per Emili Amargant Parnau
Independent
L’Angelina va néixer l’any 1940 al Carrer Gran, aleshores “Calvo Sotelo”. El carrer paral·lel s’anomenava, “División Azul”. A quatre passes de casa seva i tancant la vila, el “18 de Julio”. Amb aquest petit detall del nomenclàtor ha quedat clara quina era l’atmosfera de l’època.
Va sortir desganada i llamenca. No treia faves d’olla ni per casualitat. Era seca com un gaig, un manyoc de nervis. Tot eren ulls. Guarda algunes fotografies de quan anava a les hermanas azules i, efectivament, tot són ulls i trenes. Una nena un pèl rampelluda i de mal ferrar que s’entenia i ballava sola. Una criatura independent.
A casa seva eren gent de totes prendes que la van pujar de la manera més tradicional i amb els valors de sempre: esforç, sentit de la responsabilitat i bon comportament de portes endins i, sobretot, de portes enfora. Els estudis stricto sensu els van deixar en mans de les reverendes: primer les azules de Can Gustà i després les franciscanas de la Immaculada Concepción del carrer de les Monges. Per acabar d’arrodonir la seva formació de bona ciutadana segons els cànons de l’època, anava a doctrina on la Maria Molist feia proselitisme nacionalcatòlic i, mig de broma mig de debò, els prohibia anar al ball de Can Tomàs perquè “sota les cadires està ple de dimonis… i el dimoni, ja se sap!”.
Al marge dels alliçonaments morals de consuetud, a les classes de doctrina també s’hi preparaven, de tant en tant, vetllades literàries-musicals que es representaven al Centre Parroquial. Per exemple 1 “Homenaje a nuestro Párroco con motivo de su onomàstica. (…/…) una selecta velada a cargo de los niños y las niñas del Catecismo. Recitaciones y escenificación de cuadros que merecieron los plácemes del público que los aplaudió calurosamente”. En una d’aquestes vetllades, l’Angelina va debutar com a actriu. Amb energia i sentiment va recitar una llarga poesia devota, plena de cels i d’àngels, de convents i monges, de fe, esperança i caritat. La van aplaudir molt calurosamente.
La seva aventura teatral hauria pogut començar i acabar aquell desembre d’ara ha fet setanta-cinc anys, però no, va començar i encara dura.
L’edifici parroquial era com la seva segona casa. De manera gradual, però, la zona seglar amb el seu escenari —el que en diem El Centru— va anar desbancant la catequesi. Les obres de teatre on es parlava de la tramoia en les vides de personatges reals van anar suplantant els catecismes, els seus dogmes i la història sagrada amb les seves trifulgues.
Aleshores, mitjans dels cinquanta, principis dels seixanta del segle passat, l’activitat teatral a Argentona encara presentava -amb els seus alts i baixos- una vitalitat remarcable.
No podem deixar de fer un incís: el món de la faràndula autòcton va tenir una gran importància en la vida quotidiana de la vila durant gairebé tota la centúria. A tall d’exemple, abans de la guerra civil hi van arribar a coexistir tres elencs. A partir dels començaments dels anys quaranta es van reprendre les funcions (primer en castellà i, gradualment, en català). De tota la nòmina d’actors que han trepitjat els nostres escenaris molta gent encara recorda Domènec Creizet, Maria Mora, Joaquim Comas, Domènec Molist, Madrona Ros, Bartomeu Forns, Esteve Albert o Angelina Carbonell. (Algú s’hauria de posar a escriure la història del teatre amateur local).
El març de 1965 apareix la revista “Crit”. La primera generació de la postguerra ja té el seu propi mitjà d’expressió. Les pàgines de la “circular del Local de Joventut de la Parròquia” recullen una nova sensibilitat social, una altra manera de veure i entendre l’entorn amb una mirada oberta i plena d’un sentit crític inexistent al llarg dels “veinticinco años de paz”.
L’Angelina hi comença a col·laborar el gener de 1966. En el quart número signa un article d’opinió ex aequo amb la Quica Albert, “Elles diuen…”. El títol és prou eloqüent per l’època: les dones tenen veu pròpia.
Al número vuit (setembre de 1966) hi publica un article sobre teatre. En reprodueixo alguns fragments. “El grup juvenil del C.P., es prepara per retornar a la temporada teatral amb més ganes de millorar-se i, ensems, volent donar una mica més d’afició pel teatre, (art que, malgrat que no compti amb l’afició general, no pot morir mai). El grup procura de conèixer i estudiar escriptors de diferents facetes, per donar al públic i a ells mateixos, un coneixement més ampli del teatre en general. Actualment, s’assagen dues comèdies del rus Anton Pavlovich Chejov”.
D’aquesta introducció se’n poden extreure dues conclusions: primera, la vida teatral del moment no té gaire pols i, segona, la voluntat de renovar la manera de fer-ne i, fins i tot, el repertori. Més endavant podem llegir que “l’actor s’ha de limitar a expressar-se d’una manera senzilla i natural, sense fer cap mena de dramatisme ni comicitat i, amb aquesta normalitat, ha d’aconseguir que el públic copsi el sentit de l’obra. Aquest sistema de teatre ens pot resultar una mica xocant, ja que no hi estem acostumats”. Vol dir: una nova manera d’encarar-se amb els textos a representar i una nova visió de les propostes escèniques. Diguem-ho clar: els pressupostos ideològics i estètics del teatre independent havien arribat a la Vila. Si a Terrassa tenien el grup “Parnassos”, a Esparreguera el “Gog” o a Mataró el “Xaloc” a Argentona tindríem “L’Estruc”. Els manaments dels grans teòrics del teatre modern —Grotowski i Stanislavski— prenien possessió del Centru i, a la llarga, provocarien sagramentals. I quin Moisès va portar als escenaris de la vila aquests manaments? En Josep Lluís (Pep) Duran.
La comparació amb Moisès no és gratuïta. Si el profeta bíblic va ser l’intermediari entre Jahvè i el poble hebreu, en Pep Duran va voler ser l’intermediari entre el “moviment artístic, cultural i social, que es gestava en l’àmbit de país” 2 i el seu poble d’Argentona. El “noi petit de la tendenta” amb el seu pensament i la seva actitud atemptaven contra l’statu quo d’una manera evident i provocadora. (Llegiu els seus articles a la revista “Crit” de l’època i entendreu millor el que pretenc explicar i, sobretot, quin era el context de la segona meitat dels anys seixanta). En resum: el Moisès local incomodava una societat que, de forma majoritària, s’havia adaptat al tarannà del règim i no estava disposada a admetre ni corcons ni esgarriacries que aigualissin aquella bassa d’oli.
Arribat a aquest punt caldria demanar-se: però què feia realment en Pep Duran? Què clamava la seva veu en aquell desert tan gregari i tan carca? La resposta és: sortir de la caverna.
L’Angelina ho explica en primera persona 3: “Al costat d’en Pep Duran se’m van obrir les portes de la intel·lectualitat catalana que retornava de l’exili. Anàvem a trobades clandestines en ateneus de Barcelona. Allí vaig sentir parlar Xavier Fàbregas, gran impulsor del teatre, i Agustí Bartra, Joan Oliver… Sentíem que estàvem fent activisme per la llengua i la cultura del nostre país”. Un altre món, una altra mirada. La seva resposta és extrapolable als integrants de “l’Estruc”, als qui escrivien al “Crit” apel·lant al sentit crític o als qui anaven a les sessions de cinema fòrum, per dir alguns exemples. Rescatant una frase de l’època, “als que obrien els ulls” a tot un univers paral·lel que s’anava gestant i prenent forma al marge del reconsagrat pensament oficial. Encara que no vingui a tomb no puc deixar de recordar que al cap de deu o dotze anys —oh, miracle!— tothom es declararà “demòcrata de tota la vida”, penjarà senyeres als balcons i omplirà estanteries amb la Gran Enciclopèdia Catalana comprada a terminis. “Cosas veredes, Sancho, que faran fablar las piedras”, deia el Quixot.
Neix “l’Estruc”, doncs, i tots els seus moviments són mirats amb lupa i mesurats amb peu de rei. Insisteixo: eren dissidents, feien conciliàbuls i les noies anaven a ballar a Can Tomàs. Boutades al marge, la seva aparició va provocar un gran esquinçament de vestidures. A tall d’exemple d’aquest sota sospita, reprodueixo el fragment d’un article d’en Pep Arenas 4: “Alguns van voler veure en aquest nom un seguit de significats secrets, realment inexistents. L’expressió “l’estruc” sorgí de la voluntat del grup de posar-se un nom que fos: diferent, sonor, i de dues síl·labes, preferentment. Sense cap altra connotació”. Desenganyem-nos, qui té ganes d’exorcitzar veu dimonis a tot arreu. També val la pena deixar escrit que el grup de teatre independent local va tenir la seva denúncia anònima de consuetud.
D’esquerra a dreta: Pep Masó, Pep Duran, Pep Estrada, Pep Pinart.
El grup l’Estruc, el dirigeixen l’Angelina Carbonell i en Pep Duran. El dirigeixen no d’una manera tradicional sinó de forma conjunta amb la resta de l’elenc. Podríem dir que el tàndem exposa, escolta el col·lectiu, consensua i acaba donant forma al muntatge. La seva activitat durarà set anys i el seu balanç és el següent:
- Un prometatge d’Anton P. Txékhov, tal com s’avançava a “Crit”. De moment, cap daltabaix.
- La cantant calba d’Eugène Ionesco. Teatre de l’absurd. Escenari negre amb un focus per cada actor. Decoració pobra a la manera de Grotowski. El text incomprensible o indigerible o totes dues coses alhora pels espectadors “de sempre”. Recordo haver sentit comentaris del tipus “diuen que parla de la incomunicació, a ells (l’Estruc) sí que els haurien d’incomunicar”. Daltabaix.
- -Dos entremesos de Cervantes: El retaule de les meravelles i L’elecció dels alcaldes de Viladegats.
- Una versió teatralitzada d’El petit príncep de Saint-Exupéry.
- La solta i la volta, una recapitulació de textos de diferents autors que va provocar denúncia.
- La terra es belluga de Jordi Bordas. Una peça teatral amb dos plans que se sobreposen. En un se’ns mostra com uns empresaris sense escrúpols neguen l’evidència d’uns nous postulats evidents i revolucionaris perquè acceptar-los significaria la fi dels seus negocis. En un altre el procés amb què la Inquisició va aturar les teories de Galileu Galilei, obligant el científic a desdir-se’n perquè admetre-les qüestionaven la teoria geocèntrica de l’església catòlica. Podríem dir, en termes actuals, que La terra es belluga és una crítica als terraplanistes i als negacionistes del canvi climàtic que avantposen el seu benefici particular al benestar global del planeta.
Aquest espectacle el van adaptar a un format més didàctic i el van representar a teatres i escoles de Catalunya.
I fins aquí la història del teatre independent a la vila viscut en primera persona per l’Angelina Carbonell.
La meva cosina es va casar i se’n va anar a viure a Olot. Al cap de trenta-cinc anys, la vida l’ha portat a tornar a casa seva, literalment, i un cop retornada la veurem lluitar per una Catalunya independent; la trobarem al Centru o a la Sala; llegint poesies a sessions literàries (no són versos devots, ni plens de cels i d’àngels) o participant en un muntatge sobre les dones pageses a Argentona. Vol dir: continua practicant l’activisme cultural iniciat a mitjans dels seixanta. És una sènior inquieta que no porta cues, com vuitanta anys enrere, però que continua tenint uns ulls que parlen i es miren la vida amb una curiositat permanent.
- “Argentona. Boletín de Información Local”. 7-12-1950. ↩︎
- Cap de Creus núm. 165 (febrer-abril, 2022) entrevista a Angelina Carbonell.. ↩︎
- Cap de Creus núm. 165 (febrer-abril, 2022) entrevista a Angelina Carbonell. ↩︎
- Josep Arenas Ponsa. Fonts, 66. Abril, 2016. “L’Estruc, el grup de teatre independent d’Argentona” ↩︎
