per Josep Arenas Ponsa
La Montse Brugal va ser una de les primeres dones que van formar part del Consistori argentoní, el 1979, una vegada recuperada la democràcia. Va debutar en la “candidatura d’unitat popular” d’Argentona, que agrupava les forces que havien protagonitzat la resistència a la dictadura i la democratització de poble, a través d’entitats cíviques i culturals, la premsa democràtica i, fins i tot, de l’aixopluc parroquial d’inspiració ecumènica.
En qualitat de regidora, la Montse va iniciar-se en l’àrea d’Ensenyament i va anar assumint competències de gran transcendència en la vida local que van determinar el desplegament de l’urbanisme i alguns dels principals equipaments de la vila, com van ser la Sala o el Cementiri, en un periple que va anar de la CUPA a la Candidatura d’Esquerres, per desembocar finalment en el Partit dels Socialistes (PSC), amb el qual sempre es va identificar.
La Montse ha estat una referència indiscutible en el socialisme argentoní, en el si del qual ha exercit una autoritat moral que depassava la formalitat dels càrrecs, públics o de partit, que va assumir i als quals es va dedicar tota la seva energia fins a l’últim moment. Però no solament això.
També va tenir l’empenta i el coratge per dedicar-se als més necessitats, a través de Càritas, i en general als interessos del poble que tenia sempre presents. Com a dona de caràcter que era, vaig ser testimoni, en ocasions diverses, de la seva valentia per enfrontar-se a qui calgués, per lluitar i denunciar les corrupteles del poder local.
Els que la trobarem a faltar serem molts, tal com es va posar de manifest en el seu comiat, en el qual, tant la capella ardent com l’església van estar curulls de persones que sentíem la seva pèrdua, des del vilatà més humil fins al primer mandatari del país.
