per Miquel Badia Tobella
Un model de vida sostenible basada en la naturalesa
D’on prové la permacultura?
El concepte va ser teoritzat a Austràlia, als anys setanta, pels ecòlegs Bill Mollison i David Holmgren. Com a resposta als mètodes agrícoles intensius i poc respectuosos amb la natura.
El 1978 van publicar el llibre Permaculture One: A Perennial Agriculture for Human Settlements, que va donar origen al moviment global de permacultura.
El terme prové de la contracció de l’anglès permanent (agri)culture fent referència a una agricultura sostenible o permanent.
És un mètode de disseny integral inspirat en els patrons dels ecosistemes naturals que busca crear assentaments humans sostenibles, integrant la producció d’aliments, l’habitatge, l’economia i l’entorn ecològic.
En què consisteix?
La permacultura busca recrear el funcionament dels ecosistemes amb l’objectiu de produir aliments, estalviar recursos i reduir residus. Intenta imitar la manera que la natura treballa. Es tracta de crear entorns rics i complexos, amb moltes interaccions entre plantes, insectes, animals de granja i també humans. Parteix de l’observació de la natura com a referència per poder, després, imitar o utilitzar els patrons i característiques dels ecosistemes naturals i així crear sistemes agrícoles i entorns humans sostenibles.
Permacultura no vol dir deixar que la natura segueixi el seu curs, sinó inspirar-se en ella. Una granja de permacultura, per exemple, es pensa com un tot. Cada ésser viu hi té un paper a jugar. Suposem una gallina d’aquesta granja: no només s’utilitzaria per produir ous, sinó també per raspar i airejar el sòl, per menjar caragols i, per tant, protegir els cultius o per fertilitzar el sol amb els seus excrements.
Encara que tenen algunes similituds, no hem de confondre la permacultura amb l’agricultura ecològica o orgànica.
L’agricultura ecològica fa servir tècniques que protegeixen el medi ambient i eviten l’ús de pesticides i fertilitzants sintètics. Però la permacultura va més enllà de ser un mètode d’agricultura. El seu enfocament és molt més ampli, atès que considera el disseny del sistema agrícola en conjunt, de manera que té en compte àmbits com l’arquitectura, la construcció, l’ús de materials biodegradables, les energies renovables, la gestió de residus, la gestió de l’aigua i, també, els sistemes socioeconòmics on es desenvolupa.
Es basa en tres pilars ètics:
1.- Cuidar la Terra: sòl, aigua, boscos, biodiversitat, …
2.- Cuidar les persones: benestar físic, psicològic i social.
3.- Compartir de manera equitativa i retornar els superàvits: limitar el sobreconsum i reinvertir el superàvit.
Inspirant-se en el funcionament dels ecosistemes naturals, Bill Mollison i David Holmgren, també van formular 12 principis de disseny dels sistemes de permacultura:
1.- Observar i interactuar: Dedicar temps a mirar la natura abans de modificar-la per adaptar el disseny al lloc concret.
2.- Captar i emmagatzemar energia: Desenvolupar sistemes que recullin recursos (com l’aigua de pluja, la llum solar o la biomassa) en els moments d’abundància per utilitzar-los quan faci falta.
3.- Obtenir un rendiment: Assegurar que els sistemes dissenyats produeixin resultats tangibles i útils per mantenir el projecte, com aliment, energia i materials,.
4.- Aplicar l’autoregulació i acceptar la retroalimentació: Estar oberts a corregir les activitats pròpies i frenar comportaments que resultin inadequats i que fan mal al sistema.
5.- Utilitzar i valorar els recursos i serveis renovables: Treure el màxim profit de l’abundància de la natura i reduir la dependència de recursos no renovables.
6.- No produir residus: Tancar cicles; tot allò que rebutja un element del sistema ha de ser aprofitat per un altre, com fer compost o reciclar aigua grisa.
7.- Dissenyar des dels patrons fins als detalls: Observar els patrons generals de la natura i la societat per aplicar-los a l’estructura bàsica del sistema, abans de fixar-se en els elements petits.
8.- Integrar en lloc de segregar: Col·locar els elements del sistema (plantes, animals, estructures, etc.) perquè es recolzin els uns en els altres i compleixin múltiples funcions.
9.- Fer servir solucions petites i lentes: Els sistemes petits i lents són més fàcils de mantenir, fan un ús més eficient dels recursos i produeixen resultats més sostenibles.
10.- Fer servir i valorar la diversitat: La diversitat redueix la vulnerabilitat davant de plagues, canvis climàtics o altres crisis, fent el sistema més resistent.
11.- Fer servir les vores i valorar el que és marginal: La interfície entre dos ecosistemes diferents, com per exemple la vora entre un bosc i un prat, sol ser el lloc on hi ha més interacció i biodiversitat.
- Respondre creativa i adaptativament al canvi: Observar els canvis amb visió de conjunt i intervenir en el moment oportú per aprofitar les transformacions de l’entorn.
Funciona la permacultura?
La permacultura ja no és només una filosofia teòrica i cada vegada són més els projectes, granges productives i ecoviles autosuficients que hi ha arreu del món. Aquests projectes demostren que la permacultura és viable com a estil de vida, model educatiu i eina per a la regeneració ecològica, sobretot a petita escala.
A Catalunya, el Mas Les Vinyes, a Sant Martí d’Albars, n’és un referent. És un projecte de vida comunitària que funciona com una granja agroecològica d’agricultura regenerativa, dissenyada amb criteris de permacultura.
A l’estat espanyol en són exemples Os Biosbardos, a Cambre, A Coruña; El Ramizal, a Fondón, Almeria; Caña Dulce Permacultura, a Coín, Màlaga y Permacultura Cantàbria, a Santander.
A França, la granja Bec-Hellouin és una explotació experimental de permacultura fundada en 2003 per Charles i Perrine Hervé-Gruyer, situada a la regió de Normandia, França. És reconeguda arreu del món com un model pioner d’agricultura ecològica d’alta productivitat en petites superfícies.
En conclusió, la permacultura no només representa una resposta agrícola sostenible, sinó que, amb els seus principis, integra directament la dimensió social i econòmica dels assentaments humans. Ens mostra altres opcions que podem dur a terme i que ens guien cap a la construcció d’una ètica ecològica que defensi la cura de la natura, com a totalitat.
