Detritus delicats

per Montse Rodó

Va entrar a la cuina decidida a treure’s la carbassa del davant. Estava tipa de perdre el temps  intentant escriure; portava massa dies  en blanc, estèril com un conreu sense pluja. Abandonava, no volia angoixar-se mes. Després de pensar-hi molt, havia arribat a la conclusió que els bons escriptors   són uns pocs  privilegiats que tenen més recursos i unes ments més creatives.  Artistes, vaja. Ho veia clar; el seu territori era la cuina.

La pobra i molsuda carbassa  l’esperava en un racó del taulell,  com un gran cacauet  de  pell llisa. La col·locà  sobre la  fusta de tallar,  va palpar-ne la fermesa  i resseguí  els secs  longitudinals, buscant-li  un punt feble. Del calaix  va treure el ganivet de punta  mes afilada i, amb tota la  força de la  frustració acumulada,  li clavà una ganivetada al ventre. La carbassa  es resistí, fent-se la dura, però després d’un combat acarnissat, va aconseguir vèncer-la.  L’esquarterament s’acabà amb una escampada d’entranyes, de llavors i d’escorça en una banda,  i amb una olla  de  bocins de polpa ataronjada en l’altra. Amb l’olla  gairebé plena, s’animà a  afegir-hi tres cebes de Figueres. Desfullant-les li va venir  la temuda coïssor als ulls que li provocà un regalim de  llàgrimes,  llagrimeig que va aprofitar per deixar-se anar   i plorar per la inspiració fugissera i per l’angoixa davant la pantalla en blanc;  en definitiva, per les truncades aspiracions d’arribar a ser escriptora. Somicant, reflexionava  sobre el  perquè en diuen quedar-se en blanc de l’estat que estava patint si ella  el vivia  com un túnel  fosc i negre que no s’acabava mai.  Feta la feina, després de mocar-se i eixugar-se  els ulls, es disposà a llençar les deixalles al cubell de l’orgànic.

            I és aquí on, si us hi fixeu  bé,  trobareu el primer punt de gir d’aquesta petita història.

            Agafant el cubell d’escombraries amb una mà, mirà fascinada l’escampall de detritus al taulell;  tots solets havien format un  trencadís,  amb una barreja de textures i de tonalitats  taronges,  grogues i  morades magnífica. Va sentir una dolça fiblada, un buf, una pujada  de l’emoció estètica que se li estenia des del cervell cap a l`ànima. Ves a saber si la carbassa que acabava d’esbudellar havia deixat anar una substància volàtil del seu ventre, un gas d’efectes eufòrics i inspiradors que li provocava una embriaguesa creativa.

             I se li va despertar  l’ull d’artista.

             Emocionada per la descoberta, no es va veure en cor de  llençar  aquell bé de déu. Volia atrapar la bellesa d’aquella brossa,  deixar-ne constància, compartir-la amb tothom. Va allargar l’altra mà  per agafar el  mòbil,  company fidel que sempre té a prop, i va fer una foto.  La imatge a  la pantalla   la va sorprendre; el fragment enquadrat semblava una pintura; el contrast   de  llums,  ombres i  textures, la brillantor, els colors , tot quedava magnificat en la captura.  Amb quina fal·lera  es va llençar aleshores  a captar   aquelles formes suggeridores escampades al taulell ! Amb quanta  facilitat  va immortalitzar aquell  mosaic irrepetible!  No li va caldre ni moure’s de la  cuina  per  captar la bellesa.

            A partir d’aquell dia la seva cuina va patir una  revolució. Els àpats diaris  es van omplir de fotogènics productes  de temporada. Cada matí anava al mercat i, abans de comprar, elaborava mentalment els menús   tenint en compte, més que cap altre cosa,  les despulles que deixarien. Hi van haver cebes i porros desfullats, magranes  desgranades, coliflors  despullades, carxofes desvirgades.  La rutina de cuinar s’havia convertit en una  acció  creativa, en una aventura estètica cada dia diferent. Va imposar-se  unes normes que no es podia saltar: havia de fotografiar les deixalles tal com raja, sense ordenar-les ni posar-les bé, i només podia utilitzar productes de temporada; així el repte seria mes rigorós.

            Tenia la certesa que, quan fotografiava  aquells detritus, els honorava, els elevava a una categoria superior, afegint significat a l’existència de vulgars escorrialles. Els hi donava l’últim alè de gràcia  abans  que tornessin  a la terra per convertir-se en adob i tancar el cicle. Vivia en un estat d’efervescència  tal que, envoltada  de fullaraca, de peles, de clòfies, se li disparava també el pensament crític; les fotografies es convertirien en un homenatge a tots els éssers menors, invisibles, que són  descartats i oblidats  per no seguir els cànons  imperants; eren el seu tribut a les persones diferents, rebutjades o poc valorades, considerades escòria per una societat productiva, que no  s’atura a mirar dues vegades per buscar les capacitats i la bellesa que tot ésser viu pot tenir.

            Però vet-ho aquí que el forat negre es va tornar a obrir. De la nit al dia, les piles de deixalles  només l’hi inspiraven fàstic. Els caps i les potes desmembrades dels   pollastres de pagès li feien angúnia.  Els ossos d’espinada i del genoll  pel brou li semblaven cruels i  sanguinolents; era com si  la mort hagués envaït un plató que fins aleshores no havia conegut la violència. Els detritus es pansien al taulell esperant el moment d’inspiració  i la família es va començar a queixar del fastigós espectacle a la cuina. Ella enyorava la vivor i  la senzillesa de les  verdures, les textures  de les hortalisses, el color de les fruites, però li semblava que ja ho havia fotografiat tot.

            I se li va tancar l’ull d’artista.

            Va passar uns dies moixa, sense al·licients;  res era prou interessant o   bonic  per captar-ho. Va fer alguns intents, però tot li semblava faltat d’ànima i d’il·lusió. Potser quan vingués la primavera, els calçots, els pèsols o les maduixes  li tornarien la inspiració.  No va tenir altre remei que  seure de nou davant de l’ordinador i enfrontar-se a la pantalla en blanc. Si més no, podria  escriure la seva experiència com a retratista dels delicats detritus d’hivern.

            Escrivint, esperaria  la primavera.

Recepta de crema de carbassa amb llagostins i cansalada

Ingredients

1Kg de Carbassa de Violí

 2 Cebes de Figueres petites

1l.d’aigua mineral

Sal, pebre blanc

80 ml. d’oli extra verge

12 llagostins

12 làmines molt fines de cansalada grassa ibèrica salada, tallada a màquina

Preparació

1- Pelar la carbassa i fer-la a daus petits i regulars.

2- Pelar i picar molt fines les cebes de figueres.

3- Pelar i partir cada llagostí en dos. Embolicar cada tall amb una làmina de cansalada. Reservar a la nevera.

Cocció (15 minuts)

1- En una olla i amb la meitat d’oli calent sofregim suaument les cebes. Han de quedar enrossides.

2- Afegir-hi els daus de carbassa, salpebrar i continuar sofregint i remenant 2 minuts més.

3- tirar-hi l’aigua bullent, tapar i deixar bullir a mig foc durant 10 minuts, afinar de sal. Apartar del foc, afegir a l’olla l’altra meitat d’oli i amb un turmix, triturar ben fi. Passar-ho pel colador xinès.

Servir la sopa

Just al moment de servir-la, es disposa el puré ben calent en un plat soper. Només cal cuinar els farcellets de llagostí amb cansalada. Posar al foc una paella antiadherent sense oli i quan estigui ben calenta, col·locar-hi els farcellets lleugerament salpebrats. Marcar-los per les dues cares només ½ minut. La cansalada gairebé es fondrà i farà crosta que protegirà la carn delicada del llagostí.

Text i fotografies: Montserrat Rodó

Recepta: Carme Ruscalleda

(Recepta cuinada i assaborida per la família)