per Guillem Vila Ribas
Després d’uns caps de setmana ben moguts a Argentona de tardes de jocs de taula al carrer, de correbars, de catifes de flors, de vermuts musicals, entre d’altres; es fa palès el potencial revolucionari que pot tenir la cultura popular.
Pensadors i pensadores d’esquerra sovint es perden en lluites dialèctiques i estructuralismes materialistes i no prenen atenció en la capacitat transformadora dels elements que formen la vida quotidiana.
En un context en què se’ns indueix sistemàticament a consumir, produir, privatitzar el nostre oci i benestar, i, en definitiva, fomentar el solitari individualisme del conformisme; les festes autogestionades fetes per i pel mateix veïnat, moltes vegades jove, esdevenen estructures de poder popular i comunitari. Esquerdes en el negre asfalt del capitalisme des d’on poden créixer els clavells vermells del canvi.
Les revolucions es couen a foc lent, des de la base, per tal que s’hi vagin arrelant projectes que plantegin idees alternatives a l’statu quo d’immobilisme actual i que, alhora, estiguin vinculades amb la història cultural que ens precedeix.
Reunits col·lectivament, col·laborant els uns amb els altres, d’associacions ben diferents, per tal de decorar els carrers del nostre poble d’un art tan efímer que el seu únic objectiu és el gaudi momentani abans de ser destruït per una bandada d’infants i gegants al ritme de la batucada. Que hi ha més anticapitalista?
Sense competència, sense rivalitats, sense cercar la màxima producció ni rendiment. Simplement veïns i veïnes teixint una xarxa de solidaritat i cooperació mútua.
Últimament, en la política institucional s’ha parlat molt de fronts d’esquerres socioliberals per parar les malèfiques superultradretes. Però, i si ens plantegem treure’ns els ulls del melic, alçar la vista cap a la gent que tenim al costat i començar a treballar per un projecte popular i de base que ens aporti esperança?
Estic fermament convençut que les narratives reaccionàries i d’extrema dreta que estan infectant viles i ciutats del país, estan íntimament relacionades amb la pèrdua de vida comunitària. Quan ens quedem sols i soles a casa, quan tot el que sabem del que considerem “altre” està construït sociològicament per xarxes socials (o com diuen els de Proyecto Una a La Viralitat del Mal: xarxes comercials1, gestionades per quatre magnats tecnofeixistes; és quan el desconeixement es transforma en por i la por en rebuig. Quan aquest rebuig cap a l’alteritat es comença a definir en una opció política viable per governar, vol dir que hem arribat massa tard.
Per tant, el primer gran pas revolucionari que podem fer és treballar per espais populars, autogestionats i conscients de la gran lluita que ens tocarà viure com a generació i com a poble enfront d’aquells que ens volen fragmentats, que de l’espai públic només en veuen producte de mercat i de l’educació un cost innecessari.
Tant de bo més vermuts musicals a la plaça, més catifes antifes, més habitatges cooperatius, més espais alliberats…
Per una Argentona, i uns Països Catalans, que ens faci orgull de viure.
- La Viralitat del Mal (Proyecto UNA, 2024, pàg. 77): «Habitem espais cibernètics en els quals som matèria primera, producte o clientela, i tot el que succeeixi aquí succeirà sota aquests termes. Cap magnat de Silicon Valley té gens d’interès de generar i mantenir una àgora pública. De fet, no els convé ni que existeixi, perquè la seva riquesa depèn del fet que cada parcel·la de l’existència digital estigui mercantilitzada. La metàfora adequada és la de centre comercial. Un espai concebut des de i per a l’enriquiment empresarial, on pot ser que et deixin entrar a passejar sense consumir, però amb l’únic objectiu que consumeixis.» ↩︎
