per Emili Amargant Parnau
Una notícia sobre els origens
En els darrers quaranta anys s’ha produït un remarcable interès per la història local que, ara com ara, es manté amb tremp i fermesa. Conèixer-la és com una mena de compromís identitari envers el lloc on hem nascut o vivim. Saber-ne el passat, llunyà o recent, és com un salconduit que ens permet comprendre idiosincràsies, tarannàs col·lectius o, fins i tot, agendes ocultes. El com i el perquè hem arribat a ser el que som.
Durant un bon grapat d’anys però, el monopoli de la història d’Argentona va estar en mans de Francesc Carreras i Candi. Estem parlant de les darreries del segle XIX i els inicis del segle XX. Entre 1891 i 1908 va editar quatre obres i alguns papers a la premsa local d’aleshores. Els llibres que va publicar o les cròniques que va escriure a Lo Castell de Burriach se’ls devien llegir poquíssims argentonins: l’índex d’analfabetisme era escandalós i, a més a més, en aquella època, els vilatans tenien uns maldecaps més urgents i peremptoris que fer introspeccions identitàries. Primum vivere deinde filosofare.
Caldria esperar una trentena d’anys perquè el mestre tingués un alumne devot que escampés i engrandís el seu llegat: Jaume Clavell.
L’any 1904, Carreras i Candi va publicar Els Orígens de la Riera d’Argentona. L’opuscle recull la caminada que va fer el seu autor i tres acompanyants –“Srs. Cabanyes, Pascual (D.Pere) y Pineda” – des del coll de can Bordoy fins a la serra de Cirera.
El trajecte té el seu punt culminant a Rupit. “Judiquem esser aquest lo lloch més apartat d’hont la riera d’Argentona recull aygües pluvials”.
Al llarg del recorregut del que a partir d’ara anomenarem “la ruta Carreras i Candi”, l’autor deixa constància de tot un seguit de punts estrictament geogràfics –colls, turons, rieres, boscúries-; de construccions singulars que encara restaven dempeus i de vestigis.
A l’entorn de les restes del passat, hi projecta tota la seva erudició i de retruc, el seu esperit d’home de la Renaixença construint història.
L’any 2017 vaig llegir El Danubi de Claudio Magris. És un llibre que ho té tot, atmosferes rurals i urbanes, converses, humor, tendresa, grans històries, petites anècdotes, biografies succintes i premonicions afinadíssimes. En resum: una enorme construcció literària bastida damunt del curs d’un riu i dels temps. Vaig pensar, i per què no escriure un llibre similar remuntant la Riera d’Argentona? I, immediatament, per què no replicar l’opuscle Els orígens…transportant-lo a l’ara i aquí?
A finals del 2017 vaig començar l’aventura de Vida de Riera que, al cap de 113 anys replicaria la ruta de Carreras i Candi. A mi em van acompanyar els senyors Farell, Batlle, Bassa, Arenas, Padrós sènior i Padrós junior.
El llibre en qüestió tindria un capítol dedicat al precursor de la història d’Argentona. Naturalment, amb fotografies inèdites. De sempre la seva persona ha estat associada a un retrat de perfil de caràcter numismàtic o filatèlic. Ho vaig comentar amb els companys de viatge. Al cap d’uns quants dies en Toni Batlle em va enviar un WhatsApp: Marion Carreras-Candi Ribas i el telèfon.
Tot va ser molt fàcil. La senyora Marion em va atendre amb una politesse extraordinària: es va interessar pel meu treball, li va fer molta il·lusió el projecte de rèplica del viatge del seu besavi i em va prometre que aviat m’enviaria un parell o tres de fotografies dels àlbums familiars.
Mentrestant jo treballava en una possible semblança de Carreras i Candi:
Si tanco els ulls, me l’imagino dins del seu mas de Les Palmeres. En mànigues de camisa i darrera d’una gran taula de despatx amb molts calaixos i assegut en una butaca ferma amb el cul i el respatller encoixinat. A la mà una estilogràfica Waterman, la gran novetat en matèria d’escriptura. Ja no has de fer pauses i anar mullant el plomí al tinter. Pots escriure fulls sencers de tirada. La ploma està connectada al cervell, carrega els pensaments i els estampa damunt del paper.1 Un text que té un punt romàntic i que descriu un home posseït per una dèria davant d’un full en blanc.
L’endemà ja tenia tres fotografies que m’esperaven al Gmail.
A una hora prudent vaig telefonar a la senyora Marion per donar-li les gràcies i la conversa va donar un tomb inesperat.
–Sap per què el meu besavi es va interessar i va començar a escriure la història d’Argentona?
–… ? –la pregunta em va agafar desprevingut.
–A la meva besàvia li agradava anar a prendre banys de mar, que en deien aleshores, i al meu besavi, no. Per no haver d’acompanyar la seva esposa, ell es quedava a casa i donava com a excusa que estudiava i escrivia coses sobre del teu poble i la seva gent.
La motivació que va empènyer el pioner de la història local a agafar la Waterman i començar a escriure-la em va fer caure l’ànima als peus. La vaig trobar, no sé com dir-ho, molt domèstica, molt d’estar per casa. Sense aureola, mancada d’èpica i, fins i tot, poc glamurosa. Sempre he tingut una idea arravatada i romàntica dels capdavanters i Carreras i Candi ho era. Com és que el seu interès pel nostre camí al llarg del segles no era fruit d’una epifania, per exemple? O, i picant alt, d’una revelació?
Vaig trigar una estona a refer-me. El temps just per treure’m del cap aquella primera impressió i adonar-me que estava carregat de punyetes. Els meus temps escolars plens de cabdills i grandeses, d’heroïcitats i testosterona, de tant en tant encara em cargolen. Ja fa un grapat d’anys que he canviat de paradigma, és clar, però sovint encara tinc algun rampell.
He escrit en algun lloc que “avui els meus herois són les persones discretes, obstinades i amb caràcter. La gent culta, educada, prudent i d’una curiositat infinita per les coses que els envolten”2 i Carreras i Candi n’és un arquetip a qui, per sort, no li agradava anar als banys. I així s’escriu la història!
Per acabar, si se’m permet la immodèstia, diré que a mi tampoc m’entusiasma la platja i, al costat d’un ventilador, amb pantaló curt i samarreta, escric aquesta notícia amb la meva estilogràfica Montblanc. Sec en una cadira d’oficina i tinc els papers sobre una taula d’Ikea.
- Emili Amargant, Vida de Riera. Ed. Voliana, 2020. ↩︎
- Emili Amargant. Quica Albert: “però ¿son ustedes letrados?”. En-llaç, el digital cultural. 14 d’abril del 2024. ↩︎
