per Gemma Bravo
«No podem pas tenir el soterrani ple de passat» és una de les darreres coses que en Nils Vik recorda de la Marta, tot just a l’inici del qual el lector ja sap des de la primera línia d’aquesta preciosa carta de comiat: que és l’últim dia de vida del protagonista.
En Nils ha passat tota la vida, discretament, ajudant tant veïns com forasters que han transitat pel fiord on viu. Allà es dedica a transportar-los des de la incomunicació i l’aïllament fins a una riba que, de vegades, pot ser la de l’esperança i la d’uns futurs més prometedors.
A bord d’aquest transbordador que ha solcat amunt i avall des dels catorze anys, acompanyat de la seva fidel gossa, el darrer dia de la seva vida ens acosta a unes existències senzilles i, alhora, plenes de complexitat. Tot plegat amb un to compassat pel solc tranquil del vaixell que ell mateix patroneja i governa, tal com ha estat la seva vida: discreta i fidel amb tothom que, d’alguna manera, ha format part del seu trajecte vital.
I la majestuositat del fiord, com a testimoni de les vides viscudes.
El dia que va morir en Nils Vik.
El día que Nils Vik murió.
Frode Grytten