per Mite Ferrer Fàbregas
Montedidio
Erri de Luca (1950) és un autor napolità que ja de jove abandona la ciutat i es busca la vida amb mil diferents oficis, viatjant i anant publicant ara novel·les, ara poesia, ara assaig i fins i tot un escrit de justificació de cara al procés judicial que li fan a Torí per instigació al sabotatge contra la construcció del tren d’alta tensió en la vall de Susa. Home inquiet i lluitador que participa en la lluita contra els nazis i que més endavant pertanyerà al grup d’ultraesquerra Lotta Continua.
Montedidio és un barri de Nàpols que a mitjan segle passat era habitat per menestrals i gent obrera sense massa recursos. En un dels pisos hi ha una família, pare, mare i fill adolescent, que comença el primer dia de feina en un obrador de fuster. El noi, de qui no en sabem el nom, inicia un diari que s’allarga durant tot el llibre. El pare fa de descarregador al port i tot just està aprenent a llegir i a escriure, parla napolità i sent respecte per l’italià que va aprenent. La malaltia de la mare és present en tota la història i ens la fa absent, a ella i al seu home, que li fa costat.
En el taller hi ha bones persones, el mestre Errico que sempre el tracta amb respecte i afecte donant-li les feines que li pertoquen: escombrar per començar i més endavant fer servir les màquines, i en Rafaniello emigrat jueu, que anava cap a Jerusalem després de la guerra. Explica que quan va baixar del tren a mig camí i va veure el mar per primer cop, es va fixar que moltes criatures anaven descalces i decideix que els calien sabates. Rafaniello té problemes amb el dialecte napolità i viu i treballa de sabater en un racó de l’obrador de la fusteria. I ho fa de franc, perquè els que n’hi porten per arreglar no tenen diners.
Aviat el jove i el sabater es fan amics i aquest li fa de referent davant la vida. Dinen junts i a la gepa del vell li van sortint unes ales que el portaran al seu destí inicial. Junt amb aquesta amistat adulta hi ha una noia, la Maria, veïna, que viu com pot i amb qui descobreix l’estima, el sexe i al seu costat es fa gran. El jove aprèn a fer-se fort amb un bumerang que li va regalar el seu pare que assaja de llançar cada dia des de l’estenedor de l’edifici.
Montedidio és una obra tendra, molt ben escrita sense retòrica ni frases buides amb capítols molt curts d’una pàgina, quasi com un conte llarg, que va fluint a l’empara d’aquest noi i el seu entorn. Un llibre que mostra amb sinceritat, com es va perdent la innocència, com es va madurant i es va aprenent a viure. Ha estat una de les lectures de la tertúlia de la biblioteca que val la pena de llegir.
