Rosa Vila
Fa més d’un any, sortint d’una visita guiada a la Casa Puig i Cadafalch, em va cridar l’atenció que en un racó hi hagués ajaçat, aquesta mena d’arbust sec. Com per ser llençat. No el llençarien, de moment, ens va dir el guia. La història és bonica. Tant, que vaig decidir fer-li aquesta foto per a un “si de cas”.
Representa que, després de ser recuperada per al poble de la casa d’estiueig del president de la Mancomunitat, i amb motiu de les primeres obres de rehabilitació, en necessitar refer el tancament que dona a la Plaça de Vendre, varen haver d’arrancar uns quants dels arbusts arrelats, per a ser llençats: unes morts necessàries. Per a la majoria, potser sí, però no pas la de l’arbre de la foto que, pel que sembla, al cap d’un temps llarg, va ressuscitar.
No sé si a hores d’ara encara és viu, perquè no hi he pogut entrar (la darrera ocasió d’accés lliure al pati va ser per la passada Diada de la Flor, però hi havia tanta cua que ho vaig deixar córrer).
De manera que no en tinc constància del creixement de l’arbust. Potser continua latent pel subsol. Potser s’espera i prefereix créixer quan noti indicis fefaents de la posada en escena de la pròxima fase de la rehabilitació.
O, potser, en el pitjor dels casos, cansat d’esperar, s’ha deixat morir.
Ara m’hi fixaré!
Crec que es tracta d’un rebrot de l’antiga glicina que antigament s’enfilava per la paret i cobria de verd i rosa la pèrgola de la terrassa, donant la característica imatge de la casa d’estiueig. Em sembla que es resisteix a morir esperant que amb la restauració del jardí se li doni la possibilitat de tornar a ser la protagonista. Veurem.