per Miquel Badia Tobella
Visualització de la dansa dels estornells, a xarxes
Comencem, si us sembla bé, per visualitzar aquest fascinant espectacle a diferents indrets, seguint aquests enllaços:
Dansa d’estornells als aiguamolls de l’Empordà
Dansa d’estornells al cel de Sácer (Cerdenya)
Dansa d’estornells al cel de Roma
Aquestes magnífiques coreografies han impulsat als científics a descobrir les seves regles alhora que diversos artistes hi ha trobat la inspiració.
L‘estornell comú, un ocell gregari que ens visita els mesos més freds de l’any
L’estornell vulgar (Sturnus vulgaris), és una au de mitjana grandària amb un plomatge de color negre dominant, amb reflexos iridescents, violacis i porpres, i amb un clapejat de taques clares.
És una espècie migratòria que arriba als nostres territoris, procedent del nord d’Europa, els mesos de tardor i d’hivern. Els estornells són molt gregaris i s’agrupen per milers a diferents indrets.
Al capvespre, poc abans de la posta de sol, es produeix un fenomen natural espectacular on milers d’estornells alcen el vol de manera col·lectiva formant estols de formes fluides complexes, com si fossin fum o ones en constant canvi, creant una dansa aèria que constitueix un impressionant espectacle de la natura. El grup es mou com si fos un sol organisme, generant volums canviants en tres dimensions, que resulten hipnòtics per a qui els observa.
A més, alhora que volen, es genera una remor de fons que és el motiu pel qual aquest fenomen s’ha anomenat, en anglès, murmurations. El fet que les murmuracions cobreixin el cel en el moment que la llum del sol comença a minvar afegeix bellesa a l’extraordinari fenomen.
Després de la seva dansa, el grup d’estornells descendeix per refugiar-se als arbres o als llocs on passarà la nit.
Una dansa sense líder ni coreògraf
Els investigadors s’han preguntat com els estornells formen aquests preciosos núvols d’aparença canviant durant els seus vols. Com poden estar tants ocells tan coordinats? És un misteri que els científics han estat intentant resoldre durant més d’un segle.
A la dècada del 1930, l’ornitòleg britànic Edmund Selous va suggerir que els estornells podrien posseir habilitats psíquiques o telepàtiques que els permetrien pensar col·lectivament, tots alhora, per coordinar els seus moviments mentre volen. Donava per fet que un comportament complex com aquest havia de respondre a processos de pensament complexos.
Però els avenços tecnològics han permès utilitzar càmeres d’alta velocitat i el processament d’imatges digitals per rastrejar estornells individuals dins d’un estol. Això ha portat a una comprensió més científica dels mecanismes que hi ha darrere d’aquestes exhibicions fascinants.
A la dècada de 1980, l’informàtic Craig Reynolds va ser el primer a dissenyar un model computacional d’aquest comportament. Va demostrar que tres regles simples eren suficients per recrear un estol d’estornells virtuals en un ordinador: separació (no apropar-se massa al veí), alineació (anar en la mateixa direcció que la mitjana dels veïns) i cohesió (apropar-se al centre del grup).
Es van crear, doncs, models informàtics en què individus virtuals interactuaven segons regles molt simples, mentre es movien com núvols coordinats. Aquestes simulacions eren convincents, però els investigadors no tenien les dades que els haurien permès comparar els seus models amb la situació real. La realitat del terreny és, ben segur, molt més complexa que la simulació.
Va ser el 2005 que un equip de físics amb seu a Roma, dirigit per Andrea Cavagna i Irene Giardina, va fer un descobriment rellevant. Durant tres anys, molts capvespres d’hivern, van pujar a la teulada del Palazzo Massimo per fotografiar els murmuris dels estornells de Roma. Amb les imatges recopilades van poder crear una reconstrucció en 3D de la posició de cada individu, que de vegades arribaven a ser de més de 4.000.
Es van adonar que, independentment de la mida d’una murmuració, cada estornell només interactua amb set dels seus veïns. Aquest és el màxim que el cervell de l’ocell pot processar. Aquests veïns canvien cada segon, però els estornells no presten atenció a aquestes interaccions fluctuants. Simplement, volen en la mateixa direcció que els set ocells més propers, mantenint-se a prop d’ells, però no massa a prop.
Més tard, afegint les tres regles abans esmentades a un model informàtic, juntament amb alguns principis bàsics d’aerodinàmica, Charlotte Hemelrijk, de la Universitat de Groningen als Països Baixos, va crear una murmuració virtual que s’assembla al que s’observa a la natura i que coincidia amb les dades recollides a Roma.
Això va demostrar que els estornells no necessiten ni un pla complex, ni un líder, ni cap forma de telepatia. Les interaccions són simples i només tenen lloc en uns pocs metres. Gairebé no necessiten comunicar-se per dibuixar formes complexes a través del cel.
Segons els físics, una murmuració es podria comportar com un sistema crític que pot respondre instantàniament als canvis de l’entorn. Quan en un punt hi ha un canvi de rumb per algun element pertorbador, les reaccions dels ocells més propers s’escampen molt ràpidament pel grup com una ona, donant lloc a canvis de direcció i produint els impressionants patrons aeris que observem.
Independentment de la mida de la murmuració, el moviment de cada ocell està influenciat pel de tots els altres. Si un gira, tots giren. Cada estornell només presta atenció a set membres més del seu estol, però els seus moviments s’estenen a tot l’estol, reaccionant a esdeveniments que ocorren a centenars d’ocells de distància. És per això que la murmuració sembla ser una sola entitat i es comporta com un tot.
A partir d’aquests descobriments, ha augmentat la curiositat dels investigadors per acabar d’entendre el fenomen de les murmuracions i ha continuat la recerca. Per exemple, utilitzant drons que s’assemblen a falcons, es poden estudiar els patrons que sorgeixen depenent del comportament del falcó davant dels estornells. La recollida de dades a Roma es basava en càmeres fixes que només fotografiaven els estornells mentre volaven per davant de l’objectiu. Posteriorment, s’han fet servir una sèrie de càmeres giratòries que poden rastrejar els estols, de manera que la recollida de dades s’ajusta més a la realitat.
Una estratègia de supervivència
Tot i que la ciència encara intenta entendre’ls, sembla clar que els estornells emprèn els vols grupals com a estratègia de supervivència.
En aquest sentit, s’han proposat diverses teories per explicar per què formen murmuracions. Una explicació àmpliament acceptada és la protecció contra els depredadors. Una massa arremolinada de milers d’ocells fa que sigui molt difícil per a un depredador identificar i capturar un ocell individual. El canvi constant de la forma i la densitat de l’estol pot desorientar els depredadors com els falcons pelegrins, cosa que els dificulta molt el seguiment d’un individu i l’atac.
Una altra possible raó és la regulació de la temperatura. En les nits fredes, la calor corporal col·lectiva d’una murmuració pot augmentar la temperatura de l’aire circumdant en uns quants graus, ajudant els ocells a mantenir-se calents mentre es preparen per descansar.
L’eficiència aerodinàmica és un altre factor que pot contribuir a aquest comportament. De manera similar a com es beneficien les oques de volar en formació en V, els estornells al centre d’una murmuració probablement experimenten una resistència al vent reduïda, cosa que els permet estalviar energia durant el vol.
La dansa dels estornells com a art
Les murmuracions són l’art natural dels estornells, magnífics esbarts de milers d’aus ballant coreografies fluides i fascinants. Aquest ballet aeri ha inspirat sovint l’art visual, tal com s’explora en el projecte de Xavi Bou o les col·leccions del MACBA.
El fotògraf Xavi Bou ens ofereix dues propostes artístiques basades en el vol de les aus. Una porta per títol Murmurations, i està inspirada en el vol dels estornells, els quals van modelant, com si fossin escultures, aquestes estructures efímeres que es formen a l’aire. La segona proposta es titula Ornitographies amb una selecció d’imatges que capturen en un sol fotograma les formes que generen els ocells en volar, fent visible l’invisible. Com explicita la seva pàgina web, l’artista ens ofereix un equilibri entre art i ciència, poesia visual basada en la natura.
Amb motiu del 30è aniversari de la seva inauguració, el MACBA ha presentat la col·lecció Com una dansa d’estornells (Col·lecció MACBA: trenta anys i maneres infinites de fer). El museu es refereix a la col·lecció amb aquestes paraules: “De la mateixa manera que el moviment sincrònic i coral dels estornells – conegut en anglès com a murmuration, que evoca el murmuri que acompanya el seu vol – configura imatges volàtils i canviants, també les obres de la col·lecció s’ajusten i es reagrupen en les seves diferents presentacions formant nusos o mapes de sentit”.
El fotògraf danès Søren Solkær, ha capturat la dansa dels estornells en la sèrie de fotografies que anomena Black Sun. Aquesta col·lecció se centra en els aiguamolls del sud de Dinamarca, que són un escenari dels records d’infància de Solkær.
Un altre artista fascinat per aquest fenomen natural és Alain Delorme. L’autor parisenc s’inspira en els moviments a l’aire d’aquestes aus en la sèrie Murmurations, una obra amb imatges efímeres de bosses de plàstic. En substituir les aus per bosses de plàstic és possible que Delorme pretengui reflexionar sobre l’amenaça que els residus suposen per la natura.
Sovint, la mirada humana interpreta la realitat de la natura a través dels seus paràmetres artístics. La sincronia perfecta, l’impacte visual i l’estètica artística en temps real, podrien ser aspectes clau a l’hora d’interpretar la murmuració com a art. La dansa dels estornells ens evoca una geometria orgànica, fluida i etèria, on la realitat esdevé fantasia onírica.
