per Emili Amargant Parnau
Quan en Salvador Casas i Güell va tornar a Argentona per quedar-s’hi a viure definitivament tenia 36 anys. Per què va tornar? “Soc una persona que m’il·lusionen molt les coses, el servei a la comunitat m’agrada molt. M’agraden les coses senzilles. Jo tota la vida havia pensat venir a viure a Argentona, per exemple. Soc un argentoní visceral”1
El poble que es va trobar en el moment del retorn era diferent d’aquell paradís infantil que guardava a la memòria. Ell recordava, sobretot, els estius que hi sojornava: el soroll matiner dels carros anant cap a les feixes, els cants de l’aviram abans de la Festa Major, els carrers tranquils que l’esperaven per jugar-hi, el teatre al Centre. Tot era pur i innocent. Era un món, però, que se n’havia anat aigües avall. Les comunitats i el seu tarannà canvien per mor dels signes dels temps (“no me voy que me llevan”). Però ell, tot i constatar algunes alteracions, no hi va donar gaire importància, li van semblar un simple canvi de decorats i que l’essència del seu paradís infantil encara hi era tota pura i incòlume. Res el va fer renunciar a la seva dèria “d’argentoní visceral”: havia tornat per “servir a la comunitat” i, tal com s’anirà veient, ho va fer.
El novembre de 1975 el trobem presidint el Cine-Club. El vicepresident és en Jaume Duran (algun dia n’hauríem de parlar) i a la Junta hi té, entre d’altres, tres Pep de la intel·liguèntsia progressista local: en Masó, l’Arenas i en Famadas. El Cine-Club va prendre una volada espectacular. Eren moltes les pel·lícules que no havien passat la frontera i ara les teníem a l’abast de la mà i projectant-se a les pantalles de la vila. Calia veure-les. La il·lusió pels nous temps socials que arribaven i la curiositat per tot el que ens havien amagat eren infinites. (“El gran dictador” per exemple es va projectar a la Sala la Festa Major d’Hivern de 1977. Va quedar gent a fora).
Un dia de primavera de 1976 —ell tenia 38 anys i un servidor 23— ens va convidar a la Marga i a mi a sopar. Em va fer il·lusió que un pope local com en Casas em considerés digne d’entrar a casa seva. Ell ja era un senyor casat, amb dos fills, amb la carrera acabada —era economista—, bona feina i alliçonat per la vida. “Soc una persona que ha passat l’època —diguem— de la inquietud universitària, i possiblement puc haver ja —encara que sembli pedant— estar fins a cert punt de tornada d’algunes coses, el meu esquema mental, doncs, no és el de fa deu anys”2. Ens en portàvem, tretze. Jo era solter, tot just havia acabat el servei militar i m’encarava a la vida amb un idealisme candorós, una intransigència maniquea (m’ho va dir) i una pedanteria de bufanúvols.
Al menjador de casa seva vaig conèixer la fondue.
—És ideal per anar menjant i parlant —va dir l’amfitrió.
Va ser un sopar agradabilíssim on els comensals vam parlar de tot i amb ganes de mostrar la nostra visió del món i el nostre credo. Ell va fer servir una paraula que —com la fondue— també vaig descobrir en aquell sopar: pragmatisme. Un epítet que li anava com l’anell al dit. En algun moment la seva dona, la Montse, va parlar de “El espiritu de la colmena”. La pel·lícula d’Erice ens va conduir a parlar dels records d’infància. Cronològicament parlant, les vivències d’en Casas gairebé coincidien amb les d’Ana, la nena protagonista del film, però el contingut dels records eren fets d’una altra pasta. Eren gairebé bucòlics i amb reminiscències folchitorrianes. Res de Frankenstein i de maquis. Amb aquell lleuger cloqueig que feia en el moment de riure ens va confessar, amb un punt d’orgull que la Maria Molist (algun dia també n’haurem de parlar) l’havia triat per fer de protagonista a “La mort de l’escolà”.
Cap a les acaballes del sopar vaig declarar el meu interès per la contracultura (“Ajoblanco” i les seves pàgines com llençols a tall d’exemple) i la meva flaca per en Sisa.
—En Sisa és aquest que diu que en Raimon i Serrat són el Manolo Escobar i en Raphael de la cançó catalana?
Vaig fer que sí amb el cap i el meu assentiment li va provocar un petit cloqueig de condescendència.
Al cap d’uns quants dies me’l vaig trobar pel carrer.
—El teu amic Sisa actuarà aviat al Casal de Mataró. Hi deuràs anar, no?
—I tant
Vam anar al concert. Li va agradar molt, ho constato.
Probablement era la primera vegada que trepitjava la sala Casal de Mataró i no seria la darrera. En tornarem a parlar quan arribem a l’any 1979.
El juliol de l’any 1977, el Llaç d’Amistat, l’Associació de Veïns i el Cine-Club d’Argentona compren una casa antiga al carrer Gran, Can Camilo. Són tres entitats sense ànim de lucre i, per tant, sense calers. Però necessiten un Casal, una seu social on desenvolupar totes les seves activitats que són moltes i de tota índole. Vivim una incipient democràcia, tenim les eleccions municipals a l’horitzó i la progressia local viu uns moments d’eufòria ara com ara difícils de comprendre.
En Salvador Casas va jugar un paper fonamental en l’esmentada adquisició. Era un reputat economista i en va donar proves fefaents. Sabia el dimoni on jeia i va preveure que tard o d’hora es produiria una inflació important que empetitiria el deute i, a més, faria pujar el valor de l’immoble. Els diners van sortir d’un préstec bancari i de 250 participacions de 10.000 pessetes cadascuna aportades per argentonins filantròpics. En Casas assegurava que, en algun moment, es retornarien amb les puges de l’IPC incorporades. “Sobre el paper és claríssim”, deia. Però el paper no es queixa i la majoria d’inversors (sic) les vam donar per perdudes. Homes de poca fe!.
Les quotes del banc les anava pagant el lloguer del bar de la planta baixa i un cop cancel·lat el préstec, aquests lloguers —de mica en mica— van anar redimint les 250 aportacions, la darrera de les quals es va cancel·lar al cap de 38 anys: el 29 de desembre del 2015 i l’import retornat va ser de 371,61 euros (61.831 pessetes, un 618% de rendibilitat). Cal deixar-ho escrit com un reconeixement a la visió d’en Casas. Noblesse oblige, diuen els francesos.
Mentre les obres de Can Camilo avançaven i es posava en marxa el pla d’en Casas, la sornegueria popular començava a anomenar al Casal, “el Casino dels socialistes”. La seu de l’AAVV, el Llaç i el CCd’A s’inauguraria el juny de 1978. Un mes abans (maig de 1977), Convergència també havia obert botiga al carrer Doctor Farrero. El món de la política s’anava normalitzant.
Faltava menys d’un any per les primeres eleccions municipals del postfranquisme i es començaven a perfilar les coalicions de dretes i esquerres que acompanyarien Convergència Democràtica que es presentava com a partit. La gent es comença a definir i, de mica en mica, cadascú anava situant-se a la seva òrbita. L’univers local continuava funcionant, però la tendència començava a ser el cadascú a casa seva.
En Casas, home convergent, havia dissenyat el pla econòmic del “Casino dels Socialistes”. El seu “argentonisme visceral” i la seva “voluntat de servei” es començaven a concretar en obra tangible: havia tirat endavant un cineclub, col·laborava amb futurs rivals polítics sense cap problema i s’havia convertit en una figura pública i respectada. El somni que havia perfilat s’anava complint. Però….
Però el 29 d’agost de 1978, el Centre Parroquial presidit per Joan Mora i Bartrés (més endavant encapçalarà la coalició de dretes -CAI- a les municipals) envia una carta al Cine-Club d’Argentona on els comunica que no els llogarà més la sala d’espectacles “mentre el senyor Salvador Casas formi part de la Junta del Cine-Club”. (Si el lector té curiositat per aquest enrenou, pot llegir la revista Llaç número 22 del mes d’octubre de 1978). Una excomunió en tota regla!. Quina agenda oculta hi havia entre el president del CP i el del CCA?; entre el futur alcaldable de l’ancien régime —amb matisos— i un convergent de pes dins de l’agrupació local?. En Mora, home d’ordeno y mando, de bracet amb el rector Masvidal ja havia provocat una diàspora en el Centre i n’havia foragitat tots els elements progressistes. Es repetia la jugada? En Casas, es va despertar del seu somni del poble idíl·lic i, malgrat utilitzar tot el seu pragmatisme en la picabaralla, no va aconseguir fer baixar del burro el seu contrincant.
En l’esmentat número 22 de la publicació Llaç, en Casas hi publicà una carta plena d’amargor, de desencís i sense cap gota de pragmatisme: “Adeu, Argentona, adeu”. En reproduïm dos fragments, el primer seria la causa i el segon el seu efecte. “Jo, que crec que en Mora és un home professionalment eficaç, si no accepto la tesi que a més és un blaspiñarista disfressat de democratacristià que ha tingut un rampell histèric-autoritari— que no la vull acceptar, haig de pensar que això no pot venir exclusivament del dia 3 d’agost, que això ja ve de lluny i el 3 d’agost va ser el dia que va explotar”. I ara el seu efecte: “Argentona ja no és només aquella Argentona idíl·lica de tantes petites coses tan simples com vulgueu, però que jo m’estimava i m’estimo. A Argentona li començo a conèixer els camins subterranis dels quals fins ara havia pogut prescindir. Com deia al principi, ara, de sobte, el poble se m’ha tornat una mica més trist. Adeu, Argentona, adeu!!”
La seva idíl·lica colmena s’havia convertit en un vesper.
L’any 1979 tornà al Casal de Mataró. No pas a veure en Sisa. S’havia convertit en empresari de cinema i des del 1979 fins al 1984 es dedicaria a l’explotació de la sala comercial.
En Salvador va morir prematurament a l’edat de 53 anys.
