per Emili Amargant Parnau
De saludat a conegut
Vaig llegir un text de Josep Pla on classificava les persones del seu entorn en amics, coneguts i saludats.
Entre les persones del meu entorn, el senyor Albertí era un saludat. Em subjugava però, veure’l pels carrers o places de la vila davant del seu cavallet atrotinat amb una tela començada, amb la paleta a la mà, els pinzells entre els dits, el seu inseparable barret i uns corbatins que feien feredat sota mateix de la nou del coll. Hauria estat imperdonable passar de llarg a la francesa davant d’aquell artista de cap a peus, amb prestància i senyoriu. Espontàniament el saludava:
—Bon dia, senyor Albertí.
—Hum… —responia.
El setembre de l’any 1978, Don Sixte va deixar de ser un saludat i es va convertir en un conegut.
Li vaig anar a fer una entrevista que recordaré tota la vida[1].
Vist de prop i sense barret, em va semblar una persona anciana però valenta i que encara funcionava com un rellotge suís. Vivia amb la seva muller, també gran, encara que la pobra no tocava ni quarts ni hores.
—No li faci gaire cabal del que digui la meva senyora, està com un tabernacle, pobreta!
Havíem entrat en una sala que era un autèntic cafarnaüm. Busts sobre mobles i cadires; un parell o tres de tamborets; prestatges atapeïts d’enciclopèdies i llibres de mida estàndard; a les lleixes més altes hi sobresortien catàlegs i carpetes de tot tipus i de tots colors; un aparell de ràdio vellíssim omplia aquell escenari amb un concert romàntic i neguitejant, una peça amb molta percussió i trompeteria i quadres; molts quadres de totes mides: alguns penjats i d’altres recolzats a les parets.
—Al llarg de la meva vida n’he pintat cap a tres mil —em diu.
—Tres mil?
—Oh! Escolti, ja m’ha vagat, ja. Tinc una edat, jove.
El matrimoni i el seu marc vital m’engavanyaven. Em sentia desplaçat. Què hi feia jo en aquell escenari tan bigarrat? L’havia anat a entrevistar i no sabia què dir. Per acabar-ho d’adobar, el meu aspecte no entonava gens amb les quatre parets que em rodejaven: anava amb aquells tabards negres i amb caputxa de l’època, portava els cabells llargs i sense clenxa i tenia la sensació d’estar fent el paper de la trista figura. Em sentia un revingut i Don Sixte va confirmar la meva intranscendència quan, mottu proprio, em va recitar el seu arbre genealògic. Una nissaga imponent i amb arrels en el “quatrocento”. —La família Albertí és de Florència. Precisament un avantpassat meu és el cèlebre Leon Baptista Alberti, del qual el seu biògraf Semproni ha dit en la seva biografia que és “il più grande uomo del suo secolo”. Era un gran arquitecte i un avançat en la pedagogia, que ja deia que en l’educació havia d’introduir-se l’esport. Pensi que li parlo del segle XV.
No tinc paraules. No sé què dir ni quin comentari fer. No cal. El senyor Albertí té la paraula… i no la deixa.
—Dels Alberti varen venir tres germans: un va anar a Andalusia, que és la branca d’en Rafael Alberti, que després es va fer comunista; l’altre a Mallorca i la meva branca és la que va venir a Catalunya. El meu avi fou copropietari gerent del teatre Euterpe de Mataró. Allí vaig tenir el meu primer contacte amb la pintura: quedava embadalit contemplant el treball dels escenògrafs.
I ben mirat, gairebé tota la pintura que vaig veient de Don Sixte n’és, d’escenogràfica. Alguns racons d’Aranjuez que ha immortalitzat —els més frondosos de vegetació i generosos d’arbreda— es podrien transportar a Bayreuth i fer-los servir a la tetralogia de Wagner. M’estalvio de fer-li aquest comentari. Estem començant a franquejar i no voldria tornar a convertir-me en un simple saludat.
Tot d’un plegat, Don Sixte és va entossudir a mostrar-me uns catàlegs i les crítiques d’una exposició que va fer a Aranjuez. Els tenia a les lleixes més altes. Per tal d’abastar-los, em vaig oferir a enfilar-me en un tamboret.
—I ara! Ni pensar-ho —em va dir autoritari— que li sembla que no ho puc fer jo?
El tamboret tenia una pota ortopèdica. Desencolada. Ballava de forma ostensible. El número va ser de circ. Recordar-lo encara avui em fa posar la pell de gallina i m’omple de neguit.
S’hi va enfilar. Va guardar l’equilibri, va estirar un catàleg i una carpeta i d’un salt es va plantar a terra amb un somriure triomfant.
—Allez hop! —i sense pausa— Quants anys em fa vostè?
Vaig suposar que esperava que n’hi atribuís molts. D’alguna manera reforçaria la seva lleugeresa i el fet evident que es conservava de primera.
—Vuitanta, potser?
La cara que va fer ho indicava clarament. L’havia contrariat. No havia encertat amb l’estratègia. Ell esperava que n’hi atribuís una setantena per dir-me satisfet:
—En tinc vuitanta-quatre, jove!
—Caram! —jo hauria respost.
Però, no. El senyor Albertí per demostrar-me que malgrat coincidir el seu aspecte extern amb la seva edat, estava fort com un roure, em parlà de la seva gimnàstica matinal i me’n va fer una demostració. Una taula complerta.
Mentalment repassava quina gent coneixia del carrer per anar-los a trucar a la porta quan Don Sixte em quedés com un plegamans i l’haguessin de collir amb els molls.
No n’hi va haver necessitat.
El seu avantpassat del “quatrocento”, Leon Baptista Alberti, hauria estat orgullós de veure’l.
[1] Llaç, núm. 22. Octubre de 1978.
