Un adéu a la nostra Brugal

per Rosa Vila

Això no és una necrològica. Podria ser una manera d’agrair-li el que no em vaig atrevir a manifestar-li en vida. Un escrit que vol homenatjar a la dona, l’amiga, l’activista social i la política de llarg recorregut que ha hagut de tancar-ho tot, a setanta-sis anys, després de mesos d’allitada a casa, amb la pau i la tranquil·litat de la feina feta, la familiar i la social.

La vida

La Montserrat Brugal Piñol, nascuda a Barcelona el 1949, es va considerar argentonina en casar-se amb en Quim Batlle de Can Gel el 1972, amb qui tindria tres fills.  Abans, havia fet l’escolaritat a les Salesianes de Sarrià, i després va fer Biologia a la UB, on ja va ser activa en la lluita antifranquista i membre del Sindicat d’Estudiants. Entremig col·labora amb l’esplai de discapacitats del Pare Segura, en la llavor del que el 1974 es convertiria en la Fundació Olivera de Vallbona de les Monges.

Quan ve a viure a Argentona, treballa a la botiga de Can Gel fins que es tanca per jubilació dels amos. L’any 1992 entra a treballar d’administrativa a la Federació del PSC del Maresme i s’hi quedarà trenta anys més fins que es jubili, només amb les excedències parcials exigides pels càrrecs de l’ajuntament.

            Com a mare, s’implica a l’Escola Pública d’Argentona, en l’Associació de Pares, per treballar en la renovació pedagògica del postfranquisme, incidint especialment en la instauració del català a l’escola. Després es partiria en dues escoles, fent fins 5è a les escoles velles, la Bernat de Riudemeia i el cicle superior  a la nova, Francesc Burniol.

L’obra

            Quant a la llarga implicació en la política local, es presentà a les primeres eleccions democràtiques de 1979 amb la CUPA. Seria la primera dona regidora i la més jove del nou consistori, amb la cartera d’Ensenyament. A les de 1983, ja vinculada al PSC, s’hi presentaria amb la llista de la Coalició d’Esquerres. A les del 1987, aniria de cap de llista del PSC en solitari, quedant a l’oposició. A les eleccions del 1991, i com a segona força, pactant amb CiU, portaria les regidories d’Ensenyament, Benestar Social i Comunicació. El 1995, anirà com a  núm. 14, tancant llistes. Però el 1999 hi torna, ara com a cap de llista del PSC. Fent coalició amb l’ENTESA, serà 1a tinent d’alcalde del nou equip de govern, a més de portar urbanisme, benestar social i sanitat. A les del 2003, també com a cap de llista pel PSC, repetirà el Pacte de Govern amb l’Entesa.

Seran anys de consistoris efectius, de govern fort, de treball transversal basat en el coneixement de les necessitats del poble, d’execució de projectes importants, tots consensuats, alguns ja iniciats en altres legislatures, d’altres projectats, però en tots es tindrà en compte la llarga experiència política de la Brugal que, sumada a la capacitat d’entesa entre alcaldia i regidors de diferents sensibilitats, es convertirà en una època il·lusionada.

L’anàlisi de la Montse-política i la previsió de futur de la Montse-dona, serien les seves credencials. Sabia exposar, escoltar i consensuar. De manera que és fàcil descobrir la seva mà i el ser ben fer, en la recuperació històrica de la Font Picant, el Cementiri nou, el dificultós canvi de seu del Museu del Càntir, la implantació valenta del projectat Porta a Porta, la reconstrucció de l’edifici de La Sala, la planificació de l’Escola Les Fonts, de l’Institut, la dignificació del barri del Cros i el Centre Obert, en l’atenció dialogant a les urbanitzacions, tot i les denúncies d’algun membre de l’oposició.

El 2007, per cansament, deixa l’ajuntament, però no la política, ja que encara continuarà anant a les llistes locals i fent de secretària del PSC d’Argentona fins al 2022.

            Mentre estava a l’ajuntament havia format part del Patronat del Museu de Càntir com a representant del Consistori i després hi seguiria a títol personal, fins a octubre del 2024 que ho va haver de deixar per malaltia. Fins aleshores l’hem pogut veure cada festa major d’estiu a la posta de la paret de les mentides, venent el càntir de l’any. Aquest agost la trobarem a faltar. Ella era dels que havien apostat per desvincular la festa major del càntir de la Fira internacional d’Argillà; com també per reconvertir l’edició de càntirs tradicionals pels d’autor.

            Quan el 2014 es jubila, entra com a col·laboradora activa a Càritas Parroquial d’Argentona, com a encarregada del “rober” que era el que els portava més feina, fins a la pandèmia, que fou quan de la gestió i el reciclatge dels contenidors, se’n cuidaria la delegació de Barcelona, retornant-ne la part aprofitable a cada poble. L’altra feina important de Càritas era en aquell moment, la de reordenar i repartir els aliments rebuts, cosa que, a poc a poc i per la creixent necessitat d’ajuda alimentària, s’anirà canviant per la implantació l’autogestió responsable d’unes targetes de prepagament recarregables o d’uns vals de compra als començos locals, finançades amb els donatius, puntuals o periòdics, enviats per bizum o transferència bancària.

Després, des del 2019, en plegar la Carme Calafell de Càritas, ella la substituirà portant els comptes, a més de fer, cada dilluns, l’atenció directa als usuaris i nouvinguts enviats per serveis socials; i també d’organitzar el reforç escolar a nanos amb dificultat d’aprenentatge o de famílies amb pocs recursos.

El tancament

Una manera de tancar, de manera senzilla i directe, aquest recorregut ràpid per la vida de la Montse podria ser manllevant les paraules escrites i dites pels seus fills a la missa de comiat:

      “Era una dona directa a qui li molestaven els excessos. De portes enfora podia semblar dura, però els que hem tingut la sort de conèixer-la sabem que era amiga, acollidora i amb una sensibilitat molt especial. Ens ha transmès un sentit profund de la justícia, de la família, del treball i dels ideals, a no donar res per perdut ni a donar res per garantit”.

            “… Tot i que a vegades s’ha equivocat (i qui no?), sempre s’ha implicat en defensar el què creia, des de l’escola al socialisme, des del càntir a Càritas, i ho ha lluitat amb una tossuderia a prova de bombes. Era una dona d’acció, la primera a arremangar-se que ens ha donat una lliçó de coherència i de valentia fins al final: ho va donar tot, i quan va ser l’hora de marxa ho va acceptar, i es va adormir amb serenor. La Brugal fins al final.”