peer Vicenç Franco
Eduardo Mendoza Garriga (Barcelona, 1943) ha protagonitzat recentment una polèmica en la qual no entraré; després de saber que ha estat l’autor més venut la diada de Sant Jordi puc malpensar si no ha estat tot una simple estratègia editorial: com un altre recurs de màrqueting, dir una bajanada per provocar una enèrgica reacció ja prevista. Seria com si el món del llibre s’hagués convertit en un món (més) de l’espectacle polèmic, i l’escriptor de raça fos substituït per algú que escriu: l’autor es converteix en personatge (es digui David Uclés o presenti notícies en la tele). I si hi ha polèmica, millor.
Eduardo Mendoza Garriga potser és l’escriptor barceloní que millor ha retratat Barcelona en castellà. Un altre va ser en Juan Marsé, però trobo que el món central de la seva narrativa és més reduït: els nens de la postguerra o els petits delinqüents al barri del Carmel.
L’obra d’Eduardo Mendoza és molt extensa: ara com ara ha publicat 20 novel·les, 3 obres de teatre i diversos assajos (com Barcelona modernista, 1989). És a dir, ha conreat tots els gèneres literaris excepte la poesia. La seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta (1975), va suposar un veritable impacte en la narrativa espanyola, dominada aquells anys per un experimentalisme potser extrem. Mendoza reivindica, d’una banda, el plaer de contar històries, l’essència de la narrativa que havia estat gairebé eliminada per la novel·la experimental, obsessionada únicament en la forma. Per una altra, integra les noves tècniques narratives que apareixen en els anys seixanta amb tècniques de la novel·la tradicional i de gèneres com el policíac i el fulletó. La verdad sobre el caso Savolta ens ofereix una visió molt completa de Barcelona entre els anys 1917 i 1919: són anys de lluites socials, de tensions polítiques, de pistolers anarquistes enfrontats als pistolers de la patronal. Totes les classes socials apareixen representades: l’alta burgesia, dura, implacable, individualista, aïllada en la seva bombolla de festes socials, està retratada des de la ironia i la sàtira; la classe obrera està explotada, vivint miserablement en els suburbis, però no retratada des de l’èpica. Els salons elegants conviuen amb els baixos fons, amb els cabarets del Barrio Chino. I l’humor (la gran constant de Mendoza) conviu amb la tristor. He insistit en aquesta novel·la perquè apareixen ja la temàtica, el tractament estilístic i les tècniques narratives característiques de tota la seva obra.
A la seva següent novel·la, El misterio de la cripta embrujada (1978), apareix el seu personatge més entranyable: un detectiu sense nom, un marginal que protagonitzarà una sèrie de sis novel·les; a la següent, El laberinto de las aceitunas (1982), el trobem encara el trobem tancat a un manicomi. Ambientada tota la sèrie a Barcelona, mitjançant la tècnica policial i un humor absurd i extremat realitza una sàtira social que critica les classes benestants de la ciutat. La darrera és la que ha aparegut per Sant Jordi: La intriga del funeral inconveniente.
La seva quarta novel·la recorda en una certa manera el model de La verdad sobre el caso Savolta, i per a mi és la millor de Mendoza: La ciudad de los prodigios (1986). Ambientada a la Barcelona entre les dues Exposicions Universals (1888 i 1929), mostra la transformació d’una ciutat antiga i rància a una ciutat moderna i industrial mitjançant la trajectòria vital d’Onofre Bouvila. Bouvila arriba a Barcelona des de la Catalunya més pobra amb una mà davant i una altra darrere per a guanyar-se la vida; encara que està disposat a treballar en qualsevol cosa, la primera feina que aconsegueix és repartir pamflets de propaganda anarquista als treballadors de l’Exposició de 1888. A la de 1929, ja serà l’home més ric de la ciutat: ha aconseguit aquest increïble ascens oblidant tots els escrúpols morals. Les grans fortunes (també a Barcelona, ens diu Mendoza) s’han aconseguit gràcies a mètodes mafiosos i criminals.
La intriga del funeral inconveniente comença amb una breu crònica del jove periodista en pràctiques Ramoncito Valenzuela sobre el funeral d’un desgraciat que ningú coneix i que ha estat assassinat. Immediatament, es presenta a la redacció del diari l’inspector Aguado: es volia tapar aquest homicidi però la breu crònica, que ha fet pública la presència d’un policia jubilat, ha obligat a obrir una investigació; Aguado vol saber la identitat de les persones presents en el funeral: el mort, l’empleat del tanatori, la germana del mort, el policia jubilat i un misteriós personatge amb gavardina, barret d’ala ampla i ulleres de sol. En les primeres novel·les de la sèrie, el “detectiu sense nom” rebia l’encàrrec d’investigar del comissari Flores, qui després tenia un cert protagonisme en l’acció; aquí, el jove periodista rep les ordres d’investigar d’aquest inspector que no tornarà a aparèixer.
Quan Aguado marxa, Ramoncito és acomiadat per haver molestat la policia; després de molt rumiar, arriba a la conclusió que només podrà recuperar el seu treball si es converteix en un periodista d’investigació i aconsegueix trobar la identitat de tots els presents en aquella cerimònia. La seva recerca ens presentarà uns personatges d’allò més variats i, com és característic en Mendoza, estrafolaris. Francisco de Sales AliBey, el treballador dels serveis funeraris, dominat per l’esposa; de la seva filla petita, la fantasiosa Titina, de qui s’enamorarà Ramoncito. Cándida, la germana del mort, que ara viu a la misèria i no sembla estar molt bé del cap. El policia jubilat, l’exinspector Juan Ignacio Rodríguez Jarana, es presenta com col·laborador dels “bons”, però en realitat treballa pels “dolents”, l’entramat criminal dirigit, com sempre en Mendoza, per les classes que viuen més amunt de la Diagonal. És el personatge més esperpèntic: per a passar desapercebut, es presenta moltes vegades ridículament transvestit de dona, resultant un mamarratxo d’allò més ridícul. Treballa per a un personatge misteriós, don Basilio, amb qui es comunica exclusivament pel mòbil. Per alguns comentaris, sembla que estem amb el mateix comissari Flores.
Aquest variat i voluntariós grup d’investigadors també estarà integrat per monseñor Gorostiza, i Winston. Monseñor Gorostiza és el president de la “Comisión episcopal para la Evangelización, Catequesis y Catecumenado” a la diòcesi de Barcelona, i aprofita qualsevol ocasió per llançar-se a cantar ranxeres mexicanes. Winston és un sud-americà teleoperador de la companyia EL GORDI S.A. (que ofereix “telefonía, internet y televisión con tarifa plana el primer año”); agefit a última hora, vol aportar la seva àmplia experiència sobre com cal actuar davant un segrest, perquè al seu país d’origen són el més normal.
A la segona part, “La intriga”, apareixen els veritables motors de la trama, membres (com era d’esperar), de l’alta societat barcelonina: Rialles y Rialles, que sempre havia basat les seves activitats econòmiques en “el engaño, el abuso de confianza, el fraude, el soborno y la extorsión” (pàg. 137) i, com ara ja està a punt de caure en la fallida, busca desesperadament com sortir-se’n; la seva mà dreta, Manolito el Sentencioso, un home sense cap estudi d’economia, però que l’aconsella en tot; una pèrfida dona que es fa dir baronesa Pía, cònsol general d’un país inexistent (Las Islas Tortosas) i que li serveix per a donar cobertura aparentment legal a qualsevol tripijoc. Però al món dels rics, no hi ha solidaritat ni bons sentiments; l’avarícia sense pietat és el motiu de les deslleialtats i les traïcions.
La intriga del funeral inconveniente combina els enigmes del relat policíac, les aventures rocambolesques, l’humor absurd (a vegades excessiu, com quan refereix el judici a Cándida, pàg. 31), l’amor no correspost. Tots aquests elements estan trenats amb una hàbil tècnica narrativa que manté la tensió i que canvia contínuament d’escenari i fins i tot de punt de vista: per exemple, la tercera secció del llibre (“El inconveniente“) està relatada per un narrador-protagonista.
Potser estem davant una novel·la no tan rodona com altres de la sèrie, El misterio de la cripta embrujada o El laberinto de las aceitunas. O potser l’opinió pateix el record i la novetat que aquestes van suposar al panorama literari fa més de quaranta-cinc anys. O potser no cal demanar-li més a un llibre que poder passar una estona distreta i divertida.
