per Mite Ferrer Fàbregas
Només terra, només pluja, només fang és una obra primerenca de la Montse Albets (Mataró 1977) i el fet de ser la primera novel·la que publica no menysté la seva qualitat. Es nota que l’autora domina la llengua i el ritme perquè l’argument flueix sense entrebancs.
La protagonista, la Maria, viu una història molt sòrdida que la fa baixar al món dels inferns, només cal veure’n la desolació en el títol: terra, pluja i fang. Perduda, enfonsada l’únic vincle real que té és una casa familiar als afores d’un poble petit. Hi arriba d’amagat després d’anys de no ser-hi, s’hi instal·la i hi malviu. Malvista per les xafarderes del poble només rep l’ajuda primer anònima i després reconeguda, d’un antic amic de la família.
El seu desesper, la tragèdia que arrossega toca fons quan comença a visitar les habitacions de la casa i remenant calaixos troba un diari de la seva àvia estimada que li canvia la idea que tenia de la seva família. De mica en mica aixeca el cap i va veient la llum.
És una novel·la molt fàcil de llegir per la fluïdesa de la llengua, pels seus capítols curts i densos, perquè sempre vols saber què passarà i perquè funciona a base d’idees, diríem que va per feina, amb molt bona cadència tot i la dificultat de la mateixa història. Es nota que l’autora té molt treballat el món literari. Val la pena de llegir-la i sembla que està proposada per la tardor literària.
