmuntable. Els assassins d’aquell home de Manresa, segons AC eren dos “moros”, doncs resulta que no, que eren ambdós nascuts a Catalunya! Però ja ho han dit: ja ha calat la informació. “Els moros assassinen, són perillosos, són bèsties”. Quan el cervell opera a través del biaix xenòfob, passa el mateix que amb el biaix masclista. Si una portera de futbol femení s’erra, no se l’assenyala a ella, sinó que la reacció és “les porteres ties són molt dolentes”. Passa el mateix amb el biaix racista: un robatori perpetrat per un musulmà els culpa a tots i no pas a l’individu. I no hi ha dades possibles que rebatin aquesta afirmació que puguin desdir qui pensa així perquè implicaria canviar la seva forma de veure el món. No els passa pel cap que el fet que gairebé el 46,8% de les persones amb nacionalitat estrangera estan en situació d’exclusió social a diferència de qui té nacionalitat espanyola, que se situa al 19% —segons les dades que aporta el compte @verifi_cat— té molt a veure amb les estratègies de supervivència de cadascú. Que el fet de viure en barris marginalitzats en què la violència és rutinària la normalitza i esdevindran molt més propensos a poder-la exercir. Aquest argumentari que exposo no és pas justificador de la criminalitat ni de bon tros: sols és un intent per a poder posar-la en context, entendre-la i saber a qui assenyalar. Tenim dues opcions: a qui ha arribat deixant-se tots els estalvis a Barcelona a través d’una pastera travessant el Mediterrani amb un elevat risc de mort —Segons publica el diari ARA, 1.317 persones perderen la vida intentant arribar a durant els cinc primers mesos de 2026. O, d’altra banda, el sistema econòmic que necessita aquesta gent en situació de desesperació absoluta per a poder omplir llocs de treball semiesclaus per a fer funcionar l’economia de consum.
Davant la manca d’empatia brutal que veiem reflectida al discurs feixista d’Aliança Catalana —i ho dic així d’obertament perquè ells mateixos ho van reconèixer a través de Twitter; no només perquè tinguin nazis com a amics— ens hauríem de preguntar què fer quan aquest discurs és el que sembla prevaldre.
S’ha parlat sovint de la necessitat de deixar-los fer, no donar-los veu. Hi ha dos problemes amb aquesta postura: el primer, és que ja tenen veu. Potser Televisió Espanyola s’ho hauria d’haver pensat dues vegades abans de donar una entrevista a Sílvia Orriols com a candidata electoral per a les eleccions catalanes quan no tenia pas cap representació parlamentària. La Televisió Espanyola del PSOE del “no tengo amo” tret de Repsol, Endesa, la patronal i tants altres lobbies —la forma en què al món occidental anomenem “corrupció”. El segon, que el discurs és massa perillós per a deixar-lo ser hegemònic com va passar amb l’auge del nazisme. El moviment Völkisch —el moviment de dretes nacionalista alemany— va ser capitalitzat pel partit Nazi. Si bé hi havia altres opcions, les va anul·lar. S’està vaticinant una patacada electoral de Junts. Aquí haurem de veure com reaccionen: es venen com ha fet al PP al discurs de Vox —que, sent els hereus d’Alianza Popular, els hereus del franquisme, suposo que era el seu somni humit— o bé se’n desmarquen i es proposen com una opció nacionalista, de dretes i democràtica. Personalment, no votaria mai un partit de dretes —com crec que heu pogut veure si m’heu llegit—, però avui veig en Junts un aliat polític dins l’eix nacional que respectaré malgrat les meves grans discrepàncies pel que fa a l’eix de classe perquè són demòcrates.
Així doncs, la de “no hi aneu, que els feu publicitat”, no serveix perquè la publicitat ja els la fa l’aparell estatal o bé se la fan sols: han guanyat del tot la partida a les xarxes socials a través de fer publicacions incendiàries per a guanyar visibilitat.
Quina alternativa ens queda? Doncs anar-hi. Però com? No serveix de res intentar contraargumentar-los perquè l’extrema dreta es basa en l’articulació d’un discurs en què la veritat no és important sempre que encaixi amb el relat nacional que defensen. Una nació blanca —moros no!—, homogènia —fan veure que la història de Catalunya no ha estat marcada profundament per les migracions des de l’arribada dels grecs al s. VIII aC— i heteropatriarcal —recordem que estan en guerra contra l’avortament lliure i contra tot allò woke. Així doncs, què cal fer? Doncs cal treballar en dos fronts. Per una banda, cal abandonar la reacció i passar a la proposta: no podem quedar-nos amb el “no a tot”, sinó proposar una alternativa al seu discurs que sigui capaç de sintetitzar les esperances de classe, la sobirania nacional i canalitzar el ressentiment postprocés. Però no podem quedar-nos sols amb el discurs nou i inundar les xarxes socials d’aquest, sinó que cal també deixar clar que al carrer no es toleren els feixistes. El dia 10 de setembre ho vam demostrar contra Aliança Catalana: si no hagués estat pels Mossos, no hi hauríem cabut al fossar no perquè se’ls hagués fet fora de forma violenta, sinó perquè n’érem 10 vegades més. I l’endemà ho vam tornar a fer: ni Aliança ni Núcleo Nacional tenen cabuda a la Diada, la Diada de la Catalunya de tothom en què celebrem que portem, com diu Obrint Pas: “tres segles de lluita gravades al cor”. No té ni cap ni peus atacar la migració o els descendents d’aquesta quan més de la meitat dels catalans en som hereus. “ La meitat dels meus avis són migrants i això no em fa menys català. Tant se val d’on venim/ si del sud o del nord./ Ara estem d’acord/ una bandera ens agermana”. Que potser atacar-los no generarà un rebuig vers la catalanitat que pot ser vista com a excloent? I si els parlem català sempre i arreu, els convidem a les mil i una colles, casals, ateneus i sindicats que hi ha arreu dels Països Catalans per a sumar plegats? Perquè ser català no té a veure amb un fenotip racial, sinó amb un sentiment de pertinença.
Cal no normalitzar el seu discurs: ser feixista era motiu d’avergonyiment i assenyalament, ara sembla que això es pot debatre. Falta memòria històrica i ens sobra odi.
Imatge d’entrada: directa.cat
