Petita història d’una contradicció

per Rosa Vila

Tinc 78 anys. En fa 45 sóc argentonina i quatre que soc beneficiaria  activa de l’homenatge als més grans. La meva mare i la sogra, com a nouvingudes al poble, també en varen ser els últims cinc anys de vida. Cofoies, hi  anaven ben acompanyades dels nets o sigui els meus fills, quan jo, com a, diguem-ne progre, m’ho  mirava des de la barrera de la carpa exterior. Ara que soc jo l’àvia,  m’ho miro des de dins, o sigui de La Sala, després de deixar-me arrossegar per la crida dels gegants, sense haver aclarit el meu paper, que encara visc com una  contradicció íntima, que es mou entre una certa inèrcia sòcio-festiva-tradicional, (això sí, reforçada pel Dia Internacional de la Gent Gran del Món, l’1 d’octubre) i el meu històric públic, que fa que em senti qüestionada  pels de la meva fornada. (No dic de la meva lleva perquè, en ser dona, en lloc de la mili, vaig haver de fer el Servei Social , imprescindible si volia sortir a l’estranger, treure’m el carnet conduir i més coses que no  podíem fer les solteres).

Dins una tradició de setanta-cinc anys

            Al primer any vaig acceptar la invitació a l’homenatge per xafarderia, la de conèixer la festassa des de dins. El segon, seria d’aprofundiment, per a poder analitzar-ne aspectes menors, com l’esmorzar, els discursos, l’espectacle. El tercer,  ja pretenia qüestionar per via directa el material recollit els anys anteriors, demanant una entrevista institucional a la regidora de torn. N’obtindria  estadístiques vàries, dades sobre l’evolució de les noves activitats des del canvi a Setmana dels Grans, i les possibles millores de l’acte central a la Sala per assistent  Confesso que vaig aprofitar per demanar una xocolatina per animar el croissant de l’esmorzar, i sí, cosa que no hi ha hagut enguany, el quart, com tampoc els hipotètics dos dits de cava imprescindibles per a brindar pels 75 i més,  només qui pogués o  volgués.                          

            Però en canvi, enguany he de fer constar una millora en l’espectacle, que ens ha fet cantar i ballar, drets o asseguts en cadires de rodes, per fer una gran rotllana de grans, acompanyants i autoritats, puntejant al ritme del Coty-Coty dels Tyets, prou per marxar a casa contents. I, a més amb la qualificació diferent a la butxaca, la d’allò que algú es veu ja havia dit:  que no som vells. Som Gent amb “solera” . Una característica amb què no comptàvem, fins que ens l’han  adjudicat a l’engròs als que el 20 de setembre del 2026 hem assistit al 75è homenatge a la Gent Gran d’Argentona.

            I mireu, estic tan cofoia que potser l’any que ve, hi torno. I sense tantes contradiccions supèrflues, activant, això sí, la principal, la del vell debat de si cal mantenir aquella festa de quan eren molt  pocs els avis que arribaven als setanta-cinc. Per tots això de l’esperança de vida, de què la gent gran d’ara viu més anys i és més activa, tant individualment com socialment. 

            Si algú s’atrevís a fes una consulta popular, tant als grans d’ara com als de demà sobre si conservar, reinventar o anul·lar la festa, qui guanyaria?

            Pesaria més un valor històric que gràcies a la col·laboració del voluntariat amb els ajuntaments ha aconseguit arribar a la 75a edició? Com es justificaria  trencar una tradició quan encara molta gent se la sent seva?

Amb la certesa que el concepte de vellesa s’ha fet antic, ja molts dels grans treballen, estudien, treballen, creen, cuiden, i més coses,  potser tocaria celebrar, sense necessitat d’homenatges,  la vida, “la solera” guanyada,  compartint-la, amb totes les generacions de  la comunitat, amb activitats festives sense edat.

            Un possible lema  seria, fem que la festa de la vellesa no es converteixi en un museu perquè el futur de la gent gran és també el futur de tots.