Jo no tindré mai un gos

per Vicenç Franco

Jo no tindré mai un gos, d’Eva Arnal

Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977) està relacionada amb la nostra vila, perquè la seva família tenia casa al Carrer Gran. Malgrat dedicar-se professionalment al dret ambiental, la passió de l’Eva Arnal és la literatura, sobretot el relat curt. El seu primer recull, La tinta i altres narracions de dones mal orientades, va rebre el premi Joan Puig i Ferrater 2012; el segon, L’ombra de les formigues, va ser publicat per Voliana Edicions (2015) i són trenta-nou relats que reivindiquen les solitàries lluites diàries. No retrata una realitat bonica, sinó els aspectes més lletjos de la vida, que molt sovint  intentem ignorar. Aquesta mirada també recorre el seu darrer recull, Jo no tindré mai un gos (Trípode Edicions, 2024), que fins ara no m’ha arribat a les mans, malauradament. Dic malauradament perquè no he pogut gaudir abans d’aquesta autèntica obra mestra del relat curt.

El llibre té 235 pàgines que contenen 36 relats i un Epíleg. Són, doncs, molt curts (alguns d’una sola pàgina d’extensió, com ara “Tupí” o “Mirall”). Per mi, la prosa de l’Eva Arnal encisa per la seva paraula clara, les seves frases breus i precises, contundents, però que, com a “Roques” poden portar poesia:

Tampoc no hi ha res superflu ni innecessari en la construcció formal dels relats: “Lleixiu” és, en ell mateix, una classe meravellosa per a qui vulgui escriure; després que la mare hagi parlat en privat amb dos fills, no ens cal que continuï: ja endevinem que també parlarà amb el tercer i  intuïm què li dirà. I el títol del relat de la noia que es queda sola a casa el cap de setmana (“Jack Daniels”) ja ens anticipa, d’alguna manera, perquè aquest cap de setmana no acabarà del tot bé.

L’explicació de l’aparent motiu articulador dels relats, els gossos, apareix al subtítol de l’Epíleg: “Els gossos ens miren, ens observen i aprenen de nosaltres”. Aquesta frase li diu a l’autora la propietària de la casa dels Alps on l‘Eva Arnal va passar un estiu, i d’aquesta idea que els gossos comprenen més del que ens pensem ha sorgit Jo no tindré mai un gos. Però no són éssers humans, amb els seus defectes (sobretot defectes) i virtuts. A “Família” ho diu la narradora de Quico, el gos que l’han encolomat; un gos és l’ésser més simple: “Simple en el millor sentit (…) Tot era el que semblava, no havia de pensar res, ho havia de fer veure que era qui no era”. Per tant, espera inútilment que reflexioni i que canviï la seva actitud, fins que ho ha de reconèixer: “Quico és un gos.”

Els gossos serveixen per mostrar la dificilíssima integració d’una parella d’urbanites en un poble, un lloc carregat de desconfiança cap als forasters i unes normes que nosaltres (criats a les ciutats) qualificaríem de primitives: “Una nova vida”. O, davant la seva incondicionalitat, exemplificar el radical egoisme humà: d’una àvia (“La nevada del 84”) o dels fills que donen la gosseta de la mare a una protectora quan és ingressada en un hospital (“Qüestió de dies”). Però també poden guanyar-se, gairebé instantàniament, a una persona esquerpa (“Propera parada, Arc de Triomf”). De vegades, un gos apareix inesperadament i entra a la vida d’una nena (“Roc”) o d’una dona (“Sorpresa”).

Perquè la protagonista del llibre és, sense cap mena de dubte, la dona (en primera o tercera persona), la seva mirada i la seva problemàtica inclusió en el món: les difícils relacions amb si mateixa, amb els homes i, sobretot, amb la família: “D’una manera o altra, tots sabem en quina família hem nascut.”

En la família es pot trobar el pitjor pare imaginable, que et pot destrossar la vida (“Thor”); el pare a vegades violent (“Tupí”); el pare absent, però que irromp gairebé violentament a la vida de les mares i les filles només per pur interès (“Hora de sopar”) o simplement menysprea la seva filla (“Família”). Però la protagonista d’aquest darrer relat també pot veure que la família perfecta existeix. “Caldo”, en canvi, és el tendre record de l’àvia.

En la família també radica l’egoisme humà: els fills de “Qüestió de dies” (els mateixos que s’havien desempallegat de la gosseta) no sembla que s’equivoquin en el dia que els toca visitar la seva mare, sinó que tenen foscos interessos; l’Antònia fa més cas al seu gos que a la seva germana Sita quan aquesta la visita (“Sita, Montse, Montserrat”).

Igualment, és problemàtica la creació d’una família, amb la possible maternitat: la inesperada “Expulsió”, el dilema de “La prova”. Llegim al començament de “Passeig”: “Jo no volia tenir fills. De fet, no m’ho havia plantejat. La maternitat era un concepte abstracte que es materialitzava en els altres.”

Les protagonistes de l’Eva Arnal acostumen a viure lliurement la seva sexualitat, però la relació amb els homes no acostuma a ser plena. Un fet fortuït fa que l’amant d’un home casat es plantegi la relació (“Apartament”), la protagonista de “Milonga” té una trobada sexual no satisfactòria (“l’acoblament de cossos de quan ballàvem no es va correspondre amb el del llit”) amb un noi desubicat, perdut a la vida; al llit ell li llegeix unes pàgines de Rayuela. La protagonista de “Cactus, planta, gos, fill” té una època en què se sent sola i es relaciona (com a ”Expulsió”) amb diversos homes alhora: “Entre tots, però, no n’acabaven de fer un de sencer (…) No eren especialment bons amants ni tampoc els puc considerar amics, però l’hivern és llarg.”

Si, després dels anys, el noi de “Milonga” no veu la narradora, la de “Torn d’ofici” no és reconeguda pel seu amor no correspost de l’adolescència. També pot semblar que un home estimi més el seu gos que la seva parella (“Rudolf”).

De vegades, la dona és espectadora passiva d’un mal que, sense imaginar-ho, pot estar molt a prop (“Maurice”), o de presències humanes inquietants (“Tarda”, un dels que d’alguna manera em recorda relats de Julio Cortázar). D’altres, sent la presència amenaçadora d’un home (“Dissabte”) o d’una au ja urbana (“Passeig”).

Poquíssims relats tenen un protagonista masculí. El noi de “Carril bici” és un petit camell i un eixelebrat. Carles Pons, el músic vell de “Celebració”, protagonitza una situació humorística per al lector però patètica per a ell. Un home devastat per la melancolia i la tristesa el trobem a “Roques” A “Wendy”, quan la seva dona intenta que Daisy ocupi el lloc de la gossa morta, només fa més gran el buit en un protagonista (“Mai serà com la Wendy“, diu), que també (com en altres casos que hem vist) la trairà, encara que sense èxit.

D’altres, ens presenten situacions quotidianes on, aparentment, no passa res.  Però sí que passa interiorment, com a la noia que viu una mala temporada a ”No és cap molèstia”. Com tampoc passa aparentment res en la trobada de dues dones amb les seves filles (“El parc del Turó”) i la sensació, potser injustificada, de fer el ridícul per no mirar la lletra petita en la carta d’un restaurant (“Lletra petita”). També l’humor articula “Simetria”, on petits accidents domèstics tenen el seu paral·lel amb la caiguda d’animals domesticats al carrer. L’actuació simètrica de la noia que torna un gos trobat perquè li tornen tot el que perd contínuament té la seva inesperada recompensa.

En fi, en aquest recull trobem fins i tot metaliteratura, la literatura dins el relat: “Això no és un conte” tracta sobre l’escriptura del mateix relat  i sobre la por a saber. ¿Què passa si el que sabem del nostre futur és terrible? ¿Tenen els altres el dret a saber el nostre futur? Però pots veure’t en un futur en què les il·lusions s’han trencat: “Mirall”.

El darrer conte té un títol significatiu: “Cactus, planta, gos, fill”. És signe de maduresa tenir cura d’éssers cada vegada més complexos vitalment i, per tant, més dependents; en aquest procés de creixement, el gos està entre una planta i un fill i, en conseqüència, no tothom pot tenir cura d’ell.

La vida és dura, amarga i pesa, però hem de continuar al camí. No podeu deixar de llegir aquesta escriptora: