per Rosa Vila
Calen epifanies per salvar l’essència de valors socials
Amb motiu de la publicació del llibre Totes les batalles. Memòries de l’advocada Magda Oranich, (Barcelona, 1945), l’autora declarava en una entrevista (El Punt Avui del 28.02.26) aquesta frase que des d’aleshores no em puc treure el cap, per ser de la mateixa generació, però, sobretot per evidenciar com l’extrema dreta es va introduint entre el jovent:
“Els de la meva generació tenim el deure d’explicar als joves què va passar”, referint-se als que hem viscut el franquisme dur, la transició i el pas cap a la democràcia.
“La meva generació, els meus companys de facultat, els d’activisme polític, els que vàrem viure la dictadura, en certa forma, ens podem considerar uns privilegiats de la història per poder-ho explicar en primera persona. Crec que tenim el deure moral, especialment les dones, de recordar el que hi havia; sobretot en un moment com l’actual en què sembla que alguns joves, també a les universitats, als instituts, tendeixen a menysprear la democràcia en sentir-se atrets pels missatges del populisme“.
“És per això que els hem de parlar de totes les coses que el franquisme va truncar, dels avenços feministes de la República que es van aturar durant anys.” …
“Em vaig fer feminista a la facultat, quan vaig veure quines lleis afectaven les dones, quan l’adulteri femení era delicte i suposava anar a la presó; quan les prostitutes i els gais eren empresonats pel fet de ser-ho; quan si et divorciaves t’ho podien prendre tot, la casa, els fills…”
I acabava fent una proposta destinada al jovent:
“Cal un diàleg generacional, entre aquella generació que ara s’extingeix, que és la que ha fet de vàlua entre la dictadura, –quan a les comissaries s’hi torturava, quan hi havia la pena de mort– i l’actual democràcia que torna a estar en perill”
Més que Veus del Record
Per això són d’aplaudir totes les iniciatives que van en aquesta línia, com la que s’ha impulsat darrerament des del CEAJC, anomenada “Veus de Record” que, en dues sessions va omplir el Saló de Pedra d’una important representació de memòria viva argentonina, gràcies als testimonis de tretze veïns i veïnes que van explicar, a partir de diferents aspectes, com era el poble entre la postguerra i la transició. La intenció dels promotors és deixar-ho fixat com a memòria col·lectiva, perquè no desaparegui sense deixar rastre.
Són vivències significatives de la vida quotidiana, social, cultural o política del poble, les úniques que poden retratar una època a la menuda, que seran recollides, primer per escrit, en format d’entrevistes fetes durant mesos, sobre diferents temes, com la recuperació del català a l’escola, el sindicalisme pagès, la solidaritat amb els presos polítics i altres moviments socials dels darrers anys del franquisme. S’està treballant per convertir-ho tot seguit, en l’espectacle de Teatre Comunitari dirigit per Cristina Navarro, que es representarà al pròxim Festival del Sense Portes del primer cap de setmana d’octubre. Caldrà veure’l com un bon retrat local d’una època, (1948-1978) més que no pas com un acte de nostàlgia, sense perdre de vista el que en diuen les curadores del projecte, Emília Illamola i Maria Josep Castillo:
“Cada persona hi aporta la seva experiència de manera que, quan les poses juntes, conformen un tapís que explica com era aquell poble” .
Serà doncs aquesta una història viva de proximitat, de les que, com deia l’Oranich, cal que passin de generació en generació? I tot això gràcies a la iniciativa de persones i entitats que ho tenen clar i que treballen per fomentar el diàleg generacional i la interculturalitat.
